Ha d'acabar-se aquesta broma pesada que a l'hora de formar els grups parlamentaris els passadissos del Congrés dels Diputats es converteixin en territori de manters. És cert que tot va començar amb la picardia dels partits que es desdoblaven en dos o en tres per disposar de diversos grups (i per tant, de diverses veus i de tots els beneficis del cas duplicats o triplicats). Els socialistes van ser els primers a fer servir aquesta tàctica abusiva en els inicis de la democràcia. Després va venir l'estafa consentida de prestar-se diputats per unes hores per burlar-se de la llei. Però amb el temps, la norma es va anar cargolant, els hàbits es van pervertir i hem desembocat en el regne de la cacicada.

Que un partit tingui o no grup parlamentari no pot dependre de tàctiques polítiques, d'intercanvis de favors o de gestos per a la galeria. En un sistema sa, en la mateixa nit de les eleccions tots els partits haurien de saber, amb els resultats a la mà, si podran o no formar un grup parlamentari. Qualsevol altra cosa és un abús contra el principi de seguretat jurídica.

En cada legislatura hi ha una situació vergonyosa, de les que no poden explicar-se. El 2011, la Mesa dominada pel PP va decidir pels seus sants ous regalar un grup a UPyD, amb 5 diputats i menys d'un 5% de vots en les circumscripcions en les quals s'havia presentat, i negar-lo a Amaiur, amb 7 diputats i un 22% al País Basc i Navarra. Va ser una represàlia política que ni tan sols no es va provar de dissimular amb un camuflatge de legalitat, i el pitjor és que el personal va aplaudir la barrabassada.

La norma actual produeix una cosa tan absurda com el següent: el PNB, amb 5 diputats i 286.000 vots, té dret a grup parlamentari. El PDC, amb 8 diputats i 482.000 vots, no el té

La norma actual produeix una cosa tan absurda com el següent: el PNB, amb 5 diputats i 286.000 vots, té dret a grup parlamentari. El PDC, amb 8 diputats i 482.000 vots, no el té. O la norma que produeix aquest resultat és un nyap, o els qui l'apliquen tiren pel dret, o ambdues coses alhora.

Una cosa és que el Tribunal Constitucional hagi atribuït als òrgans del Congrés la potestat d'interpretar el reglament i una altra que aquesta potestat es converteixi en un mercat de favors o en un sistema de premis i càstigs segons el vel·leïtós caprici de la majoria. Si et portes bé o em dónes una cosa que m'interessi, per a tu serà el regne del cel i tindràs grup parlamentari; si no, te'n vas a l'infern del mixt.

Però posats a aplicar una lògica política i no jurídica, hi ha moltes raons per pensar que la decisió de privar el PDC del seu grup parlamentari, a més d'una injustícia, és una malaptesa política que tindrà males conseqüències per als qui l'han permès.

Dic jo que, raonant políticament, caldrà prendre aquella decisió que: a) sigui més operativa per al funcionament de la cambra; b) resulti més útil per a la governació en un parlament fragmentat; i c) afavoreixi més –o, almenys, obstaculitzi menys- una solució raonable per al conflicte de Catalunya.

Doncs bé, aquesta decisió falla i és contraproduent pels tres criteris.

Pel que fa al funcionament de la cambra: és absurd un Grup Mixt amb 15 diputats dels quals 8 pertanyen a un mateix partit. Això té molt poc de mixt. A la pràctica, esclafa els altres membres del grup i no facilita, sinó que entorpeix, la participació de tots els diputats en les tasques parlamentàries.

S'estudia la solució que els vuit diputats del PDC es refugiïn en el grup d'ERC. Brillant operació: posar el PDC en braços d'ERC, importar a Madrid la fórmula de Junts pel Sí i crear per la via de fet un únic Grup Independentista Català de 17 diputats, hegemonitzat per la facció més radical i rupturista.

Quant a la governació del país: tot apunta a un govern minoritari del PP, obligat a pactar constantment i a buscar suports a un i un altre costat de la cambra per tirar endavant els seus projectes. En aquest joc, els vuit vots del PDC seran preciosos en multitud d'ocasions. Pot ser que no pel que fa a les qüestions territorials, però sí en moltes de contingut socioeconòmic en les quals es produirà una divisió automàtica entre la dreta i l'esquerra de la cambra.

En la circumstància actual, és ridícul plantejar, com fa el PSOE, que el PP inclogui el PDC en la seva majoria de govern per investir Mariano Rajoy. Però una vegada iniciada la legislatura, hi haurà centenars de votacions en les quals aquests 8 vots poden marcar la frontera entre la victòria i la derrota per a un govern de centredreta sense majoria. I després d'aquest greuge, com va suggerir Francesc Homs, d'anada o de tornada, els traginers fan trobada. Em temo que el PP, si arriba a formar govern, tindrà moltes ocasions per penedir-se d'aquesta decisió.

El que s'ha fet és excloure per endavant el PDC d'una possible negociació de la reforma constitucional i lliurar el monopoli de la representació política del nacionalisme a ERC

Però n'hi ha més. Suposem que s'engega per fi una reforma constitucional. Si es vol que surti bé, haurà d'incloure un capítol territorial i, específicament, un tractament específic per al problema de Catalunya. Això no pot fer-se si no es compta amb els nacionalistes catalans. I amb aquesta decisió, el que s'ha fet és excloure per endavant el PDC d'aquesta possible negociació de la reforma constitucional i lliurar el monopoli de la representació política del nacionalisme a ERC. És a dir, posar encara més difícil el que ja ve difícil.

Ja sé que Artur Mas i els dirigents que l'acompanyen han fet en aquests anys una feina extraordinària per destruir el seu propi partit. Però no em sembla que sigui una bona idea contribuir des de Madrid al fet que aquesta demolició s'acceleri. Ens agradi o no, si hi ha alguna possibilitat que reneixi un nacionalisme català assenyat i respectuós de la legalitat, passa necessàriament per rescatar el que va representar CiU, i no per ajudar a enfonsar-ho. O és preferible entendre's amb els extrasistema d'ERC i els antisistema de la CUP?

A més, es dóna la circumstància que aquest partit que s'ha humiliat al Congrés és el que actualment presideix la Generalitat de Catalunya. En què estem, en provar de recuperar una relació institucional sana o en volar el pont des de les dues riberes?

I per fi: pacta sunt servanda. Els pactes es fan per ser complerts. És inocultable que el PP va negociar amb el PDC els seus vots per a la Mesa a canvi del grup parlamentari. És manifest que tant el PSOE com Podemos hi estaven a favor. I en aquell moment, tots sabien ja que uns dies més tard el Parlament votaria el que va votar. Fer-se els sorpresos és un gest de cinisme, un més en aquest grotesc ball de disfresses mal cosides en què s'ha convertit la política a Espanya.