Com que no m'interessa la baralla partidista, ni els retrets de curta volada, ni les divisions basades en una pretesa puresa ideològica, vaig a la part que sí que m'interessa de tot això que ha passat avui a Berga.

D'entrada del que parlem no és només de Berga. També és de Vic, de Badalona i de moltes altres ciutats i pobles catalans on diversos regidors han anat fent petits gestos. Gestos que la Justícia espanyola no pot passar per alt perquè ha de fer complir la llei. Sí, sí, la seva llei, però l'ha de fer complir. No seria lògic que la Justícia espanyola no complís la seva llei, oi?

Però, tornem per uns instants a Berga. Què hi ha passat allà avui exactament, sense fer cap valoració política? El ple del 6 de setembre del 2012 va decidir penjar l'estelada al balcó del consistori fins que Catalunya no fos independent. La Junta Electoral, a instàncies d'una denúncia de Sociedad Civil Catalana, li va dir a l'actual alcaldessa Montserrat Venturós que retirés l'estelada durant les campanyes de les eleccions nacionals del 27-S i del 20-D. L'alcaldessa, emparant-se en la decisió del ple, no ho va fer. El jutjat la va citar a declarar dos cops, els dos cops ella no hi va anar i ara el jutge ha fet que els Mossos (en funcions de policia judicial) la hi portessin.

El cas del regidor de Vic Joan Coma és semblant. En un ple del passat 9 de desembre va votar-se a favor d'una moció de suport a la proclamació del Parlament que instava a començar el que s’anomena la desconnexió d'Espanya. Coma va “apel·lar a la desobediència dels tribunals espanyols” i una denúncia del famós ultradretà local Josep Anglada per un suposat delicte d'incitació a la sedició va fer que l'Audiència Nacional espanyola el cridés a declarar, cosa que ell va negar-se a fer. Per tant, és de suposar que qualsevol dia d'aquests es presentarà a casa del senyor Coma algun cos de seguretat que, complint ordres judicials, el durà a algun lloc perquè declari. 

I a Badalona, el que va passar és que el regidor José Téllez va trencar la fotocòpia d'una resolució judicial.

Seria d'il·lusos pensar que la Justícia espanyola passaria per alt aquests casos de desobediència, insubmissió o com en vulguem dir. Ara bé, una cosa són els jutges i jutgesses dels jutjats de Berga, Vic o Badalona, que no estan allà per cap quota política, i que, els agradi o no, han de seguir els tràmits que els ordena la llei. I una altra cosa és la Fiscalia o les instàncies superiors, on allà sí que hi ha persones que hi són perquè vesteixen els colors d'una certa samarreta. I una cosa encara més diferent és que arribat el moment, els jutges de base que es trobin amb segons quins temes, acabaran empaquetant-los i enviant-los a Madrit (concepte que, en aquest cas, inclou la justícia que es fa i es desfà a BCN)

Per tant, les regles d'aquesta partida són: 1/ els jutges fan complir el que els obliga la llei a instàncies d'unes denúncies presentades per grups agrament contraris al procés (alguns dels quals encara han de donar explicacions públiques sobre el seu finançament), 2/ els càrrecs electes desobeeixen la llei en nom del mandat dels seus consistoris, 3/ la llei reacciona obligant-los a anar a declarar en base a les denúncies, 4/ els càrrecs electes continuen desobeint, 5/ la llei envia la policia perquè els facin anar a declarar... i partir d'aquí, què?

Doncs si som intel·ligents ens deixarem de divisions que afebleixen, de discussions que són els cacauets de l'aperitiu del dinar de Nadal, deixarem de mirar-nos el dit que assenyala la lluna i mirarem la lluna i, sobretot, seguirem anant a la nostra fins a arribar al mateix frame que vam arribar amb l'objecció de consciència. Se'n recorda?

El servei militar obligatori era un anacronisme i unes desenes de joves van decidir negar-se a fer la “mili”. Complint la llei, la Justícia els anava engarjolant. Però cada cop hi havia més insubmisos. I van acabar sent milers. Fins que l'Estat va adonar-se que tenia un problema i va haver de canviar la llei per evitar un esclat social. I fixi's si les coses van canviar que es va acabar la “mili” per sempre més.

Sí, perquè les coses només canvien quan el poder no té més remei i per evitar més problemes dels necessaris.

Ara només es tracta de fer el mateix que llavors. Amb calma. Amb un somriure. Amb educació. Amb cap. I, per sobre de tot, amb una fermesa intel·ligent.