Salvador Illa es fa l’innocent. La manera de fer passar per neutralitat allò que en realitat és una estratègia calculada de minorització i assimilació té una aparença cada vegada menys neutral, bo i els esforços del president de parlar des d’una honestedat impostada, amb un nacionalisme espanyol de noi discretet. Com si no hagués tingut cap altra opció, com si allò que diu sempre fos la resposta més orgànica, menys polititzada, més sensata. És el que fa quan diu que ser català no li impedeix de tenir altres identitats superposades, “no em tanca portes, més aviat trobo que me n’obre”. “Reso en català”, “quan parlo en la intimitat, parlo en català”, “la meva mare fa crema catalana”. Es fa l’innocent, perquè pretén compatibilitzar un sistema d’identitats que, en realitat, està jerarquitzat. Ho pretén mentre, amb posat seriós, arrufa el nas i es col·loca bé les ulleres amb el dit.
La identitat catalana i l’espanyola i la manera com el subjecte s’hi vincula, la identificació, el grau d’adscripció nacional, no són processos aliens a la política. El moment polític, entre moltes altres coses —tenir un estat, el nombre de parlants amb què compta una llengua, els mitjans per imposar-se, el llegat històric i familiar— influeixen en l’endreça identitària de cadascú. L’ordre no és innocent, i pensar i dir a Col·lapse que no s’estableix cap ordre, tampoc és innocent. Salvador Illa es fa l’innocent, però Salvador Illa sap el que es fa quan, amb posat desinteressat, desproblematitza el conflicte nacional per emmascarar la dinàmica de la colonització lingüística i cultural espanyola. Salvador Illa sap el que es fa quan desproblematitza que una de les dues identitats amb què diu identificar-se malda, insistentment, per substituir i anorrear l’altra.
La subalternalització identitària d’Illa, expressada i promoguda per un català, és el somni humit dels ideòlegs franquistes
No és una superposició, és una subalternalització. És pensar que n’hi ha prou amb dir que ser català és una manera de ser espanyol per desprendre la catalanitat de la seva unicitat, de la seva solidesa i de la seva raó de ser desvinculada de qualsevol altra identitat. La crema catalana, resar en català, parlar català en la intimitat, és la reducció folklòrica que li cal per convertir la catalanitat en una crossa. Salvador Illa pretén compatibilitzar dues identitats en què una és sistèmicament i gradual substituïda per l’altra i, fent-ho, pretén convertir la catalanitat en una manera de ser i de fer que no pugui entendre’s si no és fent de falca de la nacionalitat mare. La idea, doncs, és la de treballar ideològicament per, amb posat innocent, despullar la identitat catalana de la seva condició d’identitat nacional plena i vàlida, sense cap necessitat de relacionar-se ni de nodrir-se d’una identitat que, en superposar-se, en procurar de compatibilitzar-ne l'una amb l’altra, sempre l’acaba ofegant, aixafant, obliterant.
Salvador Illa es fa l’innocent, però mai no és prou astut per dissimular el punt de cinisme rere la seva innocència sobreactuada. Quan diu “no em tanca portes, més aviat trobo que me n’obre” no pot evitar el cinisme de pretendre positivitzar el marc mental que el mena a reduir la catalanitat a una cosa casolana. De fet, la subalternalització identitària d’Illa, expressada i promoguda per un català, és el somni humit dels ideòlegs franquistes. És el llegat ciutadanesc, és fer realitat el prejudici que la catalanitat és una cosa a menystenir perquè està connotada amb tots els mals polítics, nacionals i morals amb què es pugui connotar un col·lectiu i, per tant, és just d’ordir un patró ideològic que relegui aquesta identitat a l’àmbit privat. I que justifiqui aquest relegament perquè sempre sembli l’opció més sensata, la més orgànica, la més natural. Per això Salvador Illa pot fer-se l’innocent quan diu el que diu: perquè avui la maquinària socialista treballa sense descans per tal que proscriure la catalanitat, folkloritzar-la per petrificar-la, i convertir-la en un complement buit i dependent sigui l’opció del sentit comú. I perquè així, Salvador Illa, arrufant el nas i col·locant-se bé les ulleres amb el dit, pugui continuar romantitzant i positivitzant el seu autoodi amb posat de noi innocent que va aprendre a ballar sardanes a la Roca del Vallès.