Han estat la moma del segle. Per diversos motius. Però bàsicament tres. L'anomenada “Espanya de les autonomies” ha permès: 1/ el naixement dels anomenats “barons” territorials. Gent que sense el poder autonòmic no haurien tingut espai per fer carrera ni per exercir pressió interna i ser algú dins dels seus partits, 2/ col·locar milers de persones en càrrecs, cosa que ha donat a aquests barons un poder mai somniat i 3/ disposar d'un pressupost amb el qual premiar i castigar.

Allò que fou inventat per diluir el sentiment nacional de catalans i bascos ha acabat convertit en un vol i dol. Perquè realment l'Espanya profundament jacobina no es creu l'Espanya autonòmica. I no se la creu perquè no existeix. No ha existit mai. El cafè per a tothom era xicoira. Espanya és autonomista per interès però antiautonomista per convicció. VOX n'és el millor exemple. Vol acabar amb les autonomies, cosa que per cert és anticonstitucional, però es presenta a unes eleccions autonòmiques. I treu 12 diputats. I no renuncia a ells. I, a més, pacta per donar la presidència del Parlament a Ciudadanos.

Carai, per no creure en el sistema autonòmic, no està gens malament. Sobretot per començar.

Però tenir poder autonòmic també ha servit per disposar d’una esplèndida plataforma des de la qual criticar als maleïts catalans, que han passat de ser insolidaris a colpistes. I de colpistes a terroristes. Ei, sempre endavant! Les autonomies antiautonomistes mai han reivindicat res. Esclar, no tenien res a reivindicar perquè eren una closca buida i ho volien continuar sent. Quan no tens l'impuls de voler gestionar perquè no et creus el que dius que ets, per què se t'hauria d'acudir demanar la gestió de res, oi? Si, a més, gestionar vol dir haver de posar-te a fer feina. Uf, quina molèstia més molesta.

Però quan els pèrfids catalans reclamaven alguna cosa, a les autonomies antiautonòmiques hi havia hòsties per demanar el mateix. I dos ous durs. Els venia a tots un fred de peus que s'explica de forma magistral en aquell gag del Polònia de la merda punxada en un pal...

I quan acaba l'any, els diversos presidents autonòmics que no es creuen la seva pròpia autonomia ens recorden la realitat. Per si de vegades l'oblidéssim. I ens apareixen als seus discursos parlant de les seves coses, però deixant sempre un petit apartat per parlar dels catalans. Malament, naturalment.

- Hola, vinc a parlar-los de la nostra autonomia que, per cert, aquests catalans qui s'han pensat que són? Primer lladres insaciables que volien robar les dentadures postisses dels nostres avis i ara volen destruir les dentadures i a Espanya. Violentament. Però vostè té molta sort perquè jo sóc aquí per salvar-lo. No, no m'ho agraeixi... bé, sí, una miqueta. Voti'm i jo l'alliberaré dels catalans, que per això estan. Perquè jo l'alliberi d'ells.