Fa una setmana exacta es va presentar a Barcelona, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’anomenat Informe Fènix. Se n’ha parlat molt i se’n parlarà més. Es tracta d’una anàlisi rigorosa sobre el model econòmic vigent a Catalunya que examina el seu impacte sobre el progrés, el benestar i la cohesió social. El treball ha estat coordinat per Xavier Roig i elaborat pels economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura. Són, doncs, set primeres espases del país amb una autoritat indiscutible. I, com que ja tenen una edat, la vida resolta i no deuen res a ningú, han dit la veritat. I la veritat és que el rei va nu. Rere un discurs triomfalista, les grans xifres econòmiques i el creixement constant del PIB s’hi amaga una realitat que tots sabem i patim: cada any som més pobres, cada any tot ens costa més de pagar i cada any ens allunyem d’Europa. Recordeu els famosos quatre motors d’Europa? Doncs el motor català comença a fer llufa i els símptomes ja fa temps que els notem.

Mentre el PIB de Catalunya creix a bon ritme, el PIB per càpita decreix en termes comparatius; l’any 2000 el PIB per càpita era 6 punts per sobre la mitjana europea i ara és 6 punts per sota. Ha caigut 12 punts percentuals en vint-i-cinc anys. Aquesta no és la mala notícia de debò: la mala notícia de debò és que caurà molts punts més el pròxim quart de segle. Encara serem més pobres que ara i deixarem als nostres fills i als nostres nets un país empobrit i residualitzat. Ens havien venut que érem la Dinamarca del sud d’Europa i en realitat ens encaminem a ser la Grècia de l’oest d’Europa. Un dels punts més interessants és el que fa referència als sectors subvencionats. Segons l’estudi, tots els sous que estan per sota dels 27.500 euros anuals (sou brut de l’any 2023) no compensen el cost dels serveis que reben les persones que els cobren. Dit d’una altra manera: les aportacions socials dutes a terme pel treballador i per l’empresa, juntament amb els impostos corresponents, no compensen els serveis públics que consumeix el treballador i la seva família, com poden ser l’ensenyament, la sanitat, el transport públic o la seguretat col·lectiva. Per tant, la resta de treballadors subvencionen aquests llocs de treball amb els seus impostos.

Catalunya és un lloc sensacional i ha d’esdevenir una destinació turística cara

Jo, naturalment, no tinc cap problema ni poso cap pega a subvencionar persones que tenen feines de baixa qualitat i escàs valor afegit. Per exemple, estic ben disposat a subvencionar les persones que treballen en l’àmbit de les cures personals o els treballadors de la llar. Només faltaria. Però no estic disposat a finançar llocs de treball en sectors que guanyen molts diners, com poden ser el turisme, les indústries càrnies o les plataformes de repartiment. Són sectors que generen grans beneficis, com sap tothom i se’ns repeteix constantment, i, per tant, no estic disposat a subvencionar-los. Els empresaris d’aquests sectors haurien de pagar millors sous als seus treballadors per evitar que la resta ajudem a pagar la festa. Quin sentit té obrir més hotels, que necessitaran treballadors estrangers, per atendre més turistes estrangers? Què hi guanya el país? No hi guanyem res de res, perquè acaba essent un sector subvencionat, que moltes vegades malmet l’entorn natural, que genera molta despesa municipal en neteja i serveis, que col·lapsa les infraestructures i satura l’espai públic. La cirereta del pastís és la taxa turística, que en bona part reverteix en el foment del turisme. O quin sentit té portar més treballadors estrangers amb sous baixos per engreixar milions de porcs que després exportem al mercat xinès i ens deixen molts aqüífers contaminats? No hi veig gens d'interès de país, sincerament.

Hem de deixar d’apostar a sectors d’escàs valor afegit i sous baixos, que han de ser coberts per treballadors immigrants, que alhora col·lapsen els serveis públics, aprofundeixen la crisi de l'habitatge i perjudiquen la identitat catalana. La trampa dialèctica és que els nois i noies d’aquí no volen aquestes feines. Fals! Si en aquests sectors es paguessin 2.500 euros al mes serien els joves d’aquí els que hi treballarien. Com passa a qualsevol país europeu, on els cambrers són persones del país. És urgent començar a revertir el model actual. No només és desitjable, sinó que, a més, es pot fer perfectament sense que ningú hi perdi res. Per exemple, podem reduir cada any la planta hotelera del país eliminant gradualment hotels i llits, de manera que l’oferta es redueixi i, per tant, el preu s’incrementi. L’any passat van venir a Catalunya més de 20 milions de turistes internacionals. Aquests turistes van gastar al país uns 210 euros per persona i dia. No seria millor rebre 15 milions de turistes i que s’hi deixessin 300 euros al dia? Tots hi sortiríem guanyant: els empresaris, el medi ambient, els que vivim aquí i els treballadors del sector, que podrien guanyar més perquè seria un sector de més qualitat. Catalunya és un lloc sensacional i ha d’esdevenir una destinació turística cara. Qui vulgui sol i platja a preus barats que vagi a Albània, al Marroc o a Turquia. Oi que ningú no discuteix que Islàndia o Suïssa són destinacions turístiques cares? Doncs Catalunya, també. Necessitem un país car amb sous alts. Volem ser Suïssa i no volem ser Albània.