Tothom sobreactua en la política espanyola. Es va perdre la moderació i va tornar el drama nostre de cada dia. Qualsevol episodi és un bon pretext per muntar un enrenou, qualsevol comentari és ofensiu (i si no ho és, és igual, perquè algú se sentirà ofès); el gest domina sobre la paraula, els adjectius sobre els substantius i vivim en constant sobresalt: si hem de fer cas als polítics, cada hora hi ha una cosa substancial que algú posa en perill. Avui hi ha més polítics sensacionalistes que premsa sensacionalista.

N'hi ha prou amb recordar els dos assumptes que han centrat l'atenció durant la passada setmana:

Si fa un mes ens haguessin dit que la política espanyola s'esvalotaria a causa d'un tractat comercial de la Unió Europea amb el Canadà, ningú no ho hauria cregut. És més, no crec que l'1% de la població adulta conegués l'existència d'aquest tractat, i molt menys el seu contingut.

Doncs aquí els tenim: el govern central, escandalitzat davant la insòlita decisió dels socialistes de retirar el seu suport a l'acord, presentant-la gairebé com el principi del fi de la causa europeista i com una vergonya irreparable per a Espanya. L'executiva del PSOE, reunida expressament per decidir el seu vot (que, d'altra banda, està decidit fa dies). Un Pablo Iglesias joiós, donant la benvinguda al PSOE al bon camí, encara que advertint que encara li queda molt per demostrar per expiar tots els seus pecats. I tots els tertulians i columnistes d'Espanya capbussant-se a Google per documentar-se sobre globalització i comerç internacional, sobre el Canadà i sobre el punyeter tractat, que demà vaig a la ràdio i aquest embolic m'ha agafat en calçotets.

Avui hi ha més polítics sensacionalistes que premsa sensacionalista

De poc importen dues circumstàncies que relativitzen la importància del problema:

Primera, que el tractat en qüestió té un impacte mínim sobre l'economia espanyola: a penes el 0,5% de les nostres exportacions es dirigeixen a aquest país, del qual tampoc no importem gairebé res. De fet, hi ha uns altres 40 països al món amb els quals tenim un tràfic comercial més intens.

Segona, que a la pràctica el que voti el grup socialista és intranscendent, perquè l'aprovació del tractat no corre cap perill. Que és precisament la raó per la qual els dirigents del "nou PSOE" (que cada vegada s'assembla menys al PSOE) s'han permès el luxe de marcar-se aquest farol. Si de veritat el seu vot pogués provocar el fracàs del tractat, donin per fet que haurien buscat una altra joguina menys perillosa per a esquerrejar.

Diuen els socialistes que no els agrada el tractat –o que els ha deixat sobtadament d'agradar– perquè no és d'esquerres (no sabia que els acords comercials havien de ser de dretes o d'esquerres) i perquè no tracta bé els assumptes laborals i mediambientals. Ha! Ja ens agradaria poder importar les garanties laborals i la política mediambiental de les quals gaudeixen els canadencs, aquest sí que seria un bon tractat.

Un amic meu diu que quan discuteix amb la seva dona sobre el color de les cortines, el tranquil·litzaria saber que només es parla del color de les cortines. Fa l'efecte que aquí realment s'està discutint de qualsevol cosa menys de les relacions comercials amb el Canadà. Però ja que estem en això, almenys podríem fer-ho amb serenitat i sense impostar tant el gest.

Fa tres segles que discutim sobre el caràcter plurinacional d'Espanya sense arribar mai a posar-nos d'acord sobre el que això realment significa i comporta

També ha fet moltíssim soroll, i també de la mà de Sánchez i els seus, allò de la plurinacionalitat. Com si el congrés del PSOE hagués obert aquest debat per primera vegada a Espanya. En realitat, fa tres segles que discutim sobre el caràcter plurinacional d'Espanya sense arribar mai a posar-nos d'acord sobre el que això realment significa i comporta. Un llegeix amb atenció la resolució socialista i no troba una aportació nova al vell assumpte.

Així doncs, com a debat abstracte, el nou discurs socialista ni és nou, ni afegeix res valuós, ni ens aproxima a la solució. I com a proposta concreta de reforma constitucional és un altre brindis al sol, perquè els qui la formulen saben de sobres que no existeix cap possibilitat, ni ara ni en el futur previsible, que s'assoleixi el consens necessari per canviar l'article 2 de la Constitució. Una vegada més, la cosa fa pudor de tàctica.

El més cridaner és que es continuï relacionant allò de la plurinacionalitat amb l'actual conflicte de Catalunya i el procés independentista. Alguns a Espanya encara no s'han assabentat que als promotors del procés l'assumpte de la plurinacionalitat d'Espanya ja els queda molt lluny. Que l'Espanya que quedi quan ells se n'hagin anat sigui plurinacional, mononacional o migpensionista tant els fa, perquè el que ells volen és tocar el dos com més aviat millor. I si això no pot ser, que es parli de "nació cultural" li sona més a burla que a reconeixement.

La qual cosa no ha impedit que faci dues setmanes que fem escarafalls per la sobtada conversió de Pedro Sánchez a la plurinacionalitat. Uns ho aplaudeixen amb fervor, com si hagués trobat el bàlsam de Ferrabràs, i altres s'arranquen els cabells com si Espanya se n'anés pel desguàs per la pensada del rebrotat patró del carrer Ferraz.

Ja no hi ha punts de vista diferents o discrepàncies normals: tot són xocs de trens, batalles a vida o mort, diferències radicals i traïcions imperdonables

Ens hem acostumat a convertir cada moment i situació en un tràngol, perquè necessitem la dosi diària de paperina dramàtica. Però sospito que ni l'oportunista abstenció davant del tractat amb el Canadà ni la vana resolució del congrés socialista sobre plurinacionalitat no ocuparan espai als llibres d'història.

Mentrestant, seria bo sortir de la hipertròfia del llenguatge que ens envaeix. Aquí ja no hi ha punts de vista diferents o discrepàncies normals: tot són xocs de trens, batalles a vida o mort, diferències radicals i traïcions imperdonables. No n'hi ha prou amb dir que el govern ho fa malament, ha de ser un perill per a la democràcia; i no contents amb intentar substituir el PP en el poder, ens proposem "de treure'ls de les institucions" (per portar-los a on?). El discurs d'Irene Montero en la recent moció de censura va ser la col·lecció més pomposa d'hipèrboles, exageracions i tremendismes que he escoltat en molt temps, però és evident que marca tendència. De fet, la rèplica del portaveu del PP, Rafael Hernando, va batre els seus propis registres de brutalitat.

El que més sobra són adverbis solemnes. Estem completament segurs, les coses són absolutament certes o falses, discrepem radicalment... I el que més falta, sentit de l'humor. Que algú intenti fer una ironia sobre el procés i es veurà assenyalat com un enemic de Catalunya i condemnat a la foguera pels torquemadas del nacionalisme. En aquest sentit, mai Catalunya no va ser tan carpetovetònicament hispana com ara.