Un dels souvenirs més populars era una diana amb la cara de l’Aiatol·là Khomeini al servei de qualsevol infant que es volgués divertir amb uns dards o una escopeta de balins. El joguet, per anomenar-lo d’una manera amable, el venien a la botiga d’Universal Studios a Los Angeles en uns moments, 1979, on Khomeini ja havia sigut declarat l’enemic número 1 dels EUA després de la revolució impulsada pels contraris al Xa de l'Iran i que acabaria enviant a l’exili tots els membres de la dinastia Pahlavi. L’enderroc del règim va significar la tornada de Khomeini, el dirigent espiritual més important dels xiïtes, l’empremta del qual era socialment tan perceptible, que va ser declarat Líder suprem de l’Iran després d’haver convertit el país en una República Islàmica tutelada per una constitució teocràtica. Per als EUA, la caiguda del Xa va significar la pèrdua del control de la zona i, per a occident, la conversió d’un país controlat per uns oligarques de costums occidentalitzats en l’epicentre geopolític del fonamentalisme islàmic. 

Curiosament, aquest clergue fonamentalista que amb el seu fanatisme religiós estava destruint qualsevol símptoma de modernitat a l’Iran, havia rebut, durant el seu exili a París, un tracte de favor per part de l’esquerra europea. El Xa havia exercit un poder ferotge amb el beneplàcit dels EUA i l’esquerra esperava que Khomeini obrís les finestres d’un país podrit de corrupció una vegada tornés a l’Iran. La sensació de frau va ser quasi instantània i, una vegada més, l’esquerra va pecar d’ingènua. Per als nord-americans, Khomeini no solament tenia el control d’una zona que ells consideraven geopolíticament seva, sinó que mantenia retinguts 52 diplomàtics de l’ambaixada nord-americana de Teheran que havia convertit en ostatges després que fos ocupada, el 4 de novembre de 1979, pels anomenats Guardians de la Revolució.

Així, quan vàrem arribar els meus pares i jo als EUA, la crisi dels ostatges estava en plena ebullició i a Khomeini l’havien convertit en la cara visible d’una diana on el dard o el balí disparat al front per un infant qualsevol valia deu punts.

Saddam Hussein, Muhammad Al Gaddafi, o Ossama bin Laden, són baules d’una cadena que justifica la supervivència dels EUA, desaparegut l’enemic soviètic, la pàtria necessitava nous horitzons per no morir d’inanició existencial

I com que abans de Nadal, a l’escola, havíem celebrat l'”amic invisible” i jo no havia pogut assistir-hi perquè estava volant cap a Los Angeles, vaig decidir comprar la diana al més invisible de les meves amistats, que va resultar ser en Quim, fill del gran pintor Hernández Pijoan i que ara viu feliçment a Austràlia. El cert és que al Quim, el regal li va fer molta il·lusió per extravagant, en un país, Espanya, on les extravagàncies anaven als toros vestides amb minifaldilla, les tonadilleres declaraven la seva nostàlgia pel Generalísimo, els socialistes vestien americanes de pana i la Constitució s’havia redactat amb la punta tintada dels sabres dels militars que controlaven els destins de la pell de brau. En aquells anys i en aquella escola, els infants estàvem summament polititzats per unes famílies catalanistes que carregaven cap a l’esquerra o cap a la socialdemocràcia convergent i Khomeini no era vist com un enemic del poble. Ser antiamericà era quasi una marca de fàbrica, com ho era ser antiisraelià després de la Guerra del Yom Kippur, batejada també com la guerra dels Sis Dies. I un petit incís dedicat als periodistes equidistants amb la tragèdia de Gaza: no estàvem en contra dels jueus, sinó del sionisme expansionista d’Israel.   

Més de quaranta anys més tard de la pujada de Khomeini, amb l’Aiatol·là ja enterrat al costat del seu fill Ahmad al Mausoleu que porta el seu nom, dubto que Ali Khamenei, l’actual Aiatol·là, s’hagi guanyat un lloc d’honor entre els souvenirs destinats a educar l’odi dels infants envers els enemics de l’imperi. Des que Khomeini fou anomenat Líder Suprem de l’Iran, els enemics mereixedors d’una diana han aparegut i desaparegut com ho fan les pústules a la pell de la història. Dictadors que van ser útils i inutilitzats posteriorment com Saddam Hussein, enemics de llarga durada com Muhammad Al Gaddafi, o amics esgarriats com Ossama bin Laden, són baules d’una cadena que justifica la supervivència dels EUA, desaparegut l’enemic soviètic, la pàtria necessitava nous horitzons per no morir d’inanició existencial. Evidentment, no estic d’acord amb la brutalitat de Hussein, Gaddafi o Bin Laden, però morts els gossos, la ràbia continua fulgent en uns territoris que malviuen decapitats i abandonats de la mà de Déu. La situació de Líbia, de l’Iraq o del mateix Afganistan no és millor que quan els nord-americans van voler convertir la zona en un camp de proves de les seves perversions ideològiques.

Ara, l’Iran de Khamenei torna a merèixer l’atenció militar dels EUA amb l’aliança d’Israel, amb el dubte de qui és l’ou i qui és la gallina. A diferència de 1979, avui dia no cal dissimular les finalitats i es pot lluir la impunitat com ho faria un supremacista psicopàtic. I tota aquesta impunitat fa que es pugui dir, sense complexos, que “encara no tinc decidit si matar o no Khamenei”. És una impunitat de criminal de guerra, com ho era aquella mentida sobre les armes de destrucció massiva, i que deixa la gent com jo, que no té una especial estima pel fanatisme islamista, absolutament descol·locada. Si diem que Israel està perpetrant un genocidi amb els palestins, som antisemites; si estem en contra d’iniciar una guerra amb l’Iran, estem a favor del règim teocràtic i misogin de Khamenei; si diem... Malauradament, la història l'escriuen els guanyadors i aquests tenen, generalment, un molt mal perdre com demostren, ara si, ara no, uns EUA que estan perdent l’hegemonia davant els poders emergents.