Parafrasejant Eduardo Mendoza, podríem parlar de La Catalunya dels miracles. Ja que és un miracle que amb la batalla d’egos —només grans sota una lupa—, personalismes i manca de generositat, el Govern de Catalunya pugui tirar endavant polítiques que, contra tot pronòstic, vistos els pals del paller, milloren el benestar dels ciutadans. Quan se surt de l’acció de govern, s’entra en un forat negre de retrets amb tanta base com el no-res, fruit d’una matusseria infantil que es nodreix de l’abrandament del que es creu el món real: Twitter.

Això genera una distorsió de la realitat, un astorament, que impedeix avançar la governança en benefici dels ciutadans. Per sortir d’aquesta confusió caldria que Junts fes una profunda reflexió i autoaclariment de base. A la qual cosa ERC, amb generositat, hauria de contribuir, potser refent un acord, menys escumós, de legislatura. En fi, una cosa és tenir principis clars que la realitat imposa sempre flexibilitzar, i més en coalició i més si ets el segon en discòrdia, i una altra és, ben mirat, anar a les palpentes, cosa que aporta res. Bé, sí que aporta: desgavell i dany a la societat a la qual tots diuen servir.

Dit l’anterior, em centraré en algunes de les inexactituds proclamades com a veritable veritat des de dimarts en el debat de política general. La primera és que l’acord de govern, d'anguniosa negociació, si en tinc l’edició correcta del 17 de maig de 2021, no parla, contràriament al que hom afirma, de culminar la independència en aquesta legislatura, sinó d'enfortir les bases en aquesta legislatura per aconseguir la independència. L’acord no diu el que pretén l’ANC, és a dir,  proclamar la república el segon trimestre del 2023 —cosa rebutjada per tots els partits—, és a dir, fins i tot abans que acabi normalment la present legislatura. L’acord reitera, un cop i un altre, l’esforç per la independència. Per exemple: “Els socis de la coalició reconeixem que tenim diversitat d’opinions sobre les polítiques públiques i l’estratègia de país per assolir la independència. Tanmateix, acceptem aquesta diversitat i respectem el dret de cada formació política a mantenir la seva posició, però ens comprometem a resoldre la diversitat en una posició de consens, a través dels mecanismes que es creen per a tal efecte” (p. 6). Prossegueix: “L’objectiu és aconseguir la independència de Catalunya i assolir la República Catalana” (p. 8). Per tant, serà necessari “disposar d’un punt de trobada, debat, anàlisi, coordinació i consens de tot l’independentisme on es pugui acordar l’estratègia política imprescindible per assolir la independència i per a la qual caldrà preparar-nos” (p. 9). Així, “cal recuperar de manera immediata aquests espais compartits d‘anàlisi i direcció política entre formacions i associacions independentistes amb l’objectiu d’assolir un acord estratègic entre totes després de l´assoliment del 52% en les eleccions del 14 de febrer” (p. 9 i 10). Finalment, per dur a terme l’embat democràtic, "un dels objectius de l’independentisme és poder sumar més suports i més força. Això ens ha de permetre treballar per generar les condicions guanyadores en el marc d’aquesta legislatura per plantejar un nou embat democràtic de confrontació cívica i pacífica" (p. 13). Però generar aquestes condicions guanyadores aquesta legislatura, com ens recordava a penes fa un mes Alex Salmon, no suposa tenir la independència a tocar.

Tot el que no sigui continuar amb un govern independentista, respectant sense imposicions totes les sensibilitats, serà una desfeta de l’independentisme que es pagarà a les urnes

Dit això, es creen mecanismes de coordinació entre ERC i Junts en l'àmbit parlamentari, d’acció de govern, d’estratègia o de comunicació. A més es vol —però no consta implementat— un espai per a l’embat —indefinit— democràtic. “Aquest espai volem que sigui a 5 i compti amb la participació de les organitzacions polítiques independentistes amb representació al Parlament de Catalunya i les dues entitats civils sobiranistes més representatives, de manera que signifiqui aquest lideratge compartit necessari per representar la diversitat del projecte col·lectiu”. Però una cosa és voler crear un espai compartit i una altra que aquest espai, encara no concretat, en part, per la participació del Consell de la República, poc transversal, sigui a qui tothom i tots els òrgans estiguin sotmesos. Seria una inversió del principi democràtic sotmetre els elegits a una mena d’òrgan on hi ha elegits i no elegits, amb majoria de no elegits. Això, com la fuita que suposa recórrer a la decisió de les bases, tot disfressant-ho de gran proesa democràtica, té molt de tornada als temps prerevolucionaris, de la representació estamental i al, des de 1789, prohibit mandat imperatiu —tema sobre el qual caldria parlar més endavant.

Transcrits crec que fidelment els punts essencials de l’acord de maig del 2021, no soc capaç de trobar un rebuig per part de Junts a la taula de diàleg. Escepticisme, sí, però rebuig, no. Un escepticisme, dit sigui de pas, estesament compartit, no només per Junts, sinó per la majoria d’actors polítics. Una altra cosa, òbviament, són els resultats efectius, que no es poden veure, ni molt menys a hores d’ara. Com la proposta, a parer meu intel·ligent, d’un acord de claredat, proposta no original d’ERC, sinó del PSC i dels comuns, que La Moncloa va rebutjar mitja hora després de fer-la pública. Aquest rebuig quasi automàtic n’és un bon senyal, és una idea que fa forat. El rebuig frontal serà quelcom que La Moncloa s’haurà d’empassar abans o després, ja que la posa en evidència davant la comunitat democràtica internacional. Rebutjar un acord pactat és contraproduent per a l’estat espanyol. Hi ha partit i molt, ja que es juga a dins i a fora.

Però l’andanada de Junts no anava per aquí. Anava per la falta de coordinació a Madrid, quan aquesta coordinació parlamentària a Madrid no és llegible enlloc de l’acord, ni tan sols implícitament. Com tampoc és demostrable, ans al contrari, que no s’estigui permanentment posant damunt de la taula l’autodeterminació i l’amnistia, que diria que és el tema primordial, porta de tota la resta. Confondre esforços amb resultats és, dit molt educadament, miop. Tornem al leitmotiv de sempre: no hi ha res ràpid, sinó que tot pren temps, molt de temps. Dit clarament, potser, si es treballa sense descans i intel·ligentment, caldrà una generació. De tota manera, sigui com sigui, són temes polítics, redactats amb dosis massives de retòrica, de difícil implementació jurídica en el sentit en què ho són els contractes. Aquesta forçosa vaporositat permet, en conseqüència, àmplies zones de plasticitat a l'hora d'implementar-se.

A sobre, per concloure, distorsiona els vincles i vehicles de bona fe exigir al president de la Generalitat que se sotmeti, si no compleix a gust dels demandants, a una moció de confiança, mecanisme constitucional del qual l’únic responsable per desfermar-lo, com les convocatòries electorals, per exemple, és el mateix president. Si es vol fer fora un president, cal anar a la moció de censura, dita constructiva, ja que ha de portar un candidat. Això és el que van fer els liberals alemanys, encara en coalició amb els socialistes de Helmuth Schmidt, que van votar a favor de la moció de censura encapçalada per Helmut Kohl. Això va suposar, a la pràctica, la desaparició dels liberals i l’ègida de Kohl durant més de setze anys com a canceller federal. Jugada mestra!

Tanmateix, la moció de confiança —a la qual ningú pot obligar, perquè seria un frau constitucional— no figura ni explícitament ni implícitament en l’acord de maig de l’any passat. Va ser una condició reclamada per la CUP per donar suport al nou govern, suport que va saltar pocs mesos després pels aires en no votar els anticapitalistes els pressupostos per al 2022. O sigui, que, un cop més, Junts fa gala d’una mena de radicalisme impostat, no infreqüent, però insòlit, en una formació a tot estirar de centre. En efecte, imposar al soci de govern una mena d’acte de fe, tot menys amistós, lleial i, per damunt de tot, fomentador de la desunió d’acció, resulta més que xocant.

A hores d’ara, és difícil vaticinar què passarà amb l’ultimàtum negociador que proposa Junts a Aragonès. Ultimàtum, atès que la consulta a les bases —reitero, falsa democràcia— està prevista per als propers 6 i 7. Tot el que no sigui continuar amb un govern independentista, respectant sense imposicions totes les sensibilitats, serà una desfeta de l’independentisme, que es pagarà a les urnes, anul·lant moltes de les passes que ara semblen minses, però que, amb el canvi electoral, ens lamentarem amargament durant molt i molt temps.

Tot això el dia que celebrem la victòria popular més gran a Catalunya, l’1-O. Si algú volia una anticelebració, s’ha de reconèixer que ha endevinat la tecla.