Abans d'abocar-se a recórrer Espanya per reconquerir el cor trencat dels socialistes i proposar-los una nova aventura sota el seu lideratge, Pedro Sánchez va passar pel confessionari de Jordi Évole. Va ser una entrevista molt profitosa, perquè gràcies a ella vam conèixer un munt de coses que mai no havia explicat ni al seu partit ni als seus votants. Són aquestes:

1. Sánchez considera que a Espanya els poders corporatius i financers determinen la voluntat dels partits polítics a través dels mitjans de comunicació que controlen. Més específicament: Sánchez suggereix que els 139 membres del comitè federal del PSOE que van votar per l'abstenció es van sotmetre al dictat dels editorials del diari El País, dictats al seu torn per un expresident de Telefónica i per un parell de bancs els noms dels quals es nega a citar.

2. Sánchez opina que Podemos no és un partit populista i es penedeix d'haver-lo qualificat així. És més, lamenta no haver reconegut abans la veritable força progressista i renovadora d'un partit del qual, diu, els socialistes en tenen molt a aprendre.

3. Sánchez proposa una línia estratègica consistent en una aliança estable de "les esquerres" per formar un front polític destinat a combatre i derrotar "les dretes". Això implica una convergència estratègica entre el PSOE i Podemos en la qual tots dos es relacionin en un pla d'igualtat.

4. Sánchez admet que va estar negociant un acord de govern alternatiu amb Unidos Podemos, els nacionalistes bascos i els independentistes catalans. Avui sabem que estava embarcat en aquesta negociació mentre en públic i als òrgans del seu partit deia promoure un acord transversal amb Ciutadans i amb Podemos.

De fet, Sánchez pensa avui que no va hauria d'haver acceptat la prohibició del comitè federal de negociar el suport dels partits independentistes a la seva investidura. Encara que en realitat no la va acceptar, perquè va mantenir aquesta negociació secreta fins a l'últim dia.

Sánchez creu que Espanya és una nació de nacions, una idea que es va guardar de formular mentre va ser secretari general

5. Sánchez creu que Espanya és una nació de nacions (en cita dues: Catalunya i el País Basc) i que aquest fet hauria de ser reconegut constitucionalment. Una idea que molts compartim, però que es va guardar de formular mentre va ser secretari general i candidat a la presidència del govern d'Espanya, ni figura a la declaració de Granada. Segur que als dirigents territorials del seu partit i als ciutadans els hauria agradat conèixer el seu pensament respecte a això quan els demanava el vot.

6. Pel que fa a Catalunya: Sánchez està convençut que la solució del conflicte passa pel reconeixement formal de Catalunya com a nació i l'exercici del dret a decidir en el marc d'una reforma constitucional. En això hi coincideixo, però em pregunto si ha arribat a aquesta conclusió durant l'última setmana.

Sánchez està convençut que la solució del conflicte passa pel reconeixement formal de Catalunya com a nació i l'exercici del dret a decidir en el marc d'una reforma constitucional

Afirma, a més, "categòricament", que s'ha de negociar amb els partits independentistes, tant sobre el futur de Catalunya com sobre la governabilitat d'Espanya.

7. Sánchez "no es reconeix" en la figura política actual de Felipe González, encara que sí en la del 1982 (data en la qual ell tenia 10 anys). D'una banda nega haver enganyat González (la qual cosa equival a dir que aquest va mentir) però, a continuació, admet haver considerat amb ell la possibilitat d'abstenir-se en la investidura de Rajoy.

8. Sánchez retreu a la comissió gestora del seu partit que no proposés al comitè federal l'"abstenció tècnica" d'11 diputats socialistes per permetre el govern del PP. Segons ell, aquella va ser una decisió "ad hominem" que només pretenia forçar-lo a ell a abandonar l'escó i debilitar-lo en la cursa del futur congrés partidari.

És cridaner que en aquell comitè federal els seus partidaris no proposessin formalment aquesta fórmula ni fessin el menor intent d'esmenar en aquest sentit el text proposat per la majoria. En comptes d'això, van mantenir fèrriament fins al final el 'No és No' com una qüestió de principis. I jo dic que no devia ser tant de principis si ara reclamen a misses dites aquesta abstenció tècnica que llavors els semblava vergonyant. Pot ser que no ho fessin perquè el PSC no ho va permetre?

9. Sánchez relata que va avaluar seriosament la possibilitat d'abstenir-se; i que va decidir no fer-ho quan Rajoy li va transmetre que, a més d'un compromís d'investidura, en necessitava un de governabilitat. No trobaran rastres d'aquesta circumstància en el discurs de Sánchez al llarg d'aquests mesos, ni consta que n'hagi informat als òrgans de direcció del partit. Potser conèixer-ho els hauria permès analitzar col·lectivament la situació amb un altre enfocament i precisar davant del PP els límits estrictes de la contribució al desbloqueig (que, per cert, és el que ha fet Javier Fernández).

En resum:

Per tot el que ha revelat en les últimes hores, Sánchez ha amagat al seu partit i a l'opinió pública les claus de la seva estratègia política durant tots aquests mesos de bloqueig. No va revelar l'intent de formar un govern avalat per Podemos i els independentistes, ni els detalls de les seves converses amb Mariano Rajoy, ni el seu plantejament sobre la unitat d'Espanya i sobre el conflicte de Catalunya, clarament alineat amb les tesis del PSC i contraposat a la declaració de Granada.

Sánchez ha amagat al seu partit i a l'opinió pública les claus de la seva estratègia política durant tots aquests mesos de bloqueig

El que Sánchez realment ha anunciat ara és la decisió de bastir una tendència organitzada (o un sector, o un corrent, o una facció, o una sensibilitat, diguin-li com més els agradi) dins del Partit Socialista sota el seu lideratge. Segons va dir a Évole, allò de la seva candidatura a les primàries, depèn: si veu que guanyarà, s'hi presentarà. Si no, hi llançarà a un altre perquè es mengi la derrota.

Per donar cos i contingut al que fins ara ha estat un embalatge buit, Sánchez es proposa d'ocupar la posició de l'ala esquerra del PSOE per contraposar-se a l'ala dreta suposadament representada per Susana Díaz sota el padrinatge de Felipe González i la tutela dels poders financers. El seu emblema estratègic seria "la unitat de les esquerres", adéu per sempre als esquers transversals.

Amb aquest plantejament, Sánchez guanya dos ferms aliats: Podemos i el PSC, els discursos dels quals ha fet propis. Cal veure fins a quin punt això li servirà per guanyar la batalla interna del PSOE, encara que sospito que molts que l'han acompanyat fins aquí se'n van anar al llit preocupats diumenge a la nit.

Quan el llegat d'un dirigent és una successió de derrotes electorals i la fractura de la seva pròpia organització, el màxim a què pot aspirar és a un oblit ràpid i pietós. Qui l'estimi bé li ho hauria d'explicar.

La història és implacable. En el pròxim congrés del PSOE hi haurà més d'un candidat a la secretaria general, però entre ells no hi haurà Pedro Sánchez. Ens hi juguem unes canyes?