Diu que Irene vol dir “serenitat” i “pau”. Que a la mitologia grega era la filla de Zeus i Temis, la deessa que personifica la pau, la riquesa i la primavera. Potser per això Joan Manuel Serrat va escriure una cançó que descriu el seu flirteig amb una Irene irresistible que contemplava en la distància, això sí, mentre ella estenia la roba, no sigui cas que no quedi clar que el context era el 1978. I si els temps han canviat —no prou— des que Serrat no podia resistir-se a una noia que estenia la roba, és gràcies, en part a una Irene, Montero de cognom, a qui s’ha fet la vida impossible des de la dreta evident —el PP, VOX la judicatura i molts mitjans de comunicació—, la teòricament menys evident —si no es pensa en Felipe González com en un elefant— i des de l’esquerra, que és la cosa greu i la que, no costa d’imaginar, li sap més greu a l’exministra d’Igualtat.
El sistema Espanya accepta Sumar, una esquerra més homologable als seus ulls, però no accepta Podem
De la mateixa manera que el cas Rubiales va demostrar que bona part d’Espanya no estava preparada pel que té de revolució el futbol femení, els anticossos generats pel poder cap a les polítiques feministes de Montero —amb els errors que vulgueu— han demostrat que Espanya estava encara menys preparada per a una revolució superior. També és veritat que, més enllà de les seves lleis, a Montero, com a Ione Belarra, se les ha fet servir com a cap de turc quan Pablo Iglesias —també amb els errors que vulguin— va deixar els seus càrrecs institucionals. Perquè, com s’ha vist, tampoc el poder a Espanya estava preparat per un partit com Podem. El sistema Espanya accepta Sumar, una esquerra més homologable als seus ulls, però no accepta Podem. De la mateixa manera que el sistema Espanya acceptava el catalanisme convergent, però no l’independentisme. La dreta ha assenyalat als uns i als altres, a les dues esmenes a la totalitat que van aparèixer a la dècada dels anys 10 i l’esquerra —la del PSOE i la de l’antic comunisme— els ha executat. Pedro Sánchez té ara un govern acceptable per al sistema, com aviat ho seran els seus suports a Catalunya i a Euskadi, perquè han quedat domesticats, cadascun per una via diferent.
Irene vol dir pau, però és el que no ha tingut Montero, perquè tampoc no l’ha volgut, i ben fet que fa, reivindicant la fúria trans, l’orgull LGTBI, la lluita antiracista i la lluita de les dones, aprovant lleis valentes, millorant la vida de molta gent i obrint debats necessaris —com argumenten els seus partidaris— i l’han volgut liquidar, com ella mateixa diu, entre d’altres, els homes amics —o no— de Pedro Sánchez d’entre 40 i 50 anys. És a dir, l’home blanc de mitjana edat privilegiat i que se sent amenaçat i respon amb insults i assetjament personal i familiar.
I, el que és trist, efectivament, és que no l’hagin defensat ni els seus. Els seus que es queden a les cadires, s’entén. Però, en fi, que podem esperar d’un sistema i d’una societat que té els sants collons de voler desnonar a una senyora de 78 anys per no haver pagat 177 euros i que ha convertit l’habitatge en la més gran eina d’especulació que hi ha a Espanya, començant per molts senyors sense moral cívica que habiten entre nosaltres i devoren pobles i ciutats perquè ells ja marxaran de cap de setmana. Que la mare d’Irene, Temis, patrona de la justícia, hi faci més que nosaltres.