D'aquesta nova dècada anem traient en clar que no hi ha res sòlid, ni victòria impossible. Els escenaris europeus estan perillosament oberts als tres fronts sobre els quals s'aixequen les seves institucions: l'economia, la seguretat i la democràcia. Una triple entesa que conté l'aire en nombroses ocasions. L'impacte del resultat italià tanca una pregunta inquietant més enllà de com repercuteix a curt termini. Està l'Eurocambra fent un gir a la ultradreta? És possible que estiguin guanyant terreny i colonitzant el si de les institucions que pretenen combatre-la? Hi ha eines, com assenyala la presidenta Ursula von der Leyen, davant Hongria i Polònia. N'hi ha per a Itàlia i Suècia? Què farem amb els qui considerem 'democràcies de les nostres', membres fundacionals inclosos?

Ja no hi ha dic que es deslliuri d'un gir sociològic, es va acabar qualsevol Toscana "vermella". El diari La Repubblica destacava l'exemple del viratge absolut. "Avui el primer partit a la Toscana ja no és el Partit Demòcrata, com ho va ser durant 20 anys, sinó sorprenentment el de Giorgia Meloni, Germans d'Itàlia. Forza Italia se situa en un 5%; La Lliga, amb el 6%, gairebé no existeix i les glòries del salvinisme són un record llunyà", apunta. On arrasava el Partit Comunista italià ho fa ara el neofeixisme de Meloni. Una mica així com quan en l'extraradi més pobre de Madrid guanya el PP d'Isabel Díaz Ayuso o omplen mítings els de VOX amb Rocío Monasterio.

Hi ha lectures evidents. El triomf de la ultradreta a Itàlia allunya un país clau del sud d'Europa dels desafiaments fonamentals. Quan més falta fa la unió, s'obre una aixeta en una democràcia liberal que menysprea el control humà de les fronteres, la lluita contra el canvi climàtic, la redistribució fiscal de la riquesa o l'avenç dels drets civils. El 44% dels vots de dretes obre diverses fites històriques. Una majoria absoluta en Congrés i Senat, inèdita en els últims 75 anys; amb una abstenció del 36% que a la pràctica s'ha traduït en una cessió a tot el contrari.

La victòria de la ultradreta no s'entén sense l'altíssima abstenció. Així i tot –i això serveix per a tots—, el cordó sanitari és inútil si no va acompanyat de programes polítics que abordin la discussió sobre quin tipus de societat volem. I d'una bona estratègia de campanya. Amb una llei electoral que premia les coalicions, Enrico Letta dimiteix per un error colossal de no anar amb els de Renzi i el Moviment 5 Stelle. En anar en solitari, van renunciar a desenes d'escons que han acabat en els tres partits d'ultradreta i dreta que presentaven candidat únic negociat. Un error de visió de l'esquerra i d'incapacitat per arribar a acords.

El cordó sanitari és inútil si no va acompanyat de programes polítics que abordin la discussió sobre quin tipus de societat volem. I d'una bona estratègia de campanya.

Meloni envia també una alerta a la dreta convencional. Quan els liberals no articulen programes que arreglin i solucionin la vida de la gent, s'obre una esquerda per on es cola la ultradreta mentre ells s'enfonsen. Al marge del corró de la llei electoral, la futura primera ministra d'un partit amb arrels neofeixistes s'ha imposat on abans estaven Forza Italia i Salvini.

Sobre com hem arribat fins aquí, els experts apunten a molts factors: el caldo de cultiu de Salvini, el revulsiu antipolític del moviment 5 Stelle, la desafecció traduïda en 9 punts menys de participació. El precedent d'Àustria, Estats Units, Regne Unit, Suècia. Cada país té la seva senya d'identitat de malestar on en massa ocasions la ultradreta xenòfoba i de pulsió nacional antieuropeista està guanyant les formacions conservadores tradicionals.

Cada esdeveniment d'aquesta dècada és un pas més en l'erosió del res és inamovible. Els vint-i-un anys de feixisme van portar Itàlia a reforçar el teixit institucional de la presidència, el Constitucional, les dues cambres legislatives, i una xarxa d'institucions que articulen els diferents poders de l'Estat. Però si l'ordre global resultant de la Segona Guerra Mundial trontolla, per què no ho faran les institucions resultants de la lluita contra nazisme, el feixisme i les dictadures. Per més que Salvini i Berlusconi hagin passat pel govern, el tempo geopolític d'avui és un altre i les institucions aguanten fins a un límit.

Insatisfacció, inestabilitat, frustració i descomposició. Qualsevol d'aquests termes defineix la Itàlia i part de l'Europa d'avui. El que es pot esperar de com governarà Meloni és una incògnita. Però revela un estat d'ànim col·lectiu, un cúmul d'ansietats líquides i materials de les quals prendre nota.

Itàlia no serà la de Viktor Orban. El futur ministre d'economia pot encaixar amb el Banc Central, mentrestant, el programa cultural i identitari de Meloni apuntarà als drets de les dones, entre ells l'avortament, i als col·lectius que no formin part de la Italian white class. I mentre provem de desenredar el resultat italià des de tots els fronts, 24 hores després, Alberto Núñez Feijóo no ha pronunciat una sola paraula, ni un sol comentari del resultat de Georgia Meloni. Ni de l'enfonsament fins al 8% del seu partit homòleg liderat per Berlusconi. Un altre exemple del desori conservador.