“A mi em fa vergonya ser independentista”. Això és el que em va dir un bon amic el cap de setmana passat mentre anàvem en cotxe escoltant la ràdio. A mi no em fa vergonya ser independentista —és el que soc i és el que seré fins que la secessió de Catalunya sigui una realitat— però l’entenc. És especialment entre la meva generació —en tinc vint-i-quatre— i tot el que queda una mica per sobre i una mica per sota en què la sensació d’afartament és més gran. En el fons no és més que una impressió, una percepció general que, evidentment, compta amb totes les excepcions que un vulgui posar-hi. Que diumenge a la manifestació hi havia joves, d’acord. Que alguns espereu que us ho donin tot fet, d’acord. Que us canseu a la primera, d'acord. Però que la meva generació compti amb un sentit desmesurat del que en anglès es diu entitlement, que creiem merèixer per gràcia divina tot allò que volem, no ho explica tot en aquest cas. La desafecció política amb el moviment independentista no és patrimoni nostre ni s’explica únicament perquè ens ho han donat tot fet i esperem que així continuï. És la barreja d’un cert recel vers les entitats independentistes, perquè les considerem culpables de la friquització i esplaització del moviment; d’un rancor contra els partits perquè quan els vam donar la nostra força la van malaguanyar, i d’una impotència enquistada perquè l'experiència ens diu que, quan ho tornem a intentar, els nostres ho aturaran. Aquesta barreja provoca que aquell jove de catorze anys que va anar el 2012 a la seva primera mani, es quedi a casa per la Diada ara que en té vint-i-quatre.

Al cap dels qui ens sentim al marge de tot això només hi ha una manera de no col·laborar-hi: no ser-hi i deixar-los sols

“Si voleu que canviïn les coses, poseu-vos-hi vosaltres”. I com vols que m'hi posi, Joan Ramon? L’única manera de posar-s'hi és a través d’uns partits que fan servir les pròpies joventuts polítiques de sordina. Vols que desaprengui a pensar per sobreviure? Que aconsegueixi un càrrec a base de repetir discursos mastegats, Joan Ramon? Que em posi una samarreta de l’acampada jove per fer l'ofrena floral a Rafael Casanova? Que em passi els caps de setmana organitzant l’Escola d’Estiu amb el col·lectiu local? Si l'única sortida que se'ns dona ara mateix als qui ja no ens sentirem mai més espanyols, però no volem formar part d’una nova estafa és el “poseu-vos-hi vosaltres”, se’ns condemna a ser l’eco més adotzenat d’allò que ens ha portat on som. Perquè de joves que s’hi han posat ja n’hi ha, però dubto que en Pau Morales o la Judit Toronjo siguin el vehicle de cap desafecció general amb el procés si viuen dels partits que es neguen a culminar-lo. El jove no fa la cosa. Malgrat que la diferència de resultat entre no tenir estratègia i que la teva estratègia sigui la taula de diàleg és nul·la, la diferència entre cobrar un sou de diputat amb 30 anys o no cobrar-lo ho és tot. Això no vol dir que en Morales i la Toronjo no es creguin el que diuen, o que l’Àlvaro Clapés i la Kènia Domènech menteixin per afany de diners. Això vol dir, senzillament, que per ser on són s’ho han hagut de creure fins i tot quan no s'ho creien per mantenir el seu ascens i sobreviure. I jo, aquí, no m'hi vull posar.

Per què no ho hauríem de fer, si la nostra única vida política es basa en el fet que després de deu anys de promeses i dies històrics seguim sent espanyols?

“I tu, què proposes?”. “Els hi feu el joc als espanyols”. “Quedant-vos a casa no fareu res”. Potser no. Però si la mobilització és l’únic que tinc per fiscalitzar una classe política que m'ha decebut, l’empraré com em convingui. Si han de fer servir la meva presència o el meu vot per alimentar el negoci dels escarafalls i la desintegració del poc de profit que quedava a l’autonomia, prefereixo no ser-hi. Mobilitzar-se per inèrcia, perquè no vinguin els “nyols”, només els serveix de garantia que facin el que facin, nosaltres hi serem, perquè Espanya també hi serà. Són prou astuts per saber que les generacions que han nascut i crescut sota el franquisme operen amb el mecanisme de la por i de l’alternativa pitjor perquè encara temen que poden perdre tot el que no tenien quan eren de la nostra edat. És amb aquesta identificació tan lògica entre qui són els nostres i qui no que els partits independentistes sobreviuen i les diades de l'ANC segueixen més o menys plenes. És així com, sense rumb i sense esperança, no temen mai l’extinció i, per tant, ja no s'han de posar en risc per aconseguir cap objectiu. Els partits suren malgrat les seves desavinences perquè els independentistes no desapareixen per art de màgia i fins i tot alguns joves que es dediquen a acumular frustració com a pràctica política acaben anant a la Diada perquè no es vegi buida, perquè no sigui dit. Al cap dels qui ens sentim al marge de tot això només hi ha una manera de no col·laborar-hi: no ser-hi i deixar-los sols. I per què no ho hauríem de fer, si la nostra única vida política es basa en el fet que després de deu anys de promeses i dies històrics seguim sent espanyols?