Hi ha una pregunta que els éssers humans ens hem fet des que vam aprendre a parlar, o potser abans: què és el bé? Què és el mal? No són preguntes de jardí d'infància, tot i que bé poden abordar-se des de la més tendra edat. Són preguntes tan antigues com l'espècie, tan urgents com aquest moment i tan incòmodes com tot el que de veritat ens importa.

Avui el mal ha trobat la seva millor coartada: el soroll. Tanta pantalla, tant titular, tant mem, tanta història de 24 hores que s'evapora abans que la puguis digerir. I mentre el soroll ho ocupa tot, el bé (aquest bé tranquil, constant, que no necessita audiència) comença a semblar cosa d'ingenus. De romàntics. De gent que no ha entès com funciona el món. I aquí, just aquí, és on el mal guanya terreny sense disparar un sol tret.

Així que comencem per la pregunta més antiga i incòmoda: d’on ve el mal? Se li atribueix a Epicur la seva formulació més clàssica: si existeix un Déu omniscient, omnipotent i bo, com és possible que existeixi el mal? No tenia resposta fàcil llavors. No la té ara. Leibniz va dedicar la seva vida sencera a intentar resoldre-la. La Teodicea (1710) (l’única obra filosòfica que va publicar en vida) és un tractat monumental on argumentava que vivim en “el millor dels mons possibles” i que el mal és part necessària d’aquest equilibri còsmic. Encara avui, aquest text ens convida a pensar si d’alguna manera el mal és inevitable i necessitem que existeixi per poder comprendre la necessitat del bé.

Els grecs ho veien diferent. Sòcrates (l'home que va morir per negar-se a deixar de fer preguntes) sostenia una cosa aparentment senzilla però revolucionària: ningú obra malament voluntàriament. És en el diàleg Gòrgies, recollit per Plató, on Sòcrates ho explica amb claredat. Si algú actua malament és perquè no sap què és el bé. La ignorància, no la maldat innata, seria l'origen del mal moral. Per això per a ell i per a Plató l'educació no era un luxe ni una política pública: era l'única vacuna possible contra el mal. Aristòtil va anar més al gra. Per a ell, la felicitat (l'eudaimonia, aquest viure bé i obrar correctament) s'assoleix a través de la virtut, que no és cap do del cel, sinó un hàbit. Un múscul. I com tot múscul, si no l'exercites, s'atrofia. Aquest és el drama: portem massa temps sense anar al gimnàs moral. En la societat moderna, han anat desapareixent els espais perquè la comunitat reflexioni, perquè es faci preguntes i construeixi espais de reflexió. La substitució dels espais religiosos per la suposada intimitat familiar ha donat lloc a un buit on impera el nihilisme i una manca de reflexió que no troba moments per al discerniment.

Però hi ha quelcom encara més pertorbador que el mal conscient, quelcom que el segle XX ens va posar davant dels ulls amb una brutalitat que encara cou. El mal no sempre rugeix. De vegades signa papers. L'11 d'abril de 1961 va començar a Jerusalem el judici contra Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i principal responsable de les deportacions massives que van acabar amb la vida de més de sis milions de jueus. Hannah Arendt hi era, cobrint el procés com a corresponsal de The New Yorker. Esperava trobar un monstre. Va trobar un funcionari mediocre. Un home que no pensava. Que no reflexionava. Que “complia ordres”. El seu propi argument de defensa: “La meva comesa era només de tècnic de transports”. D'aquesta constatació va néixer un dels conceptes més importants de tota la filosofia contemporània: la banalitat del mal, exposada en el seu llibre “Eichmann a Jerusalem”, publicat el 1963. El mal no necessita grans vilans. N'hi ha prou amb persones que han renunciat a pensar. Engranatges d'una màquina que destrueix mentre ells es diuen a si mateixos que només fan la seva feina. Els sona? A mi em sona cada dia. Als despatxos dels qui signen lleis que saben injustes. Als algoritmes que amplifiquen l'odi perquè l'odi genera clics. En el polític que menteix sabent que menteix i que fa tant de temps que ho fa que ja ni se li mou un múscul de la cara. En pseudoexèrcits de trolls a les xarxes que utilitzen la mentida i l'anonimat per intentar cancel·lar els qui sí que ens atrevim a donar la cara i lluitar pel bé i la veritat.

Davant de tot això hi ha una pregunta que canvia el joc, i la va plantejar a finals del segle XVIII Immanuel Kant, un home tan obsessivament metòdic que els veïns de Königsberg ajustaven els seus rellotges quan el veien sortir a passejar: I si el bé fos el seu propi fi? No fer el bé perquè convé, no perquè hi hagi premi o càstig, sinó perquè és el correcte. La seva “Fonamentació de la metafísica dels costums”, de 1785, diu una cosa essencial: el valor moral d'un acte no depèn de les seves conseqüències, sinó del principi pel qual s'actua. Si ajudes algú perquè et veuran, l'acte perd el seu valor moral. Si ajudes perquè és el que has de fer, sense que ningú et miri, sense esperar res a canvi, aquí hi ha la virtut de veritat. El seu imperatiu categòric ho resumeix així: “Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal”. Dit sense tecnicismes: abans d'actuar, pregunta't si voldries que tots actuessin igual. Si la resposta és no, atura't. El bé segons Kant és una brúixola interna. No un policia extern. I Kant també va ser honest sobre una cosa que gairebé ningú vol reconèixer: a “La religió dins dels límits de la mera raó” (1793) va admetre que l'ésser humà té una inclinació real a desviar-se de la llei moral. No perquè siguem dolents d'arrel, sinó perquè som lliures. I la llibertat inclou la llibertat d'equivocar-se.

Mentre els grecs debatien sobre virtut i els teòlegs medievals es barallaven amb el pecat original, a l'altra banda del món Lao Tse escrivia el Tao Te Ching (un dels textos més llegits i traduïts de la història) i deixava una paradoxa que Occident porta segles oblidant. El seu segon capítol diu, en traducció directa de l'original: "Tothom pren el bé pel bé, i per això coneixen què és el mal. L'ésser i el no-ésser s'engendren mútuament". El Tao no presenta el bé i el mal com a enemics en una guerra còsmica. Els presenta com a forces que es defineixen mútuament. No és nihilisme ni rendició. És reconèixer que el bé requereix un esforç constant precisament perquè la foscor mai no desapareix del tot. La millor manera de combatre-la no és pretendre que no existeix, sinó conrear la llum amb tal dedicació que la foscor no trobi espai on instal·lar-se. El mateix Lao Tse va deixar escrit una cosa que sembla un diagnòstic d'avui mateix: quan ja no queda virtut genuïna, només queda el postureig de la virtut. I el postureig, com bé sabem, s'assembla a la virtut, però no alimenta.

¿I com aprenem a distingir el bé del mal? Durant mil·lennis, van ser les religions les que van carregar amb aquest pes. No importa si un creu o no creu: és un fet històric que mereix respecte intel·lectual. Les grans tradicions religioses van donar a les societats una cosa que desesperadament necessitaven: un marc de referència. Els Deu Manaments són, en el fons, un codi de convivència. L'islam va construir comunitats senceres sobre la compassió, la justícia i l'honestedat. El budisme va ensenyar que el patiment neix del desig descontrolat. L'hinduisme va articular el dharma com a eix de tota vida honrada. I totes aquestes tradicions, cadascuna a la seva manera, feien el mateix: ensenyaven als nens des de petits a distingir el correcte de l'incorrecte, no amb una llista de normes fredes, sinó amb relats, rituals, comunitat i preguntes. La paràbola del fill pròdig. La història de Job. El dharma del Bhagavad Gita. Eren classes d'ètica narrades amb la força del mite, amb aquesta capacitat d'arribar al cor que cap manual d'instruccions ha aconseguit igualar. Les societats modernes han anat buidant aquest espai. La secularització té raons legítimes i en molts aspectes necessàries. Però el buit que deixa cal omplir-lo amb alguna cosa. I la pregunta que jo et llanço és: amb què l'estem omplint?

Triar el bé quan ningú no t'obliga, quan ningú no et recompensa, quan els miralls trucats de les xarxes et conviden a mirar cap a un altre costat… això exigeix un coratge que molt poques èpoques de la història han reclamat amb tanta urgència com la nostra

Amb pantalles. Amb els miralls trucats que hi ha dins d'elles. Aquesta és la resposta que ens avergonyeix, però que hem d'encarar. Una revisió de 153 estudis amb nens i adolescents de 2 a 19 anys, publicada el març de 2026 a JAMA Pediatrics i dirigida per l'investigador Sam Teague de la Universitat James Cook (Austràlia), revela que un major ús dels mitjans digitals es relaciona sistemàticament amb més símptomes depressius, major risc d'autolesions i addiccions, i pitjor rendiment escolar. La UNESCO, en el seu informe “La tecnologia en els termes d'elles”, cita una investigació interna de Facebook, segons la qual el 32 % de les adolescents que ja se senten malament amb la seva imatge corporal declaren que Instagram empitjora aquest malestar. I un informe de l'Oficina Regional Europea de l'OMS, publicat el 2024 i basat en dades de 2021-2022, xifra en un 11 % els adolescents europeus que es classifiquen com a usuaris problemàtics de xarxes socials (enfront del 7 % registrat el 2018). Però el problema no és només quant de temps passem mirant pantalles. És el que les pantalles ens retornen: algorismes dissenyats per maximitzar l'atenció i els guanys corporatius, no per cuidar qui els usa; càmeres d'eco que reforcen els nostres biaixos en lloc de posar-los en qüestió; bots i perfils falsos que inunden les xarxes de desinformació amb la mateixa facilitat amb què un virus es multiplica en un organisme sense defenses. Plató va descriure això fa 2.400 anys amb el mite de la caverna. El presoner encadenat pren les ombres per realitat perquè mai ha vist una altra cosa. Avui els adolescents que han crescut amb TikTok com a font d'informació poden estar prenent per realitat el que no és més que una projecció dissenyada per mantenir-los dins de la caverna. Perquè els qui estan fora de la caverna tenen interessos comercials i polítics molt poderosos perquè ningú en surti. Això és una eina del mal. No en sentit metafísic. En sentit pràctic, concret i mesurable. Quan no pots distingir la realitat de la ficció, quan no saps si el que veus és veritat o mentida, quan tot es torna relatiu i qualsevol certesa es converteix en sospitosa, senzillament no pots actuar bé. No pots ni intentar-ho. L'escepticisme radical (aquest “tot és mentida, confia en ningú, res és real”) és el millor aliat del mal perquè paralitza justament els qui podrien frenar-lo.

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman ho va anomenar “modernitat líquida”: una època en què els valors i les estructures es dissolen, tot és transitori, i els vincles humans s'han tornat fràgils com bombolles de sabó. El compromís ètic es liqua abans que puguis agafar-lo. La responsabilitat envers l'altre s'evapora. La moral es converteix en opinió personal i la conveniència ocupa el lloc de la virtut. Bauman va advertir que aquesta fluïdesa pot “liquar fins i tot les religions”. I tenia raó. Però no només a elles: liqua també la fidelitat, la memòria històrica, el sentit de comunitat, la lleialtat. Quan tot flueix sense forma, el que queda és l'individu sol davant la seva pantalla, preguntant-se què ha de creure aquesta setmana. En aquesta solitud, en aquest buit de referències, el mal creix sense esforç. No necessita conspiracions ni figures de pel·lícula de terror. N'hi ha prou amb la indiferència. Amb el “a mi què m'importa”. Amb el desplaçament interminable. Amb l'abstenció.

En aquests moments, on les guerres s'inicien a mercè de personatges foscos, estan demostrant els nostres governants que saben distingir el bé del mal? No és una pregunta retòrica. És filosòfica. I la resposta, en massa casos, és desoladora. Kant va ser taxatiu: els qui exerceixen el poder tenen una responsabilitat moral especialment exigent. L'imperatiu categòric aplica amb doble força quan les decisions d'un afecten milions. Arendt ho va deixar dit d'una manera que no ha envellit: el veritable perill no són els monstres. Són els mediocres que no pensen. Els qui signen sense llegir-ho. Els qui menteixen tant que ja no distingeixen entre el que diuen i el que creuen. Els qui confonen el càrrec públic amb el patrimoni familiar. Els qui saben que estan fent el mal i ho fan igual perquè “així funciona el sistema”. Aristòtil ja ho va advertir en la seva Política: per governar bé, primer cal ser bo. No n'hi ha prou amb ser llest. No n'hi ha prou amb ser eficaç. Cal virtut. I la virtut ni s'hereta ni es compra. Es practica.

¿Però és el bé i el mal quelcom universal o cada cultura es fabrica el seu? Els relativistes moderns s'encongeixen d'espatlles. Els fonamentalistes responen amb una certesa que fa por. La veritat, com gairebé sempre, és al mig. La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per l'ONU el 10 de desembre de 1948, va ser l'intent més seriós i més bonic de la història moderna de tancar aquesta discussió. Va néixer directament de les cendres de la Segona Guerra Mundial, de la comprovació que el mal pot sistematitzar-se i convertir-se en burocràcia, i va proclamar quelcom que els relativistes no han pogut rebatre: hi ha drets que no depenen de la cultura, del país, de la religió ni del moment històric. Els seus 30 articles són un acord entre civilitzacions sobre el mínim que hem de garantir-nos els uns als altres. No el màxim. El mínim. No matar-se. No torturar-se. No esclavitzar-se. Educació. Salut. Dignitat. El patiment és dolent en qualsevol latitud. La tortura és dolenta en qualsevol idioma. L'amor als fills és bo en qualsevol religió. Hi ha un nucli dur d'ètica universal que cap relativisme pot dissoldre. I al voltant d'aquest nucli, tota la diversitat del món té cabuda i té valor.

L'antídot és tan senzill d'enunciar com difícil de practicar: pensar, llegir, discernir. Si el mal s'alimenta de la ignorància i de la confusió, la resposta és exactament la contrària. Fer-se preguntes. No empassar-se res sense mastegar-ho. Dubtar amb intel·ligència (que no és el mateix que desconfiar de tot). Llegir textos que tinguin més de deu anys, que no hagin estat escrits per a l'algorisme sinó per a la posteritat. Contrastar fonts. Aguantar qui pensa diferent sense necessitat de destruir-lo. L'ONU va assenyalar el 2023 que les plataformes digitals han d'educar els seus usuaris en el pensament crític. Bé. Però no podem esperar que ens ho ensenyi el mateix sistema que medra amb la nostra confusió. El pensament crític es construeix a casa, a l'escola, en la conversa, en l'hàbit quotidià de fer-se preguntes. Sòcrates l'anomenava elenchus: l'examen continu de les pròpies creences, la destrucció de les certeses falses per trobar el coneixement veritable. Passava els dies a l'àgora d'Atenes fent preguntes que incomodaven els poderosos. El van matar per això. Cosa que ens hauria de dir alguna cosa sobre com molesta, encara avui, que la gent aprengui a pensar. Plató ens va deixar el mite de la caverna com a advertència permanent: la majoria vivim encadenats mirant ombres a la paret i creient que són la realitat. Sortir de la caverna fa mal. La llum no ens permet veure al principi. Però qui n'ha sortit no pot tornar a acontentar-se amb ombres. Això és el que fa la bona lectura. La filosofia. L'art honest. El periodisme rigorós i verificat: ens treu de la caverna.

I en tot això, Kant insistia en una cosa que mereix ser dita amb totes les lletres: el bé no necessita espectadors. El bé que es fa per ser vist no és virtut, és màrqueting. El bé de veritat és el que es fa quan ningú mira. El que no necessita aplaudiment, ni seguidors, ni que es faci viral. El bé callat de qui torna la cartera que va trobar a terra. El de qui cuida els seus grans sense queixar-se als quatre vents. El de qui diu la veritat quan mentir seria molt més còmode. El de qui vota amb consciència en lloc de amb inèrcia o amb ràbia. El bé és mundà, quotidià, petit en la seva forma i enorme en el seu efecte acumulat. Una societat de persones que trien fer el bé en els gestos petits de cada dia és una societat radicalment diferent d'aquella on cadascú mira per si mateix. I construir aquesta societat exigeix educació. No l'educació com a transmissió de dades, sinó l'educació com a formació del caràcter. Com van assenyalar investigadors en un estudi sobre educació en valors: el binomi activitat intel·lectual i activitat moral ha de formar un tot inseparable. No es pot aïllar el coneixement de l'ètica. Un enginyer brillant sense ètica és una bomba. Un polític intel·ligent sense virtut és un perill públic.

I una altra pregunta que et deixo per reflexionar: És el mal invencible? Mai no ho ha estat. Hi ha hagut moments en la història (l'abolició de l'esclavitud, la Declaració Universal de Drets Humans, la caiguda dels grans totalitarismes del segle XX) en què el bé organitzat, col·lectiu, informat i perseverant va guanyar el mal institucionalitzat. Però per a això cal una cosa que les pantalles no ens regalaran: claredat moral. La capacitat de mirar als ulls la pròpia consciència i dir sense titubejar: "Això està bé o això està malament. Sense matisos paralitzants. Sense relativisme de conveniència. Sense la coartada de “és que tot és molt complicat”. Sí, el món és complicat. Però hi ha coses que no ho són. Torturar un ésser humà està malament. Sempre. Robar a qui té menys per donar-ho a qui té més està malament. Sempre. Mentir a milions de persones des d'una posició de poder està malament. Sempre. Intentar silenciar els qui diuen la veritat està malament.

El bé no és naïf. És l'opció més valenta que existeix.

Perquè triar-lo quan ningú t'obliga, quan ningú et recompensa, quan els miralls trucats de les xarxes et conviden a mirar cap a un altre costat… això exigeix un coratge que molt poques èpoques de la història han reclamat amb tanta urgència com la nostra.

Cuida aquest coratge. Conrea'l. Comparteix-lo.

I la pròxima vegada que algú et digui que el bé és una ingenuïtat, recorda-li Kant, Sòcrates, Hannah Arendt, el Tao. Recorda-li els 30 articles de la Declaració Universal de Drets Humans. I recorda-li, sobretot, que l'alternativa —deixar de creure en el bé— és exactament el que el mal necessita per guanyar.

Aquest article està dedicat als qui encara es fan preguntes.