Des de l’embat del 2017, l’independentisme malda per reactivar el conflicte polític. Diversos actors assagen discursos de confrontació. S’impugna la suposada pax del Govern Illa i es proposa tornar a la tensió social dels anys del procés. Són discursos d’intensitat variable que assumeixen que per avançar nacionalment cal elevar la temperatura social dins mateix de la societat catalana.
La llengua apareix com un element estratègic cabdal. Davant la falta de fulls de ruta i d’unitat política, s’argumenta que la militància lingüística és el darrer bastió de la lluita per la supervivència nacional. Reapareix la idea de la segregació escolar per llengua, curiosament des de les mateixes files sobiranistes. És un patriotisme que connecta amb certes tendències globals quan es conjuga amb la “crisi demogràfica” i, en el cas català, la denúncia de la castellanització o directament d’una estrangerització generalitzada. Segons com es modula, és un posicionament que parteix de l’existència d’una soca identitària històrica en perill d’extinció i que suposadament cal protegir per evitar l’assimilació definitiva.
Els estoics, tan de moda en un món accelerat i incert, advertien que deixar-se arrossegar per les passions és el pitjor que pot passar-nos. Segons ells, les passions són pertorbacions de l’ànima que s’oposen a la raó. La ira independentista, del tot comprensible, adopta fàcilment aquesta forma. Com recorda Martha Nussbaum, la ira neix de la percepció d’injustícia. Fragmentat i frustrat, bona part del sobiranisme viu encara immers en un estat de ressentiment: rememora les injustícies del passat, la repressió de l’Estat, la covardia d’alguns líders, la manca de suport internacional o la insuficiència d’autogovern.
El sobiranisme faria bé de malfiar-se de crides a buscar el conflicte sense un objectiu clar i, encara menys, que comportin un enfrontament entre catalans
És un estat d’ànim que, sostingut en el temps, cova idees, diguem-ne, hostils envers aquells percebuts com a culpables. Són emocions polítiques que, a llarg termini, esdevenen el motor de males decisions estratègiques. Més enllà de la seva moralitat, com a regla general el sobiranisme faria bé de malfiar-se de crides a buscar el conflicte sense un objectiu clar i, encara menys, que comportin un enfrontament entre catalans.
La vida de les nacions sense estat transcorre en un equilibri fràgil, de portes enfora i de portes endins. El conflicte extern i l’intern són vasos comunicants. Sabem que les acumulacions de legitimitat per tal de guanyar batalles, a la vegada, sempre són també el fruit de consensos interns. Cada batalla requereix coordinació, direcció i uns objectius clars, i no pas proclames abrandades. Són lliçons que ja vam aprendre del procés. Paradoxalment, hi ha qui interpreta que el punt feble d’aquell embat va ser precisament el de no maximitzar el conflicte entre catalans o directament no haver aprofitat l’oportunitat per situar-lo al terreny del conflicte ètnic. Una interpretació que curiosament fa bona l’aproximació “normalitzadora” de l’actual Govern, és a dir, que enterrar el dret a l’autodeterminació del poble català equival a pacificar Catalunya per tal d’allunyar-la de la fractura social.
El cert és que el procés va ser una excepció dins els independentismes comparats: va fer arribar molt lluny l’exercici del dret de decidir sense escalar la confrontació vers un conflicte ètnic, malgrat els intents reiterats del govern espanyol i de diverses plataformes oportunistes de caràcter espanyolista. Que ara siguin sectors del mateix sobiranisme els que es plantegen jugar a aquest joc potser és comprensible, però resulta estratègicament inversemblant. Per tot això potser convé recordar la vella saviesa de Sèneca: per a qui no sap a quin port es dirigeix, cap vent li és favorable.
Marc Sanjaume és professor de Ciència Política a la UPF