L’espectacle que protagonitza la classe política catalana un cop coneguda la sentència contra Laura Borràs és digne d’un autèntic vodevil. Que la presidenta del Parlament suspesa seria condemnada era cosa cantada des del dia que la van encausar per presumptes irregularitats comeses durant l’època que dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Per tant, que ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) l’hagi castigada amb quatre anys i mig de presó i tretze d’inhabilitació pels delictes de prevaricació i falsedat documental no pot haver sorprès ningú, ni tan sols a ella mateixa. El que sí que ha desencadenat la decisió judicial és una batalla partidista entre els que li volen tallar definitivament el cap i la presidenta de JxCat aferrant-se com un ferro roent a un càrrec que, ni que hagi sigut provisionalment i molt a desgrat seu, en aquests moments ja no té.

A tots els partits presents al Parlament els ha faltat temps —la proximitat de les eleccions municipals del 28 de maig ha contribuït a la gesticulació— per reclamar-li que s’aparti d’una vegada del mig. El PP, Cs i Vox han anat directes al gra i han requerit a la Junta Electoral Central (JEC) que li retiri l’acta de diputada, que és exactament el mateix que va fer amb el diputat de la CUP Pau Juvillà i que, com abans havia fet Roger Torrent amb l’escó del president Quim Torra, ella va beneir des de la posició encara de segona autoritat de Catalunya. Una concessió que li va fer perdre tot el crèdit que fins llavors havia acumulat amb el discurs de plantar cara a l’Estat espanyol que, a l’hora de la veritat, es va desfer com un terròs de sucre. Altres forces polítiques com el PSC s’han inventat a correcuita una proposta de reforma del reglament del Parlament per poder apartar-la automàticament del càrrec si no ho fa ella —i ara com ara és clar que no ho pensa fer— per voluntat pròpia. I En Comú Podem aplaudeix tota iniciativa que sigui fer fora Laura Borràs.

Els partits sobiranistes tampoc no estan per la labor de mantenir-la al capdavant de la institució. Tant ERC —que ha aprofitat a més l’altaveu de la presidència de la Generalitat i del Govern per redoblar la pressió per rellevar-la— com la CUP s’han manifestat obertament a favor que dimiteixi, i ho han fet amb arguments en algunes coses semblants als de l’oposició, però que alhora amaguen la pugna que tenen entre ells pel control d’un espai que des del fiasco de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 se’ls ha anat escapant de les mans. I JxCat? Heus aquí el dilema. JxCat, oficialment, fa costat a la seva presidenta, però la situació interna de la formació és molt diferent de la que transmet en públic. El fet és que són moltes les veus del partit de Carles Puigdemont que la voldrien fora, no tan sols la de Magda Oranich, que ara presideix precisament la comissió de garanties de JxCat. I això és així perquè una part molt significativa de la formació que encapçala Jordi Turull ha fet una aposta decidida pel retorn a l’autonomisme de tota la vida —només cal veure com s’han articulat les principals candidatures per a les municipals, en coalició amb el PDeCAT, del que s'havia separat de mala manera el 2020—, en la que la suposada via de la confrontació de Laura Borràs no encaixa.

JxCat, de fet, té plantejat un problema doble pel que fa a la situació de Laura Borràs. Primer, ha de fer equilibris perquè no es noti que, en el fons, també vol que deixi de presidir el Parlament i que ja té preparada la substituta, l’alcaldessa de Vic, Anna Erra. I després n’haurà de fer encara més per veure com se les compon perquè deixi de presidir el partit. Sobretot perquè la presidenta del Parlament suspesa no està disposada a cedir en cap dels dos casos. La seva justificació per no acceptar la condemna del TSJC és que és innocent i que ha estat objecte d’una persecució política pel fet de ser, diu ella, independentista. I té raó en una cosa: a un no-independentista no l’haurien processat. Però en res més. Perquè que el fraccionament de contractes sigui habitual en totes les administracions i enlloc més no sigui perseguit no l’eximeix a ella d’haver incorregut en una pràctica irregular per beneficiar presumptament un amic. Allò de “mal de molts...” no serveix per exculpar-se, malgrat que sovint faci l’efecte que aquest és l’únic argument que li queda per defensar-se, més enllà de tecnicismes com que la sentència no és ferma i es pot recórrer davant el Tribunal Suprem.

En aquest escenari, la inhabilitació de Laura Borràs sembla bastant inevitable. Una altra cosa és la presó, que ja es buscarà la manera, via indult, via reducció per la instància judicial superior o via el que sigui, perquè no hi hagi d’entrar. I és que és cert que el càrrec de segona autoritat de Catalunya no es mereix passar pel viacrucis en què es troba des de fa nou mesos. La culpa, però, no és exclusiva de la presidenta de JxCat. Tots els partits sobiranistes han contribuït a degradar la situació política de Catalunya, no només la del Parlament, des que l’octubre del 2017 van incomplir les promeses que havien fet i van paralitzar el procés d’independència en què tanta gent havia cregut. Al respecte, una dada especialment reveladora certifica com el que passa ara és conseqüència del que no es va fer llavors. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), a més de les projeccions electorals que és bo posar sempre en quarantena, constata que tots els dirigents polítics suspenen en la valoració que en fan els ciutadans. No se’n salva ni un, ni tan sols els integrants del Govern, la gestió del qual obté també molt mala nota.

És l’evidència que els catalans no confien en els seus polítics, i en el cas de les formacions que s’havien fet passar per independentistes és la demostració que bona part del seu electoral ja els ha inhabilitat i els continuarà inhabilitant tantes vegades com calgui, a les enquestes i a les urnes. Aprofitant que inhabiliten Laura Borràs, doncs, de passada que els inhabilitin a tots —políticament, que penalment alguns ja ho estan—, els dirigents que hi havia l’octubre del 2017 i els que els han succeït, perquè tots s’han convertit en un fre, un llast, per a la recuperació nacional de Catalunya. I això vol dir un fre, un llast, per al futur de Catalunya.