Com que no hi havia amor i els poemes no eren 20, sinó 30, l'últim acte interpretat sobre l'escena de la política només podia ser una cançó desesperada. És el que té la mort, que quan truca a la porta, qui expira s'agafa al que sigui, i en aquest cas ha estat a l'“Acord del Prado”, una proposta d'un partit regionalista amb només 3 diputats.

A Pedro Sánchez se li acabava la vida, i va trobar en Compromís i Joan Baldoví un darrer sospir. I “tó pa ná”, que diria el popular Rafael Hernando, per continuar alimentant una vana esperança i representar una vergonyant última passada. Mai no va tenir prou vots per ser investit i continua sense tenir-los, malgrat l'acord de mínims amb el qual es pretenia emular in extremis el valencià “Pacte del Botànic”.

Res no havia canviat. Però els sanchistes, no pas el PSOE, van córrer a acceptar 27 de les 30 mesures contingudes a la proposta amb la qual Compromís es va despenjar ahir en temps de descompte. Aquest Antonio Hernando, que fa una setmana va buscar la traïció d'Errejón a Iglesias perquè s'entrevistés en secret amb Sánchez i fa dos dies va suplicar a Colau que intercedís davant del “cua morada”, oferia a la desesperada un govern d'independents i fins i tot una qüestió de confiança al cap de dos anys. Per oferir hauria ofert fins i tot les sigles del PSOE si és que a hores d'ara en quedés alguna cosa. La seva va ser la imatge viva de la desesperació i l'agonia per la qual travessa un Sánchez que veu com s'enfonsa el somni de viure a La Moncloa.

El globus va ser punxat ipso facto i des de diversos flancs. Ciutadans no vol espais compartits amb Podemos, ni Pablo Iglesias amb Albert Rivera. El problema és de compatibilitat amb l'acord pel qual Sánchez es va casar amb tota mena de luxes amb la nova dreta espanyola. Si el secretari general del PSOE va creure que els morats transigirien amb aquesta mena de martingala, es va equivocar de ple. I si va acariciar la idea que els taronges sucumbirien a la pensada de Baldoví és que en els dos anys de primera línia política no hi ha après res. Ho va dir Rivera i ho pensen molts: tres pàgines per governar quatre anys entre sis partits diferents és qualsevol cosa menys digna de ser estudiada. Això a més que, sigui dit de passada, un govern amb aquesta sopa de sigles ni tan sols necessitaria l'anuència de Ciutadans.

O Sánchez millora el 26 de juny el resultat electoral de desembre, o ja pot anar fent les maletes

Si Sánchez vol un govern d'esquerres, ja sap quin és el camí: abjurar del solemne pacte amb Rivera, sumar amb Podemos, IU, Compromís, les Marees i el PNB, i buscar l'anuència de l'independentisme. I aquest viatge fa temps que podria haver-lo encetat. Tic-tac-tic-tac... Amb prou feines queden 24 hores perquè pugui convocar-se un nou ple d'investidura. El temps s'esgota, encara que no sembla que el candidat del PSOE estigui disposat a creuar les línies vermelles que el comitè federal del partit li va imposar el 28 de desembre a dreta i a esquerra. Allà va començar el drama. I allà també, el compte enrere del mandat com a cap dels socialistes. O el 26 de juny millora el resultat electoral de desembre, o ja pot anar fent les maletes.

Al PSOE entonen des de fa dies l'últim paràgraf de la més cèlebre de totes les cançons desesperades: “Es la hora de partir. ¡Oh, abandonado!”