Tinc 44 anys. Vaig néixer a Olot, una ciutat europea i mediterrània, tan civilitzada i tan pacífica com avorrida i opressiva. Vaig estudiar Filologia Catalana (UB) i Teoria de la Literatura (UAB); després vaig marxar als Estats Units perquè allí, contràriament al meu país, em pagaven per estudiar. D’això ja fa quasi 20 anys. Visc a Indiana, on sóc professor de Literatura Catalana. El meu fill és feliçment americà, pensa que ha nascut al millor país del món, i diu que això dels catalans és molt complicat. Acabo de publicar Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global a l’editorial Apostroph, un estudi dels fonaments ideològics que van redefinir la capital del país a principis dels vuitanta i sobre com els canvis polítics resultants ens han dut a la ciutat gentrificada, víctima del turisme de masses i encarida del nostre present.

Edgar Illa - Sergi Alcazar

La Barcelona eufòrica dels Jocs Olímpics. Semblava que tot era possible.

L’eufòria és un efecte que es genera a partir del fet que en aquest esdeveniment, els Jocs del 92, fa realment la impressió que tot allò que fins aquell moment havien estat antagonismes en la història recent, de sobte, acabi conciliant-se. Tot allò que tenallava Europa, el país, però també Barcelona –la qüestió nacional, el conflicte entre allò més local i allò més global, la marginalitat econòmica– desapareix com per art de màgia, dissolt en un clima d’optimisme brutal. Fixa’t que en l’ambient dels Jocs era quasi impossible pensar res en negatiu, no hi havia residus inassimilables, ni cap alteritat que pogués deixar de ser agradosa. Tothom anava a una, i la dissidència representava una anomalia.

L’independentisme, residual i pintoresc.

Sí, era un fenomen vist com una cosa de quatre eixelebrats. És temps després que les detencions de Garzón, les tortures i la vulneració de drets esdevenen un afer de preocupació pública. Però l’independentisme, globalment, era tingut com una cosa marginal, com quan l’Àngel Colom i poca gent més van anar a la cerimònia de recepció de la torxa olímpica a Empúries amb pancartes on s’hi llegia Freedom for Catalonia. ETA era bastant activa, Hipercor encara coïa, però l’Estat començava a tenir-la més o menys controlada. L’únic conflicte, en la superfície d’aquell present, era veure qui podia beneficiar-se més del rèdit propagandístic dels Jocs. Si Maragall eclipsava Pujol per la cursa a la Generalitat o si els polítics catalans deixaven Felipe González a l’ombra, etcètera.

Els Jocs reconcilien dues Espanyes aparentment contradictòries: Maragall i Samaranch.

És fascinant, perquè en aquell moment Maragall representava l’esquerra liberal, l’antifranquisme i, en certa manera, una tradició catalanista-burgesa familiar. Al discurs inaugural dels Jocs, Maragall recorda com a l’Estadi Olímpic, Companys hi havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular de l’any 36, que no es va poder celebrar a causa de l’esclat de la guerra. Ell mateix estableix una genealogia dels Jocs Olímpics com un somni republicà i catalanista de continuïtat amb el passat, com si fos un acte de justícia reparadora. Això ho diu al costat de Samaranch, que és l’altre cantó de la història, radicalment oposat: parlem d’un franquista que es blanqueja a través del COI, però que, paradoxalment i gràcies a la seva expertesa corrupta i l’avidesa de poder, aconsegueix uns Jocs per a Barcelona. A Samaranch, i aquesta és la clau de volta de tot plegat, ja li va bé que Maragall el blanquegi a través de Companys. De fet, ell ja havia organitzat esdeveniments esportius de masses a Espanya, com els Jocs del Mediterrani, però li resulta ideal que Maragall no els recordi i emfasitzi la figura de Companys. Pensa que quan l’alcalde cita el nom de l’antic president tot l’estadi aplaudeix espontàniament! La pregunta és: aquesta espontaneïtat és natural o és fruit de la pròpia dinàmica d’un acte televisat d’abast planetari on tot és pautat d’antuvi? Aquesta indicibilitat, fins a quin punt un esdeveniment és espontani o induït com un espectre m’interessa moltíssim.

Edgar Illa - Sergi Alcazar

Més paradoxes. Recordant Companys, un socialista esborra l’independentisme de Barcelona.

Sí, en l’acte de reconciliació es busca també desactivar aquesta part del passat. Però fixa’t que, quan veus les imatges de la cerimònia, ni Pujol ni González es veuen gaire còmodes en el seu paper, sobretot perquè el president espanyol té la sensació d’estar finançant un projecte a partir del qual els catalans, com ha acabat passant, podien començar escapar-se-li de les mans. Les tensions hi són, en efecte, però tot està com molt soterrat.

El cosmopolitisme és una forma d’amagar el conflicte nacional

A partir del 92 neix el mite de la Barcelona cosmopolita.

El cosmopolitisme urbà, en el cas barceloní, és aquesta ideologia que permet conciliar les adscripcions nacionals catalana i espanyola. Això ja és una forma d’amagar el conflicte nacional: en el cas de Barcelona, aquest gest es va emparar a l’eslògan “la ciutat de la gent.” Com que tots som gent, perquè no pots deixar de ser una cosa tan vague com “gent”, el poble i la catalanitat es desdibuixen. El cosmopolitisme barceloní també va permetre saltar-se el tema nacional per buscar una identitat mediterrània i europea. Tot aquest projecte ideològic dissol el projecte nacional-català i el conflicte Catalunya-Espanya. Això a Maragall li funciona perquè connecta amb un procés global de ciutats desnacionalitzades que malden per repel·lir el seu entorn nacional.

La ciutat cosmopolita també és més despersonalitzada, més homologable.

Hi ha un procés dialèctic: les ciutats intenten diferenciar-se les unes de les altres però, en el fons, en aquest intent de singularitzar-se, també s’igualen. Barcelona treu pit amb tot el seu arsenal arquitectònic: el romànic, el gòtic, i sobretot Gaudí. Aquesta marca diferencia Barcelona de la resta, però la fa entrar en una dinàmica global i econòmica on les ciutats cada vegada s’equiparen més.

El model olímpic acaba implosionant i deriva en parc temàtic.

Això es veu perfectament al Fòrum de les Cultures (2004), quan les ideologies que havien funcionat fins aquell moment fan crostó, ja no funcionen per analitzar el món i, justament per això, esdevenen visibles en tant que farsa. Es veu, per exemple, com sota la mística del Mediterrani i del Front Marítim es filtra un procés d’especulació immobiliària descomunal. El 2004 viu el canvi del “model Barcelona” a la “marca Barcelona”. Al llibre intento recuperar allò que hi ha de salvable al model Barcelona, allò que encara pot remar en contra de la mercantilització de la ciutat. Perquè no tot allò que ha esdevingut mercantilitzable o gentrificat prové d’un model erroni.

Edgar Illa - Sergi Alcazar

Barcelona necessita un estat per sobreviure.

Això ja ho diu Rubert de Ventós quan fa el guió de la cerimònia d’Empúries i en parla com a “treball d’estat.” Si ho vols, el seu gest és molt incipient, però inicia un procés d’intentar pensar Barcelona dins de la normalitat de les capitals del món. Barcelona no podrà fer res si no disposa de tots els instruments jurídics i legals que necessiti per tal de funcionar a ple rendiment. Tot el que no sigui construcció d’estat propi és fum, són petits pedaços. Fins que no sigui capital d’estat, Barcelona viurà sempre a la intempèrie. De fet, l’estat actual no només no la protegeix, sinó que li juga a la contra. Per això, degut a la manca de poder jurídic, no pot lluitar contra la seva pròpia marca. Si tu no pots regular la teva pròpia ciutat, caus en el pur esteticisme, representat per Colau.

El comte de Godó i Valls estan encantats amb Colau, perquè blanqueja el poder de l’Estat a Barcelona sota una aparença dissident

El colauisme és un maragallisme líquid.

Tant de bo fos un maragallisme líquid! És un maragallisme gasificat. El colauisme és l’aparença de resistència a la marca Barcelona però sense cap mena d’efectivitat, sense cap mena de poder coercitiu. Al contrari, representa un còmplice contra l’acumulació de poder de caràcter estatal a Barcelona, l’únic que li podria donar sobirania a la ciutat i també al país. Colau fa veure que s’oposa al model i a la marca, sense poder real per fer-ho. Per això desactiva la dissidència i el comte de Godó i Manuel Valls estan tan contents amb ella, perquè blanqueja el poder de l’estat a Barcelona sota una aparença dissident. És el crim perfecte. Perquè la dissidència real seria buscar instruments de sobirania amb una eficiència real.

Com ha viscut el procés un olotí-americà?

En dues fases. La primera ja la reprodueix Rubert de Ventós. El procés s’explica com l’adaptació superestructural d’un canvi en l’estructura econòmica a partir del qual Catalunya ja no depèn econòmicament de Madrid i, a l’inrevés, el poder polític de l’Estat ja no es recolza tant en la burgesia catalana (com sí que havia passat durant el segles XIX i XX); és a dir, Barcelona i Madrid no només deixen de ser complementàries, sinó que són competidores. La primera fase és pacífica però la segona, que comença l’1-O, ja no: a partir d’un instant de tensió política molt determinat, la lluita ja implica una coacció física i és obertament hostil. Els espanyols, en la seva lògica, utilitzen tots els seus instruments per competir i la violència, agradi o no, forma part del mercat global en tant que element d’acció política. Aquesta segona part ens du on som ara, a una situació de guerra permanent però soterrada.

El futur de la tribu...

Llevat de produir-se una cosa impensada, per emprar una expressió d’en Pla, la sensació que tinc és que la guerra continuarà sense grans canvis, amb períodes de més o menys intensitat, però sense una resolució final. La violència globalitzada ara funciona així, com una guerra freda cronificada. En alguns moments guanyaran terreny els uns, en altres moments nosaltres... però em costa albirar un instant d’alliberament. Igualment, a la vida hi ha trencaments sobtats i la cadena d’esdeveniments podria esquerdar-se. El que no veig, això sí, és que ens hi estiguem acostant.    

Edgar Illa - Sergi Alcazar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat