En un moment de blanc o negre com aquest, qui té més possibilitats d'èxit és qui proposa més tonalitats pròximes al color que defensa. De tal manera que, si l'elegit és el blanc i només proposes blanc pur i dur, no tens res a fer amb qui proposa blanc, blanc trencat, blanc os, blanc crema, blanc ivori, blanc cru i blanc nacre.

D'aquí ha nascut l'àmbit dels Comuns (qui ens havia de dir fa tres anys i mig que Ada Colau seria alcaldessa de BCN), el d'Esquerra amb el sector més catalanista del PSC (qui ens havia de dir fa 10 anys que un Maragall seria conseller per Esquerra en un govern indepe presidit per un postconvergent), el del PSC amb l'antiga Unió (qui ens havia de dir fa tres anys que un exconseller d'Unió en un govern convergent formaria part del grup parlamentari i s'asseuria just darrere d’en Miquel Iceta) o el de Ciutadans convertit en Junts pel No (qui ens havia de dir fa sis anys que de triplicar diputats passarien a ser la força més votada a Catalunya).

I ara arriba la recuperació per part d'una part de l'espai convergent de la Casa Gran del Catalanisme. Però, per obra i gràcia del canvi que ha patit aquest país en quatre dies, reconvertida nominalment en la Casa Gran de l'independentisme.

Problema? Doncs, curiosament, qui té més definit quin és el seu espai ideològic i social, és qui té més complicat construir l'artefacte. Almenys ara mateix. Tenen el terreny, sí, però part de la família s'hi ha instal·lat amb una rulot i hi fan vida, una altra part amb quatre fustes i uns cartrons s'hi han fet un cobert i van a fer-hi costellades els caps de setmana, i els cosins de Santa Fe del Penedès (com per dir un nom) han enterrat la iaia just on hi han d'anar els fonaments i no la volen canviar de lloc. Total, que qui té els plànols de la casa i la hipoteca signada amb el banc (digui'n qui va guanyar contra tot pronòstic i enquestes les eleccions amb la marca Junts per Catalunya), resulta que ara no pot començar les obres.  

I així ens trobem que Carles Puigdemont i els seus fidels volen aixecar una casa dissenyada per ell i on ell ha de ser l'arquitecte. Però els de la rulot diuen que l'arquitecte ha de ser a peu d'obra i no a 1.800 quilòmetres, els del cobert diuen que les obres han de dirigir-les ells i els de Santa Fe volen contrapartides si els fan canviar la iaia de lloc.

Total, que fa temps que les obres estan parades però finalment l'arquitecte ha decidit tirar pel dret i aquest dilluns la màquina comença a treure herbes i a aplanar el terreny. Tots ells (i elles) estan condemnats a entendre's, però depenent de la manera amb la qual es posin d'acord la casa els sortirà guerxa, com ja els va passar quan van construir el PDeCAT. I la cosa no està com per anar aterrant i tornant a aixecar les cases. Per molt que tinguis un bon terreny. Almenys tant sovint.