"La guerra, seca, d'enormes lletres sinistres"
Pedro Salinas
El primer article que vaig publicar a la meva vida, el primer, pels volts de 1982, a la revista "Nuestro Tiempo", versava sobre el conflicte palestino-israelià. "Jo només he tingut una xicota i es diu Palestina" era el títol d'un dels suports, amb aquella frase mítica d'Arafat que després la seva vida privada va semblar desmentir. Vaig triar també el tema per a un dels treballs extensos del màster en Seguretat i Defensa que vaig cursar durant dos anys. Em vaig remuntar a l'inici del problema a l'hemeroteca de l'ABC —únic diari que existia ja aleshores— i el vaig seguir, notícia a notícia, al llarg dels anys. Que tot això serveixi per acompanyar la confessió que us faig de no poder resoldre ni resumir ni culpar ni explicar ni posicionar-me en una qüestió d'una complexitat tan gran. Almenys sé, per aquestes aventures meves, que no es tracta d'un partit de futbol, que no es tracta d'alleugerir-se, com qui va de ventre, ràpidament a les xarxes o a les tertúlies, en contra de l'atac cruent, injustificable i il·legal de Hamàs i acusar qui al·lega les barbàries d'Israel d'estar amb els terroristes. La qüestió és tan complexa geopolíticament que pot desestabilitzar tota la zona de nou i desbaratar els avenços diplomàtics per acostar els estats àrabs a Israel que fa anys que duen a terme els nord-americans.
El que sí que és evident és que tant Hamàs —organització de milícies considerada terrorista, però que controla territori efectiu— com Israel estan vulnerant totes les lleis de la guerra, i que tant al territori d'Israel com al de Cisjordània —sota control de l'OAP, que Hamàs considera un adversari a batre— o al de Gaza, estan patint innocents. Els innocents, els civils, els no combatents que estan protegits pel dret humanitari i que estan sent els principals objectius d'aquesta batalla sagnant. Perquè a un grup considerat terrorista, però que controla efectivament un territori, li són aplicables les normes del dret humanitari, i perquè a un estat que es defensa, com és Israel, també. I és que les barreres de contenció establertes el segle passat arran de les conteses mundials estan començant a cedir. Ho ha fet l'ONU i ho està fent el dret de guerra, com ha passat a Ucraïna i acaba de succeir al Pròxim Orient. Això, sens dubte, és un fet greu que ens hauria de fer pensar.
L'altra qüestió és la de la banalització, conscient o inconscient, que s'està fent de l'afer des de la nostra societat polaritzada i la nostra política polaritzada. No hi ha gaires coses ni blanques ni negres en aquesta llarga contesa, ja que si bé la raó inicial acompanyava sens dubte el poble sense estat, la situació actual és d'una complexitat absoluta. Hamàs no és el poble palestí. Hamàs competeix amb l'OAP per tenir el favor del poble palestí i ha llançat un atac avalat per l'Iran, probablement de llarga preparació, d'una gran crueltat en el que ha massacrat població civil i ha pres ostatges civils, que pensa probablement bescanviar per presoners palestins. Injust, un crim de guerra. Davant aquest atac inesperat, el govern Netanyahu —que tampoc no és tot Israel, ja que hi ha molts israelites que el combaten i que es manifesten contra la seva deriva iliberal— ha parlat d'"eliminar les bèsties", alhora que destruïa objectius civils i privava de les fonts de subministrament més elementals tot un poble civil també: un altre crim de guerra. "He ordenat un setge total sobre Gaza. No hi haurà electricitat, ni aliments, ni gas, tot està tancat. Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència", ha dit Yoav Gallant, el ministre de Defensa israelià, en una deshumanització que voreja massa la mens rea del genocidi, tan incrustat en el castigat poble jueu. "Animals humans", d'aquest concepte només en poden sortir massacres injustes, no permeses per les lleis de guerra, perquè a la guerra —per més greu que els sàpiga a molts tuitaires— no hi cap tot, i tot estem veient, i massa més.
Les barreres de contenció establertes el segle passat arran de les conteses mundials estan començant a cedir
Per cert, no ho mireu. No mireu els vídeos que no només els testimonis, sinó també la propaganda d'uns i d'altres, estan fent circular. No els mireu perquè, com diu el forense Julio Irigoyen, podeu fer el que vulgueu, però no tothom eludirà les conseqüències psíquiques —ansietat, insomni— "derivades del bombardeig constant d'imatges de mort i destrucció". "No és broma" —acaba l'expert— "ens passa als forenses, als jurats i, sobretot, no cal veure-les per estar ben informats o tenir una opinió". Queda dit. Jo li faré cas. Encara conservo reminiscències del trauma que em va causar a vuit anys accedir a un llibre portat d'amagat de França en el qual apareixien les fotos de l'alliberament dels camps d'extermini. La psique es danya, qui ho nega és que la té destrossada.
Aquest horror durarà mesos i no només perquè Israel hagi afirmat que la seva resposta "quedarà gravada durant mig segle". És que tota la zona està en risc. És que hi ha escaramusses a les fronteres del Líban, i Hezbollah ha dit que no intervindrà, tret que s'afecti el seu territori. És que l'Aràbia Saudita, Qatar i tots els països àrabs de la zona ocuparan el terreny del suport econòmic que la UE ha deixat a Palestina, i abandonaran aquell acostament a Israel que buscaven els Estats Units. Entre altres coses, per no deixar a l'Iran la supremacia a la zona. És que Hamàs pot donar-li el cop de gràcia a l'OAP amb aquest atac, als ulls dels palestins. És que l'Iran ha donat suport a l'atac, no només a través de Hamàs, sinó probablement col·laborant en la guerra informàtica des de l'exterior. És que Rússia s'ha decantat, és clar, per Palestina, ja que Israel és aliat dels Estats Units. Tot menys senzill. Fer servir aquest tauler enrevessat, de qualsevol de les maneres, per a xocs de política nacional és, com a mínim, mostrar una ignorància supina. Ni els que es col·loquen immediatament al costat dels palestins —obviant el seu atac criminal— ni els que corren a alinear-se amb Israel —obviant la seva resposta criminal— no ho fan per donar suport a uns o altres, sinó per ficar-se amb l'oponent polític. No aconsegueixen res més que fer el ridícul.
Només pot servir a la nostra consciència posicionar-nos al costat dels innocents de totes dues nacions —la que té estat i la que n'ha estat privada sistemàticament— perquè en això sí que no errem. La guerra és un horror que l'home no ha eliminat ni probablement no eliminarà mai. La història no ha acabat. Prenguem nota de la seguretat en la qual vivim i treballem per no perdre-la, són massa les coses que s'estan esquerdant. La guerra és un horror, però les nacions, totes, van decidir pal·liar-lo i subscriure unes normes mínimes per disminuir-ne, si més no lleument, la injustícia radical. Una d'aquestes normes, la més bàsica, és la que protegeix els civils. I és, precisament aquesta, la que acaba de ser trepitjada per ambdues bandes. Els innocents. Els que eren a una rave o els que vivien a les cases destrossades pels bombardejos. Gairebé totes les víctimes no són sinó innocents. En moriran molts més. Posem-nos del seu costat, que amb tota seguretat és el nostre.