La sentència del TSJC a Laura Borràs és desproporcionada i injusta. Més de quatre anys de presó i tretze d’inhabilitació pel presumpte delicte que es jutjava és una passada de frenada tan gran que fins i tot el mateix tribunal demana l’indult. De nou, cap mena de subtilitat per part de l’estat espanyol a l’hora d’imposar el seu poder: van sempre a la destrucció total del que consideren l’enemic, és a dir, l’independentisme. De nou es confirma que cap independentista tindrà un judici just. Davant d’aquesta sentència, que no per esperada ha de resultar assumible, Laura Borràs ha reaccionat ràpid i amb correcció institucional subratllant, amb els quadres principals del partit fent-li suport, que es defensarà d’un judici polític. Aquest posicionament és rellevant perquè, més enllà de l’adhesió o no a la figura o al pensament de Borràs, hi ha els fets. I els fets diuen que aquesta sentència és injusta i desproporcionada. Aquest és l’element clau i no cap altre.

I no totes les reaccions han anat en aquesta línia que, insisteixo, és l’arrel de la qüestió. Comencem per Esquerra: dos errors. El primer, de les seves joventuts, que no té cap rellevància política però que sap greu que facin el ruc. El segon, en l’aproximació que en fa el partit. Comptant que no és una sentència ferma; que hi haurà recursos; i que el mateix tribunal no està d’acord amb la sentència i en demana l’indult; sortir a dir que queda provat el delicte és forçat. Per la seva banda, el president Aragonès ha anat a la pantalla següent —no ha sigut l’únic—i ha demanat que es resolgui ràpidament qui ha d’ocupar la presidència del Parlament, qüestió molt rellevant, però tampoc s’ha centrat en els fets. Ometre els fets quan es tracta d’una injustícia és una mala pràctica que l’independentisme fa sovint per calcul partidista. Blanqueja les passades de frenada de l’Estat i les justifica per fer mal a l’altre, obviant que el proper pot ser ell.

Ometre els fets quan es tracta d’una injustícia és una mala pràctica que l’independentisme fa sovint per calcul partidista

Junts s’ha solidaritzat amb Laura Borràs, com no podia ser d’altra manera i menys davant la magnitud de la decisió del tribunal. De Xavier Trias a Jordi Turull, tancada de files general al costat de la presidenta del partit i denúncia del fet. La part més laurista de l’entorn de Junts, per boca del president Quim Torra, ha fet com Pere Aragonès i s’ha afanyat a posicionar-se sobre l’àmbit institucional, aquest cop, per dir tot el contrari del president de la Generalitat. Les institucions no són un tema menor i menys en un país a mig fer com el nostre. A més, el que passi a partir d’ara serà la propera guerra entre els independentistes. Serà en el curt termini, de preparació de l’escenari de les eleccions municipals. I aquí, Junts pot tenir problemes, ja que el que defensa una part del partit o entorns propers és contrari al que pensa part d’un electorat que pot recuperar en les properes municipals si se segueixen fent bé les coses com fins ara.

Discussions internes dos mesos abans d’unes eleccions mai són recomanables. Per això ERC pressiona —sembla que les seves enquestes no van com havien previst— i l’ANC també, amb la idea d’una llista pròpia. La justícia torna a estrényer el camí. Perquè estressar més la situació institucional d’un Parlament en hores baixes pot semblar poc recomanable, però acceptar la inhabilitació implica que Junts es queda sense candidata a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I per sobre de tot això, o almenys al costat de tot això, hi ha una pregunta rellevant: què vol la gent? Doncs que la cosa rutlli i que no fem el ridícul. Però també que no s’humiliï els líders, que no se cedeixi terreny i que no hi hagi baralles partidistes. Fàcil, eh.