Fa dies que, veient la crispació que Israel produeix a Catalunya, penso molt en allò que Bill Clinton va dir el darrer cop que va parar atenció en nosaltres: el futur serà talibà o català. Llavors, era una frase fàcil de carregar amb el verí banal i paternalista que promovia La Vanguardia. Ara, si no volem prendre més mal, potser seria un bon moment per agafar-nos-la al peu de la lletra.
Només cal llegir el darrer article de Sergi Sol en aquest diari, o seguir les estridències de la CUP, per veure que el règim de Vichy ha trobat en la guerra contra Hamàs el gran conflicte internacional que necessita per polaritzar els ximples útils i debilitar el país. Amb els fantasmes del segle XX esgotats i caricaturitzats, els explotadors de la ferida catalana necessiten una excusa que ens distregui dels nostres problemes nacionals.
Israel tornarà a ser un tema important perquè és un dels pocs estats nació moderns i democràtics que queden al món. Europa s’està mirant d’organitzar com un imperi justament perquè els seus estats nació no poden sobreviure sols. L’islamisme és una ideologia tan imperialista com la russa, la xinesa, l’americana o l’espanyola dels vells temps. Els imperis odien el nacionalisme; Hitler i Stalin, igual que els comunistes i els feixistes espanyols, menyspreaven les nacions perquè les consideraven un invent de botiguers.
La posició dels partits catalans davant dels problemes d’Israel hauria de ser de moltíssima prudència. Nosaltres sabem què és viure envoltats d’imperis que et volen exterminar, i el fet que no ens n’hàgim sortit del tot no ens hauria de provocar tanta enveja i ressentiment. Israel té mala peça al teler i nosaltres també. Però nosaltres ara vivim en un entorn molt més civilitzat i hauríem de calmar-nos i mirar d’aprofitar-ho per fer polítiques concretes, en comptes de dedicar-nos a moralitzar.
Els intents d’Espanya d’utilitzar la immigració per crear problemes de seguretat a Catalunya cada cop xocaran més amb els interessos europeus
Els països europeus cada cop tindran més incentius per viure en pau i per col·laborar entre ells. Com més violent es torni el món, més enrere quedaran els traumes de les dues guerres mundials, i la Guerra Civil Espanyola. A Madrid i Barcelona, no hem vist grans manifestacions de partidaris de Hamàs perquè el conflicte nacional encara és viu, i això fins i tot pot ser una notícia positiva. Els intents d’Espanya d’utilitzar la immigració per crear problemes de seguretat a Catalunya cada cop xocaran més amb els interessos europeus.
Mentre escric, llegeixo que Sumar demana a Sánchez que reconegui l’Estat palestí per investir-lo. Els espanyols faran servir els problemes d’Israel per confondre i dividir, però la majoria de països europeus necessiten els jueus per posar ordre a casa seva. Les manifestacions multitudinàries de musulmans a Londres, a Viena o a París, no són el principi d’una època, sinó justament el seu final, igual que l'“a por ellos” que criden a les concentracions de VOX i el PP. L'imperialisme musulmà cada cop cohesionarà més els europeus i les elits del continent cada cop estaran menys per hòsties.
A diferència de les elits catalanes, que no tenen país, les classes dirigents de la resta de la Unió estan forjades amb el foc del nacionalisme. No és casualitat que Polònia estigui emergint com un dels països forts d’Europa. Tampoc no és estrany que Sánchez tingui el suport de Brussel·les per federalitzar una mica Espanya. A mesura que el món es compliqui, l’ordre i la cohesió es tornaran més importants dins del marc europeu, i la democràcia tornarà a tenir valor. Els interessos del nacionalisme català cada cop estaran més alineats amb els de la resta de països del continent
Davant l’imperialisme musulmà, fins i tot els catalans i els castellans ens entendrem, igual que ens vam entendre contra les bogeries de Napoleó. De vegades les nacions són violentes, però tenen un esperit més democràtic que les ideologies imperialistes perquè tenen uns límits ètnics i territorials. No hem intentat de fer una independència pacífica perquè ara vinguin els mateixos que cridaven "ni un paper a terra" a donar lliçons morals amb les desgràcies d’un poble que va votar Hamàs.
Tenim massa feina, i massa poc poder, per anar fent veure que arreglem el món a través d’un conflicte en el qual no tenim ni veu ni vot. Si els partits de Vichy o de Madrid volen convertir Israel en una excusa per fugir d’estudi, i per excitar les passions populatxeres, el nacionalisme català se n’hauria de desmarcar. L’últim que ens convé són concursos de victimisme agressiu. Tal com va el món, en tindrem prou d'aguantar per veure com a cada porc li arriba l’hora de convertir-se en el corresponent tros d'embotit.