"Ella és una influencer, però molt preparada (ja que la paraula està desacreditada)". Així em van presentar, entre els meus títols universitaris i estudis internacionals, quan em van nomenar Mousquetaire de l’Armagnac la setmana passada. Jo tenia ganes de dir que sí, que soc una influencer, però no només del vi, sinó també dels divorcis. Ho dic mig de broma, però molt seriosament. Sabeu quanta gent m’ha escrit aquest mes per dir-me que s’ha separat? Suposo que —com jo fa uns quatre anys— molts s’esperen a passar les festes. Poc es parla de les darreres festes de Nadal quan saps que seran les darreres. Fins i tot em truca gent amb qui feia massa anys que no parlava per explicar-me la seva separació. I quan no puc dormir, començo a comptar quanta gent s’ha separat després de mi… Ja en són més d’una vintena!

Suposo que m’ho expliquen perquè mai he amagat que el meu divorci no va ser gens fàcil. Segurament, també perquè mai pregunto “per què”. Flipo quan la gent —sobretot aquella amb qui no tens prou confiança— et pregunta per què t’has separat. Un dia contestaré una bajanada només perquè s’adonin de com n'és de banal la pregunta. “No hi ha terceres persones”, diuen els famosos en els seus comunicats. La veritat és que no te l’explicaran, perquè segurament ni ells mateixos la saben. Igual que quan algú es mor: al final importa poc de què s’ha mort; el fet és que està mort. La gent es divorcia, entre moltes altres coses, perquè ja no hi ha amor. Perquè es pot lluitar contra gairebé tot, menys contra el desamor. O perquè altres coses pesen més. Amb el gran amor de la teva vida potser és millor no tenir-hi fills, podria ser el titular. Dels inventors de "per què no tens fills?" arriben els que continuen preguntant "per què us heu separat?". Després hi ha els que et diuen "felicitats". Crec que tampoc no cal. Ni donar el condol —malgrat que aquella relació hagi mort, encara que les persones continuïn vives— ni simular una alegria desmesurada. Els que ens hem separat sabem que és un dels períodes més dolorosos i complicats de les nostres vides. És curiós que algunes de les persones que més em jutjaven en aquell moment en què et sents tan feble, ara tampoc no ho fan gaire millor. Ressentida? No. "Et deixo jo també a tu", com a la pel·lícula Tres adioses de la Coixet. El contrari de l’amor no és l’odi, és la indiferència.

Els que ens hem separat sabem que és un dels períodes més dolorosos i complicats de les nostres vides

"Ho he intentat tot. Fins i tot la teràpia que hem fet és la que m’ha ajudat a decidir-me", em diu una vella amiga. No, no vull ser influencer de divorcis, perquè la meva premissa és clara: si la teva parella no et cau tan i tan malament, potser és millor no trencar-ho. Personalment, hauria fet de tot per no haver de destruir la família que tant em va costar construir. De vegades, no és només que no coneixies aquella persona com a pare; potser tampoc no et coneixies a tu mateixa com a mare. Estic cansada dels que em diuen que hauria pogut triar un pare millor per als meus fills, sense escoltar que potser l’altra part també ha tingut la sort de trobar una mare responsable, valenta i multitasking. També cal tenir una cosa molt clara: si no el canvia ni la seva mare, com creus que ho faràs tu?

Jo vull ser la teva sommelier de capçalera, però crec que tinc clares les dues coses que necessites abans de divorciar-te: una bona autoestima i un coixí econòmic per poder-ho fer. Sense això, llançar-se pot ser encara més perillós. No tothom surt al mateix lloc, en aquesta cursa. Les situacions favorables no poden convertir-se en exemples morals. No és victimisme: és context. No et deixis portar per "l’efecte divorci" que es veu des de fora. Sí, ara em veus mil cops millor cap abans i és veritat, estic molt bé, encara que costi dir-ho en veu alta, tal com va el món. El que no veies és com estava de malament al principi. El pitjor cas que conec és el de la germana d’un amic, que es va divorciar estant embarassada. O la d’una altra que acaba de descobrir que el seu marit està amb una altra persona mentre tenen dos nens petits. Per desgràcia, conec massa exemples d’aquests casos dolorosos. No poso exemples masculins, perquè no me’ls expliquen. Quan els teus fills et continuen menyspreant tal com ho feia la teva parella, per mi és l’alarma més gran. Cap divorci és Disney. Igual que hi ha gent que carda molt malament, encara que no es pugui dir.

La veritat és que en sé més de vins que de ruptures. Però continuaré llegint-vos, estudiant viticultura i intentant maridar el vi amb les relacions. Tot i que, quan llegeixo que l’Afganistan legalitza la violència domèstica contra dones i fills, penso que això tampoc no passa tan lluny d’aquestes confessions entre copes. I que mentre nosaltres esperem la primavera, hi ha llocs on es moren de fred les quatre estacions de l’any i tenen la guerra dins i fora de casa.