Una de les mutacions més significatives del que està passant, és el retorn d’alguns menyspreus clàssics que, durant un curt temps, semblaven caducats. Ho comentava l’altre dia amb l’estimat Josep Costa, company de velles cuites que, com jo mateixa, ja les ha vist de tots els colors.

En els anys del desert, quan els independentistes érem poca gent, els catalans “d’ordre” (és a dir, els catalans conformats amb el règim espanyol, fossin de dretes, d’esquerres o mig pensionistes), ens consideraven uns freaks somiatruites que no despertaven més interès que el propi de l’exotisme. Érem els il·lusos tocaboires de tota família de bé, més entranyables que perillosos, perquè, quan l’independentisme era minoritari, fins i tot semblava simpàtic. Recordo perfectament la mirada de suficiència dels catalanets “seriosos”, quan jo feia algun discurs independentista al Congrés, amb una commiseració perdonavides que basculava entre el paternalisme i el desdeny. Al capdavall, servidora només era una utòpica arrauxada —allò que ara en diuen hiperventilada—, i ells uns possibilistes responsables. Cal afegir que a les Espanyes també feia gràcia una petita dosi de relat indepe, perquè donava “color” a la incommensurable bondat de la democràcia espanyola.

Però allò que era digerible en minoria va esdevenir ràpidament l’esca de tots els mals quan es va convertir en una majoria viable, determinada i efectiva. I aleshores els independentistes ja no érem utòpics, ni il·lusos, perquè tampoc ja no érem inofensius, sinó la força ciutadana que ha fet l’envit català més important que ha patit mai Espanya. A partir d’aquell moment, a banda de la repressió política, econòmica, policial i judicial, ens va caure al damunt tot el catàleg del despropòsit verbal: campanyes de descrèdit, difamacions, comparatives amb ideologies totalitàries, en definitiva, barbaritats de tota mena amb l’única intenció de degradar-nos i segregar-nos de la resta de catalans. Si en minoria, el món catalanet es dividia entre utòpics i possibilistes, en majoria la divisió es va marcar entre perillosos i salvadors.

Aquells que ens mantenim fidels al mandat del Primer d’Octubre, tornem a ser els tocacampanes il·lusos, els arrauxats innocus, els hiperventilats que no anirem enlloc

Però aquesta és la crònica d’abans, i d’abans de l’abans, quan el Primer d’Octubre va marcar a foc el calendari de la nostra història. Semblava que havia canviat definitivament el relat públic, en la mesura que havia canviat el paradigma del país. Semblava... però no comptàvem amb la rendició completa d’una part important de l’independentisme, tan subjugada a l’statu quo repressiu, que ha enviat Catalunya a la paperera d’un autonomisme xaró, acovardit i mancat de tota ambició. No recordo, des dels inicis de l’autonomia, un temps pitjor, més patèticament mediocre. I aquí està la clau del retorn al vell discurs que comentava a l’inici: novament, aquells que ens mantenim fidels al mandat del Primer d’Octubre, tornem a ser els tocacampanes il·lusos, els arrauxats innocus, els hiperventilats que no anirem enlloc. Es recuperen, doncs, els vells adjectius que ens dedicaven els convergents i els socialistes, només que ara ho fan des de files republicanes. Els Aragonès, Junqueras i la resta de la colla són els nous assenyats, possibilistes, pragmàtics i etc. de la política catalana, eufemisme políticament correcte per definir els que senzillament s’han rendit.

És en aquest context que s’explica un fet que, després de la gesta del Primer d’Octubre hauria de ser inimaginable: que aquells que es mantenen coherents amb el procés viscut, passen a ser els ximples. El cas de la causa al TSJC contra la Mesa del Parlament és de manual: l’únic capteniment coherent ha estat el de Josep Costa, que ha denunciat la farsa d’un judici polític, s’ha plantat davant el tribunal i no ha acceptat la lògica imposada per la repressió. Mentre altres callaven, atorgaven i acotaven el cap, ell ha recordat que cap tribunal pot impedir un debat parlamentari, que el manament del Parlament sorgeix dels votants i que tot plegat era una indecència judicial. Com és possible que es consideri “normal” que es jutgin uns diputats per permetre que, en un parlament, es debati una proposta? I tanmateix, qui ho ha denunciat resulta que és el forassenyat.

Costa ha actuat com a català, és a dir, mentalment ha deixat de ser espanyol, i per això no es deixa arrossegar per la roda que imposa el règim. Aquest fet, que entra en la lògica d’un poble que es va alçar, va lluitar i es va enfrontar a tot un Estat per poder votar, ara resulta que és l’expressió d’un arrauxat tocacampanes. És a dir, un freak. És a dir, un radical. És a dir, un hiperventilat.

És a dir… potser… sí… és a dir, un home lliure.