Una de les constants de la política espanyola —que es fa extensiva a la catalana— és que les decisions més polèmiques —i/o regressives— en termes de llibertats acostumen a prendre’s quan el PSOE està en el poder. Això no vol dir que el PP sigui un sant —ans al contrari—, però és un fet que l’esquerra es pot permetre decisions impopulars i sovint repressives amb més tolerància ciutadana.

D’això en sabem molt a Catalunya, no endebades, si bé el PP ha estat molt sorollós contra els drets catalans, és el PSOE qui més els ha retallat quan ha governat. I, no ho oblidem, ha governat Espanya molts més anys que el PP. Com a recordatori, la LOAPA, la llei de costes, la llei Corcuera, els múltiples recursos que varen capar la Llei de Normalització Lingüística, la “cepillada” que va patir l’Estatut Català sota la tutela d’Alfonso Guerra, la famosa LOSEN, que va centralitzar tot el sistema elèctric, la desaparició de FECSA en favor d’ENDESA, i un nombre sense fi de recursos, lleis, decrets i dispositius que varen anar llimant la minsa sobirania catalana. I tot, mentre consolidaven l’estafa en dèficit fiscal i en matèria inversora. La qüestió, doncs, no és si el PSOE ha fet mal als interessos catalans, perquè n’ha fet i molt. La qüestió és que se’n surt amb menys soroll i més impunitat. L’esquerra sempre té molta més butlla que la dreta, probablement perquè domina l’activisme polític.

Ara en tenim el darrer exemple amb la delirant qüestió dels Mossos d’Esquadra. Podem imaginar el sarau enorme que s’hauria muntat si hagués estat el PP qui hagués tingut la peregrina idea d’enviar policia a controlar assemblees sindicals? Ho imaginem si la idea hagués estat de la vella CiU o de Junts? És perfectament imaginable el nombre d’improperis que sortirien de la boca dels prohoms socialistes, tot brandant les clàssiques banderes contra la retallada de drets, la repressió i l’autoritarisme. Però ho fan els socialistes i l’evident agressió contra un dret bàsic es transforma, per obra i gràcia del sant progressisme, en una decisió responsable. Aquests dies ha estat especialment vomitiu escoltar els intents de justificació del Govern per haver enviat mossos a l’assemblea de docents, en un maldestre intent de control del dret a la protesta. El mateix es pot dir de l’intent de vendre la idea que enviar policia a les escoles era una cosa raonable.

La vorera esquerra acumula una tradició secular en l’art de la repressió, la propaganda i el control de masses. I, per bé que sovint ho fa amb més subtilesa, no és nou el que ha passat a Catalunya

Aquestes mateixes paraules en boca de partits dretans haurien semblat el que són, una demagògia pestilent que intenta camuflar un gest autoritari. Però les profereix l’esquerra irredempta, i ens cau al damunt tot el diccionari de la demagògia. La prova és la reacció amb sordina d’ERC, Comuns i CUP, amb molts escarafalls de cara a la galeria, i cap exigència contundent. Demanar el cap de Trapero? Fàcil, molt fàcil, no endebades no posa en risc el Govern. Per què no disparen a les conselleres responsables del disbarat? Tindria més sentit polític i seria més creïble, però entre banyuts no es fan banyes, sobretot amb el pacte de càrrecs que s’han repartit.

L’error és creure que l’instint autoritari i el desig de control de la dissidència és propi d’una sola vorera ideològica. Ans al contrari, la vorera esquerra acumula una tradició secular en l’art de la repressió, la propaganda i el control de masses. I, per bé que sovint ho fa amb més subtilesa, no és nou el que ha passat a Catalunya. No és nou, però és molt greu i hauria de ser inadmissible. I la responsabilitat directa és dels Departaments implicats, Ensenyament i Interior, i no dels subalterns. Han actuat amb criteris de poder invasiu i autocràtic, i no amb criteris democràtics, i tot el que puguin dir per justificar-ho són pures escombraries.

El pitjor d’aquesta mala actuació política és que incideix en un col·lectiu sensible i en un aspecte social d’enorme importància per a la salut d’una societat: l’educació. El Govern no ho pot haver fet pitjor: va menysprear el sindicat majoritari, va signar un simulacre de pacte amb els sindicats amics, ha deixat que el problema es podreixi i quan els mestres no poden més, envia la policia a espiar-los. No és Corea del Nord. És la Catalunya de Salvador Illa.

I de Junqueras, que l’ha fet i el manté president.