Cada vegada que s’aprofiten de la idea d’independència per disfressar l’autonomisme clàssic, la potinegen i la malfereixen. Posant els mots al costat dels fets, ser independentista tal com ho són Junts i ERC és sinònim d’aconseguir una llei espanyola “per a la normalització de la situació política a Catalunya” i el traspàs de Rodalies. Esperen que, de mica en mica, les nostres expectatives s’emmotllin a les seves concessions perquè no tornem a demanar res que no puguin aconseguir. Que no vulguin arriscar-se a aconseguir. Si ser independentista és això, la independència torna a ser un ideal metafísic que ningú s’atreveix a acaronar perquè, en el fons del seu cor, creu que és impossible. A Catalunya tothom va entendre que citar Vicent Andrés Estellés el dia de la jura de la Constitució d’Elionor era una perversió del personatge, perquè no ens costa gens de fer-nos els valents amb la monarquia. Però quan ho tenim davant dels nassos, quan qui empastifa els nostres ideals diu ser independentista, tots quedem embruixats per l’elixir convergent.
Esperen que, de mica en mica, les nostres expectatives s’emmotllin a les seves concessions perquè no tornem a demanar res que no puguin aconseguir. Que no vulguin arriscar-se a aconseguir
Aquestes setmanes, Catalunya veurà moltes coses. La més aterridora és la resurrecció del pitjor llenguatge convergent, tan subtil en la perversió que és capaç de dir “investidura espanyola en clau de l’1 d’octubre” i no sentir-se moralment brut. ERC ha intentat aquests anys reinicialitzar la memòria dels catalans per esprémer les engrunes de l’autonomia sense pagar-ne el preu, però hi ha un vocabulari farcit, uns arguments enfarfegats i una solemnitat embafadora que venen de mena i no es poden copiar sense semblar un farsant. Junts encara conserva l’elixir que fa de clau a la memòria de l’independentisme, perquè encara sap articular discursos que generen confiança. Encara són els professionals de la farsa que un dia van ser, perquè encara compten amb la poció màgica convergent. I quan escric Junts escric president Puigdemont, perquè, si una cosa ha aconseguit l’aritmètica política espanyola, ha estat reorganitzar un partit que semblava una casa de barrets al voltant del president a l’exili. En tot plegat, Junts hi ha guanyat el silenci de portes endins, i poder explicar —de portes enfora— que l’estat espanyol no ha fet cap renúncia tangible fins que no han arribat ells.
La maniobra és fer veure que les incoherències no ho són. Que es pot fer jurar la Constitució a la princesa Elionor citant Estellés. Que es pot pactar la investidura d’un president espanyol sota una imatge de l’1-0
Carles Puigdemont i Francina Armengol fan servir la mateixa maniobra per disculpar-se les incoherències: fer veure que no són incoherències. Que es pot fer jurar la Constitució a la princesa Elionor citant Estellés. Que es pot pactar la investidura d’un president espanyol amb una imatge de l’1-0 governant la sala. Amb una mà es reapropien del que amb l’altra mà amaguen les seves decisions polítiques. És la tensió entre el que entenen que representen per als seus electors i la realitat política. Puigdemont no vol renunciar a ser la imatge de l’1-O, no vol renunciar al seu títol de víctima de la repressió, de president exiliat, de símbol de l’únic dia històric que encara té valor sentimental —de ràbia i de frustració— per a l’independentisme. No hi pot renunciar perquè, al cap dels qui érem al carrer, moment i símbol són indestriables. Més que com una medalla, ho carrega com una llosa, perquè és el que li impedeix pactar la seva llibertat sense haver-se d’explicar. Puigdemont negocia amb l’estat espanyol lluitant contra el seu propi símbol. Atès que no ho pot amagar, ho exhibeix amb naturalitat i sornegueria, com si la conseqüència lògica del que va passar el 2017 fos el que està passant el 2023. Com si investir un president espanyol fos la lleialtat a aquest mandat de l’1-O que Junts sempre es posa a la boca per salvar els mobles.
La idea és repartir-se entre Junts i ERC les demandes al PSOE perquè els costos electorals d’investir el president espanyol caiguin com la loteria: ben repartidets
Sembla que la idea és repartir-se entre uns i altres les demandes al PSOE perquè els costos electorals d’investir el president espanyol caiguin com la loteria: ben repartidets. Mentre Puigdemont vesteix d’ampul·lositat la seva tàctica política per escurçar la distància entre la unilateralitat i el pacte, ERC intenta guanyar espai a Junts a cop de tren. En repartir-se el pastís, la classe política independentista hi té moltíssima traça, perquè, durant anys, el pastís ha estat la Generalitat. Junts va abandonar el Govern perquè les estratègies de Puigdemont i Aragonès eren, diuen, incompatibles. Ara s’abraonen com morts de gana sobre el premi a la resignació ofert pel PSOE perquè no tenen prou força per sostenir l’independentisme amb les mans buides. Fent-ho, permeten que sigui el PSOE —l’estat espanyol— qui delimita la sobirania que els partits independentistes volien plena i en mans dels catalans.