És un tipus d’història real que sempre ens atrapa: algú que s’inventa una vida falsa, convenç tothom, s’enlaira fins a la glòria, i llavors és descobert i l’estimbada té unes conseqüències funestes. El model literari —recordo com em va impactar de jove— encara és L’adversari, d’Emmanuel Carrère, sobre aquell senyor francès que durant setze anys va fer-se passar per un metge que treballava per a l’OMS, i que quan es va veure atrapat va liquidar tota la família, gos inclòs. Catalunya n’ha donat dos grans exemples: Enric Marco, que va fer creure durant anys que havia estat en un camp de concentració alemany, i Alícia Esteve, presidenta de l’associació de víctimes de l’atemptat de les Torres Bessones malgrat que aquell dia era a classe a Barcelona. Als Estats Units són molt recordats els casos d’Elisabeth Holmes, capaç d’aconseguir milions de dòlars per construir una màquina que anava en contra de les lleis de la física, o de Rachel Dolezal, la combativa activista afroamericana que va resultar ser filla d’europeus blancs.
Mentre aquí estàvem ocupats amb la crisi de Ceuta, al Regne Unit han viscut una història semblant amb la caiguda de Jason Arday, "el professor negre més jove a aconseguir plaça a Cambridge" (va obtenir-la el 2023 als 37 anys, dins el camp de la sociologia de l’educació). Nathan Cofnas, un croat contra la diversitat a l’acadèmia, va demostrar que bona part de la tesi doctoral d’Arday era plagiada de l’obra d’una altra autora, i el diari The Times va trobar errors i inconsistències als articles que havia publicat. Una dada és molt sorprenent: sembla que va completar la tesi en només dos anys i mig, i fent una sola reunió amb el seu director.
A partir d’aquí, de mica en mica s’ha descobert que el nivell de fabulació era immens, i l’escàndol s’ha destapat pocs dies abans que Arday publiqués unes memòries on explica una vida que sembla increïble —i que ha resultat totalment falsa. Entre altres fites, afirma que va córrer 30 maratons en 35 dies, o que va aplegar 5 milions de lliures per a obres de caritat. Arday sempre ha dit que no havia parlat fins als onze anys i no va aprendre a llegir fins als divuit, tot i que han sortit companys d’escola que ho desmenteixen. Els diaris van aconseguir una còpia de la proposta de llibre que va presentar a l’editorial, i hi oferia històries encara més insòlites, com ara que havia quedat en coma per un accident de cotxe quan era adolescent (els metges van voler desconnectar-lo, però la seva mare ho va impedir perquè encara "faria alguna cosa amb la seva vida").
Un exemple de la distància extraordinària entre el discurs oficial, ple de consignes imposades, i la realitat que tothom observa i admet en privat
Naturalment, en tot el seu relat també es presenta com una víctima, i escriu que un home emmascarat va entrar a la facultat per a amenaçar-lo, tot i que les càmeres de seguretat no van mostrar res. També explica que el van voler intimidar enviant un cap de porc a casa dels seus pares, que la policia ho va investigar i va trobar el carnisser que va vendre la peça; però quan The Guardian va anar a comprovar-ho, ningú no coneixia aquesta història. La mentida ha estat tan colossal que, malgrat que a l’inici l’esquerra va voler defensar-lo, ara tothom se’n vol apartar, i ell ha plegat.
Cambridge ha intentat tapar el cas amb una comissió d’investigació interna, però una colla de professors exigeixen respostes. Es pregunten per què algú que es va formar en una universitat de segona categoria, amb una tesi fluixa i una trajectòria tan estranya, va arribar tan amunt. O com és que ningú no va fer cas de les queixes dels estudiants, que consideraven que les seves classes eren de pèssima qualitat i que no oferia cap acompanyament. Tot plegat és força fàcil d’explicar: la universitat va contractar algú racialitzat i neurodivergent que podia fer servir com a símbol de diversitat, i tota la resta va callar per por que els acusessin de racisme. Com que soc professor d’institut, potser el que m’ha sabut més greu és que tot això passi en un món —les facultats d’educació— totalment desconnectat de la realitat de les escoles.
La situació interna que s’ha viscut aquests anys a Cambridge em recorda el que veiem cada dia al nostre país, sobretot quan escoltem els polítics d’esquerres o engeguem el Telenotícies. És a dir, la distància extraordinària entre el discurs oficial, estret i ple de consignes, i la realitat que tothom observa i admet en privat. No sé si a Catalunya hi ha gaires Arday, però estem envoltats d’elits polítiques i mediàtiques que treballen com els dirigents universitaris que el van contractar: en públic actuen per imposar els dogmes que els convenen, i tot allò que els trenca el relat és etiquetat automàticament com d’extrema dreta. Ara bé, aquest mecanisme defensiu té un límit, i explica per què s’està covant una fúria enorme entre tanta gent. Potser caldria recordar més sovint la cèlebre cita d’Abraham Lincoln: "Pots enganyar algunes persones tota l’estona, i pots enganyar tothom durant una estona, però no pots enganyar tothom tota l’estona".