Una de les últimes atzagaiades d’Ada Colau, de les moltes que va perpetrar en els vuit anys de mandat —superilles a banda (si el pobre Ildefons Cerdà aixequés el cap!)—, va ser la de suspendre l’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv i trencar relacions amb Israel a causa de la “violència que sofreix el poble palestí”. La llavors alcaldessa, considerant “intolerable aquesta situació d’apartheid”, va anunciar a començament de febrer que havia fet saber per carta la decisió a Benjamin Netanyahu. I a partir d’aquí es va destapar la caixa dels trons amb una allau de crítiques que li van ploure tant des d’Israel com des de Catalunya mateix i que li van comportar una important pèrdua de popularitat.

La seva formació, Catalunya en Comú, ja havia estat, el juny del 2022, la promotora, a través d’En Comú Podem i conjuntament amb ERC i la CUP, d’una resolució de condemna d’Israel pel “crim d’apartheid” que practica envers els palestins i que el Parlament va aprovar amb el suport del PSC. Fins aquell moment cap altra institució d’enlloc del món no havia tingut la gosadia de tractar Israel d’aquesta manera, amb un text que “reconeix públicament que el sistema que aplica Israel als territoris ocupats és contrari al dret internacional i, d’acord amb la definició continguda a l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, es pot considerar un crim d’apartheid”. La diferència entre els dos episodis és que en el segon per ordre cronològic Ada Colau es va quedar completament sola. Cap altra força política no li va fer costat i va haver de recórrer a un decret d’alcaldia per poder tirar endavant la iniciativa.

Ara, aprofitant el canvi que hi ha hagut a la batllia de Barcelona després de les eleccions municipals del 28 de maig, l’alcalde de Tel-Aviv, Ron Huldai, del Partit Laborista, s’ha afanyat a escriure a Jaume Collboni per demanar-li el restabliment de les relacions i de l’acord d’agermanament entre totes dues ciutats. En una carta al seu nom amb data del 20 de juny l’anima a “aprofundir i enfortir” els llaços malmesos per obra i gràcia d’Ada Colau i el convida a visitar la capital d’Israel. El PSC, a diferència del que havia fet al Parlament, es va mostrar en contra de la decisió de l’alcaldessa i, per tant, refer les relacions entre Barcelona i Tel-Aviv sembla que no serà una cosa gaire complicada. També el candidat de JxCat, Xavier Trias, havia enviat una missiva a Ron Huldai fent-li saber que si ell era elegit alcalde reprendria el camí esborrat per la dirigent de Catalunya en Comú.

Que determinades institucions facin gala d’actituds declaradament antisemites no vol dir, ni de bon tros, que aquest sigui el parer majoritari ni dels barcelonins en particular ni dels catalans en general

Ada Colau potser no deu saber que els jueus habiten a Catalunya des de temps immemorials i que, per tant, les relacions entre els dos pobles, a més de venir de lluny, tenen una base sòlida. Hi ha uns orígens i una història comuns que no es poden passar per alt ni fer veure que no hi són. Que, en aquest context, determinades institucions facin gala d’actituds declaradament antisemites no vol dir, ni de bon tros, que aquest sigui el parer majoritari ni dels barcelonins en particular ni dels catalans en general. A Barcelona i a Catalunya hi deu haver de tot, com sol passar a tot arreu, uns més partidaris d’uns que d’uns altres i viceversa, tots respectables, però en una qüestió tan sensible com aquesta és recomanable no només estar ben informat, sinó conèixer les coses tan de primera mà com sigui possible abans de fer segons quins gestos.

“Hi ha molta desinformació, s’estan dient moltes mentides”, es lamenten, per exemple, uns catalans convertits al judaisme i establerts com a colons israelians a Cisjordània. La queixa ve a tomb per les notícies del conflicte araboisraelià que arriben a occident, a parer seu completament esbiaixades a favor d’un dels dos bàndols, el palestí, que consideren que és qui ha aconseguit imposar el seu relat en el primer món, a diferència del jueu, que entenen que en aquest camp té la partida perduda. En aquest sentit, és molt interessant una sèrie de ficció, de títol Fauda —caos en àrab—, de producció israeliana, que, més enllà de la qualitat cinematogràfica, retrata de forma equànime la realitat de la disputa i posa sobre la taula les virtuts i els defectes dels uns i dels altres.

A aquesta mal anomenada esquerra, segons la qual si no ets vulnerable, sostenible, feminista, inconformista, innovador, transformador, imaginatiu, creatiu, verd, social, just i lgbtifílic no ets ningú, i que ha fet de la imposició de la dictadura de la correcció política —com amb molta precisió ho ha qualificat el professor Joan Ramon Resina— la nova ortodòxia, potser també li aniria bé prendre nota de testimonis que s’escapen del seu estret marc mental. Com ara el d’un àrab israelià, ni musulmà ni jueu, cristià, que explica que en el territori sota control d’Israel és lliure de parlar del que vulgui i que en el controlat per l’Autoritat Nacional Palestina, en canvi, els debats sobre determinades qüestions són totalment impossibles perquè no tan sols no estan tolerats, sinó que qui, malgrat tot, s’arrisca a intentar-ho s’hi juga literalment la pell. “He anat tres vegades a la presó”, es lamenta.

Ningú no discuteix que els palestins tenen les seves raons per reivindicar-se, però probablement la resposta a la seva situació l’haurien de buscar en els països àrabs que els han fet i els fan servir de carn de canó en el conflicte amb Israel. I Israel, per la seva banda, tampoc no és que exerceixi precisament de germaneta de la caritat, però no ha de ser difícil d’entendre el capteniment d’un poble que, després de l’Holocaust, per sobreviure, ha hagut de combatre des del primer moment de l’existència de l’estat independent el desig dels veïns àrabs de llançar-lo al mar i s’ha hagut d’espavilar per tirar endavant en un entorn especialment àrid, tant pel desert que ocupa el seu territori com per l’estat d’alerta militar permanent en què es veu obligat a viure.

Tot plegat, en definitiva, no és més que la constatació que, com passa en tantes coses, també en la pugna entre jueus i palestins res no és blanc ni negre. Però sobretot és l’evidència que pretendre donar lliçons des de fora d’un conflicte tan polièdric, com van fer al seu dia l’alcaldessa de Barcelona i Catalunya en Comú, acostuma a resultar tan estèril com contraproduent.