Capítol 1: Sobre la disjuntiva "investidura versus eleccions"

De vegades la política es juga en el terreny del menys dolent. Aquesta és una d'elles. Som al territori del mal menor.

La disjuntiva és si hem d'anar a unes eleccions o no. I si volem evitar-les, hauríem d'anar a una abstenció. Que no és donar suport. Pensar que abstenir-se és donar suport és una idea molt frontista i molt pedestre de la política.

Jo no vull eleccions. M'hauria agradat tenir una opció de govern, però ha estat impossible.

Que hi hagi eleccions és dolent per a Espanya, per a les institucions i per al Partit Socialista. Ja tenim l'experiència del que va passar en les segones.

Tinc l'absoluta seguretat que si hi hagués noves eleccions, seríem assenyalats com els responsables. El PSOE seria el boc expiatori.

En cap cas no volem donar suport al PP. Però una altra cosa és la governabilitat del país; això sí que afecta el Partit Socialista com a partit amb sentit d'Estat.

Ideologia és parlar d'impostos, del mercat laboral, del caràcter universal de la sanitat, de la funció de l'educació, de la igualtat i l'igualitarisme. És tàctic debatre si interessa a Espanya i al PSOE anar a noves eleccions.

Nosaltres, en el seu cas, li donaríem (a Rajoy) la investidura, però l'estabilitat ha de ser una cosa del dia a dia que haurà d'aconseguir amb els grups parlamentaris. No està acostumat, perquè ha passat quatre anys amb majoria absoluta i no s'ha preocupat de dialogar amb l'oposició. Això té un peatge que ara està pagant el Partit Popular en termes de solitud política i de dificultat d'interlocució. Però si és investit, aquest dia a dia haurà de guanyar-se'l.

Jo no dic que no s'hagi de parlar amb els independentistes. Al contrari, dic que s'hi ha de parlar. El que no s'ha de fer és governar Espanya amb ells o per ells. I estic parlant de governar. Per les seves pretensions respecte a la planta política del país i perquè, a més, en aquest moment estan en una posició insurreccional respecte a la Constitució i a les lleis.

Capítol 2: Sobre política i democràcia

Crec en la representació. Sóc dels que pensen que sense representació no hi ha democràcia. Els representants, els delegats, són els qui han de prendre la decisió i després fer-se responsables del que han decidit.

La tendència a la democràcia directa no està en la cultura del PSOE, que no és una organització partidària dels plebiscits i té una cultura representativa.

Què s'entén per populisme? N'hi ha a l'esquerra i també a la dreta. És la cultura de la simplificació. Plantejar les coses de forma disjuntiva: bo o dolent, sí o no, blanc o negre; o a dalt i a baix, poble o casta. Això es pot resoldre amb un plebiscit.

Algú s'ha de fer càrrec de la complexitat de les coses, i explicar-les. Alguns ofereixen esperança, però no ofereixen realitat. Nosaltres tenim l'obligació d'oferir les dues coses.

L'oposició no s'ha de plantejar sempre des de l'antagonisme, sinó des de la utilitat als ciutadans. Hem d'oblidar la idea frontista de la política, que la redueix a un mer antagonisme.

Una política no serveix només per ser benintencionada; a més, ha de ser útil. I hi ha vegades que aquestes polítiques benintencionades, i senzilles, i simples, i totes aquestes solucions miraculoses i màgiques són inviables; i, per tant, són inútils.

Capítol 3: Sobre Podemos

Els electors d'esquerra demanen més a la política i esperen més d'ella que la gent de dretes. Els votants de l'esquerra creuen molt en l'Estat, i ara l'Estat té menys capacitat per desenvolupar polítiques. Aquesta gent, decebuda, ha buscat alternatives com Podemos, que va ser capaç de convertir la indignació en política. Però després cal veure si aquestes polítiques que Podemos planteja són factibles, perquè jo els he sentit propostes miraculoses que no poden afrontar la realitat.

No és el mateix buscar una aliança amb algú en un govern territorial, que té unes competències en les quals jo puc estar d'acord amb Podemos o amb altres partits de l'esquerra, que un acord a Espanya, que exigeix posar-nos en sintonia sobre l'estructura de l'Estat.

Vull veure Podemos en l'oposició, perquè no és un partit que estigui construït per a l'espera, i serà molt difícil mantenir aquest espectacle permanent en el qual aquest partit ha volgut convertir la política.

Capítol 4: Sobre el PSOE

El que jo vull és que el partit estigui en condicions de guanyar unes eleccions al Partit Popular. No ja de guanyar al si de l'esquerra, sinó de guanyar el PP; i canviar coses, i gestionar, i millorar la vida dels ciutadans.

En cap cas el PSOE no s'ha de moure del centreesquerra per aspirar només a ser la força hegemònica de l'esquerra. Amb això deixaríem de ser l'alternativa de govern.

Hem vist com s'allunyaven del partit els treballadors, les classes mitjanes urbanes i els joves, que són per si mateix gairebé una classe social.

Més enllà de ser dels socialistes, dels obrers i dels que es defineixen com a federals, hem de captar els professionals lliures, els petits empresaris, els funcionaris, les classes mitjanes que volen canviar però no volen trencar els equilibris bàsics de la societat.

En els governs, així com en el partit, hem de tenir els millors. I no sempre ha estat així.

Ens havíem mineralitzat en el silenci respecte al que interessa a Espanya i al PSOE. El debat no pot estar prohibit. Convé parlar. És indispensable parlar. Ara urgeix fer-ho.

Convé tenir en el PSOE un debat i donar unes explicacions que no hem donat fins ara. En el partit, suposo que tots som responsables, no hem discutit aquesta qüestió.

Ara es requereix un aterratge forçós en el principi de realitat.

----------

Hi ha en aquestes paraules tones de raó política i d'honestedat intel·lectual. Hi ha progressisme conseqüent i responsabilitat cívica. Hi ha maduresa i sentit comú. No em costaria gens donar el meu vot a qui pensa i s'expressa d'aquesta manera.

I tanmateix, alguna cosa m'indigna i m'exaspera. Perquè em consta que Javier Fernández –i molts altres dirigents d'aquest partit– sempre han pensat així. Sé que allotgen aquesta convicció des de la mateixa nit del 20 de desembre del 2015.

La mortificant pregunta és: Per què ara i no abans? Per què durant mesos es va permetre a un aventurer de la política provocar un bloqueig institucional i portar el seu partit a l'abisme de la història sense moure un dit o alçar la veu per frenar-lo?

Per què va caldre recórrer in extremis a una sagnant amputació sense anestèsia per combatre una infecció que podria haver-se tractat en origen amb una dosi enèrgica d'antibiòtics?

Per què es va eludir el debat i es va consentir fingir una unanimitat que mai no va existir? Per què aquesta "mineralització del silenci" en un partit genèticament addicte a la controvèrsia?

Respecto molt Javier Fernández i coincideixo amb el que diu. Però la seva veu, com la de tots els que van callar davant del disbarat, hauria estat molt més útil per prevenir aquest obligat "aterratge forçós en el principi de realitat", incert i perillós com totes les emergències.

Pel bé de tots, tant de bo tiri endavant la seva difícil comesa. Però, sigui quin sigui el desenllaç, continuarem necessitant un perquè.