Darrerament, no estic gaire fi d’ànims ni senderi, i és per això que ahir vaig acabar llegint al digital Crític una entrevista de Roger Palà a la presidenta del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (un càrrec tan llarg de noms i pompa com curt d’explicar: la comissària política d’Esquerra als mitjans de la tribu), Rosa Romà. Avançat l’interviu, el periodista comunistoide preguntava a la monarca si a TV3 s’hi parla massa castellà (llengua a la qual la gent mínimament llegida anomenem espanyol) i la protagonista contestà recordant que “la presència del català en l’entorn digital audiovisual és pràcticament inexistent (cosa que és mentida, aclareixo) i, per tant, tenim l’obligació d’oferir el màxim de continguts possibles en aquesta llengua.” Romà afegeix que sovint, “en molts camps: en el científic, la salut, el tecnològic, l’econòmic, hi ha qüestions en què cal trobar la mirada d’un expert extern”, i acaba reblant: “sempre hem de tenir aquell qui millor pugui explicar la notícia de la qual estem parlant, en l’idioma que sigui.”

De tot plegat, estimada Rosa, és precisament aquest darrer sintagma el que em té francament enamorat. Perquè no us penseu que, amb aquest “idioma que sigui”, Romà s’estigui referint a l’amazic, l’àrab, el bengalí o l’urdú o a un dels més de 300 idiomes que conviuen en una ciutat com Barcelona i que són llengua materna de moltíssims conciutadans del país. Ben al contrari, Romà treu de l’armari l’antiquíssim argument colonialista segons el qual hi ha aspectes on la nostra estimada llengua, per dir-ho finament, es queda curta d’experts. Si els redactors de TV3 no troben un físic docte en galàxies que parli català, doncs què hi farem, filleta meva, hauran de buscar-ne un que xerri una altra llengua. Si els sofertíssims guionistes de Catalunya Ràdio no són capaços de pescar un expert en òperes de Vicent Martin i Soler que garli la nostra llengua, doncs toca’t els collons i balla, que no hi haurà més ta tia que trobar-ne d’altres “en l’idioma que sigui.” I quin és, en la immensíssima majoria de casos, aquest “idioma que sigui”? Alehop! L’espanyol!

La idea segons la qual la nostra llengua necessita una auxiliar d’autoritat (que sempre, però putament sempre, acaba essent l’espanyol) és, a banda de falsa, un tret al peu pel seu prestigi

La història és prou antiga, però cal repetir-la sovint a tall d’advertència. El català és una llengua emprada per veus autoritzades en qualsevulla matèria i, en cas que algun treballador de la Corpo no les trobi, que s’exerciti millor navegant per Mr. Google. La idea segons la qual la nostra llengua necessita una auxiliar d’autoritat (que sempre, però putament sempre, acaba essent l’espanyol) és, a banda de falsa, un tret al peu pel seu prestigi. De fet, cal recordar que TV3, fins i tot si ens situem en el marc de la legalitat autonomista, només té sentit com a televisió en català. La tele pública no ha de reflectir la realitat lingüística del país, com sostenen els cursis, sinó produir continguts audiovisuals i informatius en català i, cosa que sovint s’oblida, des d’una òptica catalanocèntrica. Dic això perquè la castellanització de TV3 durant els darrers lustres no prové només de la presència de l’espanyol als seus estudis (ni de l’insofrible barceloní catanyol que hi parla tot déu), sinó de l’espanyolització de molts nous formats audiovisuals que s’hi fan.

La llengua és un marc mental i la defensa d’un imaginari. Ja té conya, per exemple, que tothom s’hagi fet eco de la censura (espantosa) que ha patit el programa Zona Franca i que ben poca penya hagi parat esment en què la majoria de treballadors del programa, pel que fa a la seva productora i el seu grup de guionistes, tinguin com a referència i objectiu d’impacte la geografia mediàtica espanyola i, en últim terme, la voluntat d’acabar treballant “en l’idioma que sigui.” Al capdavall, com veieu, tots els consellers de la Corporació comparteixen el mateix imaginari polític: els de la partitocràcia espanyola voldrien que TV3 fos una cadena més de l’Estat (o directament xapar-la) i els suposadament independentistes, al capdavall, acaben defensant un producte que encara ha de demanar disculpes per fer-se totalment en català, i per això, de tant en tant, ha de fer-hi entrar amb calçador algun expert que s’hi expressi “en l’idioma que sigui.” Però això, suposo, ja ho sabíeu de sobres. De fet, la culpa la tinc jo, per llegir i perdre el temps amb segons quines entrevistes.