El segle XX va ser pròdig en grups terroristes. A la primera meitat del segle, només a Espanya els anarquistes van assassinar tres presidents del govern espanyol (Cánovas, Canalejas i Dato). A Europa, l'acte terrorista més transcendent va ser l'atemptat de Sarajevo, el 1914. El seu autor va ser un nacionalista bosnià que deia lluitar per la independència de la seva terra. Aquell crim va ser el detonador de la Primera Guerra Mundial, però Bòsnia no va ser independent fins 80 anys més tard, passant abans per una llarga dictadura comunista i una guerra brutal.

Gairebé tots els terrorismes a Europa s'han lligat a objectius nacionalistes (l'emancipació d'un territori, la construcció d'un Estat independent) o a objectius revolucionaris: la subversió violenta del sistema polític, l'enderrocament d'algun règim. Freqüentment, com en el cas d'ETA, la seva retòrica combina ambdues dimensions.

El cas és que no existeix memòria històrica d'un grup terrorista que hagi assolit els seus objectius polítics. No es coneix que el terrorisme hagi derrotat un Estat democràtic, ni que hagi fet triomfar una revolució, ni que un país hagi assolit la seva independència gràcies a l'acció dels terroristes. El terrorisme com a instrument polític és la llevadora de la mort, però de res més.

Recordem l'IRA en l'Ulster, les Brigades Vermelles a Itàlia, la banda Baader-Meinhoff a Alemanya, la mateixa ETA a Espanya. Salvant les diferències, tots han seguit el mateix recorregut: sorgeixen, maten i finalment desapareixen per l'embornal de la història amb les mans buides i un munt de cadàvers sobre les seves consciències.

Tret de pel fet de matar, la història d'ETA és la d'un fracàs sense pal·liatius

ETA tenia dues finalitats fundacionals: la independència d'Euskal Herria (terme que engloba el País Basc, Navarra i Iparralde o País Basc francès) i la revolució que portaria un règim comunista. En el seu últim comunicat de desarmament, encara es denominen pomposament "organització socialista revolucionària basca d'alliberament nacional".

Doncs bé, després de 60 anys i més de 800 assassinats, no han avançat un mil·límetre en cap de les sis paraules d'aquesta delirant denominació.

D'organització ja no li queda gairebé res. Tot just alguns fugitius vagant per França i uns quants centenars de presos que ja només desitgen que se'ls ofereixi una coartada per negociar les condicions del seu empresonament. Avui hi ha més etarres dins de les presons que al carrer.

No sembla que Euskadi sigui avui més prop d'un procés revolucionari. I quant a la seva idea de l'"alliberament nacional", ni el País Basc s'ha separat d'Espanya, ni Euskadi i Navarra s'han fusionat –ni tenen la menor intenció de fer-ho–, ni Iparralde amenaça de posar en perill la unitat de l'Estat francès. Tret de pel fet de matar –que va arribar a ser una finalitat en si mateixa i, per a molts dels seus membres, un mitjà de vida–, la història d'ETA és la d'un fracàs sense pal·liatius.

Afirmen en aquest comunicat que van prendre les armes pel poble basc. Mentida. Les van prendre i van fer servir sàdicament contra el poble basc. Van cometre el 80% dels seus atemptats en territori basc; la gran majoria de les seves víctimes van ser ciutadans bascos. El més antibasc que hi ha hagut en la història moderna, el que més mal ha fet a Euskadi i al poble basc, ha estat aquesta banda criminal anomenada ETA. Com en la famosa escena de La vida de Brian, avui podríem preguntar-nos "Què va fer ETA per Euskadi?", i la resposta seria desoladora.

Sí, ETA va marcar la vida al País Basc i la política espanyola durant diverses dècades. Però el producte de la seva "lluita armada" ha estat un desastre, fins i tot contemplant-ho des de l'òptica dels seus objectius. Més ben dit: ha estat un desastre, especialment des de l'òptica dels seus objectius.

Sí, a Euskadi s'ha produït un "alliberament nacional": quan els bascos s'han deslliurat d'ETA

Algú dubta que Euskadi està millor sense ETA que amb ella? Avui el País Basc té un sistema democràtic estabilitzat; gaudeix d'un altíssim nivell d'autogovern, probablement el més ampli de totes les regions d'Europa; va patir la crisi econòmica menys que la resta d'Espanya i actualment està entre les comunitats autònomes amb menys atur i més creixement econòmic; la qualitat dels seus serveis públics és envejable, i la corrupció no s'ha apoderat de les seves administracions públiques –que, d'altra banda, funcionen amb més eficiència que en qualsevol altre lloc d'Espanya, inclòs el govern central–.

I sobretot, la convivència ha tornat a una societat que per a molts va arribar a estar irremissiblement malalta d'odi. Com deia un habitant d'un petit municipi basc en un recent reportatge televisiu, "ens hem tornat a saludar".

Res de tot això no seria possible si ETA continués assassinant i els seus sicaris polítics continuessin ocupant els carrers, intimidant la població i enverinant les consciències. Sí, a Euskadi s'ha produït un "alliberament nacional": quan els bascos s'han deslliurat d'ETA.

Arnaldo Otegi diu avui a El País que "el desarmament d'ETA hauria d'haver-se produït abans". Vaja, que això d'assassinar va estar molt bé però que van mesurar malament els temps, una simple discrepància tàctica. A aquest hi ha qui l'anomena "un home de pau".

No es tracta d'exigir-los que demanin perdó; seria suposar un penediment que no senten. Però sí que admetin una vegada per sempre un error dramàtic.

D'ETA ja no ens interessa res, estan dissolts a la pràctica. Dels seus hereus polítics, sí. L'assignatura pendent de l'esquerra abertzale és declarar que la lluita armada va ser una equivocació des del principi, que va danyar greument el poble basc i que mai no va haver d'existir. Mentre no facin aquest pas, la seva participació en la democràcia serà legal, però continuarà existint entre ells i els demòcrates una barrera insuperable. Continuaran sent uns empestats amb què cap partit democràtic no podrà associar-se sense quedar contaminat. Els falta passar per la dutxa per treure's d'una vegada la sang i la merda de la seva pròpia història.