Ho ha dit Antonio Pérez, alcalde de Coripe, un poblet de la província de Sevilla. “A veure, això de passejar el ninot d'un personatge públic, en aquest cas d'en Carles Puigdemont, pels carrers del poble perquè tothom en faci escarni i després afusellar-lo i cremar-lo és una tradició com qualsevol altra i no tenim res en contra seu. Ah, i també cremem moros”. Certament, les paraules són molt boniques. I tranquil·litzen molt perquè indicarien que no és res personal. Preciós. 

Sí, esclar, perquè tothom té les tradicions que té, oi? Però això no vol dir que algunes siguin homologables quan som a punt de complir el primer quart del segle XXI. De la mateixa manera que ja no llancem cristians als lleons, potser no cal que una associació de pares i mares organitzi un esdeveniment destinat a recollir diners pel viatge de final de curs de la canalla del poble que consisteix en afusellar algú. I que a la cosa en diguin “matar el jueu”. Potser la tradicional venda de números pel no menys tradicional sorteig d'una cistella seria més avorrit, però menys salvatge. I a la cistella no cal posar-hi préssec en almívar.
Però més enllà de les tradicions que no calen, el problema és que aquí l'odi va massa baratet. O, més ben dit, han banalitzat tant el que es considera odi per instal·lar la imatge dels enemics com a bèsties a qui cal combatre i exterminar, que qualsevol manifestació fruit de la neurona única es magnifica a nivells de delicte. Per la pròpia dinàmica general. Per allò del "si ells una tassa, jo la cafetera". 

I a això, sumi-li l'estratègia del “i tu més”. Com que amb la corrupció els ha funcionat meravellosament bé, ara ho apliquen a tot. En comptes de dir “els meus han robat, posem-nos d'acord per acabar amb el robatori, que a part de delicte és molt lleig” van optar pel “els meus han robat, sí, però els vostres més”. I ara això s'ha convertit en un “potser els meus han creuat totes les línies, però els teus encara més. Ah, i no condemneu mai els atacs que hem rebut... nosaltres tampoc, però vosaltres primer”.

I aquesta és la tercera pota, la de la reclamada equidistància, però en aquest cas aplicada a la violència. Atacs, la majoria en forma de pintades, lamentablement, els han patit tots els partits. TOTS. Seria tan fàcil que quan li passa a A, els de B, C i D ho condemnessin sense matisos. I quan li passa als de B, ho fessin A, C i D i així amb totes les combinacions possibles. Però quan rep A, li surt més a compte fer-se la víctima i engrandir la llegenda de malvats de la resta.

I per acabar de millorar-ho tot plegat, estaria bé que els mitjans de comunicació paressin d'inventar casos, deixessin de silenciar els que no convenen a la seva línia editorial i no n'engrandissin d'altres que són menors. I que ho fessin tots. I totes. Sense excuses.

Perquè sí, perquè això que vostè llegirà ara s'ha repetit molt les últimes hores però no per aquest motiu deixa de ser cert. Imagini que la tradició d'un poblet d'això que els xenòfobs supremacistes anomenen “Tractòria” fos afusellar i cremar un ninot i que aquest ninot fos el d'un polític unionista. Imagina les portades de la premsa de paper? Imagina les noticies als digitals afins? I els editorials? I els articles? Imagina què regalimaria als mítings? Oi que sí? En canvi, avui estem instal·lats en aquest fantàstic “home, no n'hi ha per tant. Total, és una innocent tradició per als nanos...”.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat