Des de fa molt temps enrere, he manifestat públicament i per escrit que, quan a un càrrec electe se li obre judici oral o és ferm el processament, cosa que, a efectes pràctics, ve a ser el mateix, l’interessat ha de dimitir. Ho ha de fer, no perquè ho imposi la llei, que, llevat d'excepcions, no ho imposa, sinó per pura ètica política, perquè som davant un conflicte d’interessos. No val al·legar tota la fortalesa moral i personal del món, ni que tots els suports del món li són mostrats a l’interessat. No va d’això. Va de que no es pot exercir un càrrec públic electiu i al mateix temps enfrontar-se a un judici oral, és a dir, a exercir amb plenitud i sense cap mena de restriccions el dret de defensa. Alliberat, doncs, de les càrregues públiques, l’electe pot capbussar-se en la seva defensa. És, certament, una càrrega ètica, que els electes arrosseguen. Ser representant de la ciutadania comporta uns drets, fins i tot certs privilegis, però també és, abans de tot, un mandat moral.
A Catalunya, capdavantera en el terreny institucional de la lluita contra la corrupció, per unanimitat, el 2017, com ja és ben sabut, hom va introduir, a conseqüència de la poca exemplaritat d’un grapat de polítics influents —a més acotxats, amb vergonya aliena, a la porta dels jutjats pels seus companys de partit—, una reforma al reglament del Parlament. Reglament que és, de fet, una llei i no una mera norma administrativa, tot sigui dit de pas. El ja famós art. 25.4 del Reglament imposa de forma immediata a la Mesa del Parlament, tan bon punt es tingui coneixement de l’obertura del judici oral contra un dels seus diputats, si ho és per un delicte vinculat a la corrupció, la seva suspensió. No depèn, doncs, de la voluntat de l’electe, llevat que hagi dimitit abans d’aquest acord obligatori i no facultatiu de la Mesa del Parlament. La suspensió, a diferència de la inhabilitació per sentència ferma, no comporta la pèrdua de la condició de diputat; tan sols aquesta suspensió, amb els efectes que l’estatut del diputat fixa quant a retribucions i altres consideracions, que ara no són del cas.
La qüestió estreba en aquests moments, si no hi ha dimissió per part de l’implicat, en saber si els delictes pels quals serà sotmès a l’escrutini del judici penal públic, estan vinculats, com diu el Reglament del Parlament, a la corrupció. La corrupció és una categoria politicocriminal, no un delicte en si, com ja vaig explicar en una peça anterior. Si no hi ha unanimitat al respecte per part dels membres de la Mesa, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats. Dictamen que s’adoptarà, com tots els dictàmens parlamentaris, per majoria i serà, lògicament, vinculant per la mesa que haurà d’actuar en conseqüència, sigui acordant la suspensió o la continuïtat del diputat en ple exercici de la seva condició de representant popular.
Atribuir l’obertura del judici oral contra Borràs a una persecució de l’independentisme resulta un posicionament potser agosarat vistos els fets que es relaten en les interlocutòries judicials conegudes a bastament
Fins aquí una exposició que diria que és comunament acceptada. A partir d’aquí, però, comencen els problemes funcionals i polítics, és a dir, quan es concreta tot el que acabo d’exposar. En efecte, la diputada contra la qual s’ha obert judici oral és la presidenta del parlament, Laura Borràs. Aquesta nova situació coneguda ahir desfermarà uns problemes que, s’ha de dir, eren palesos des de fa mesos, a tothom, tant al Parlament, als seus grups, com a JuntsxCat, partit del qual Borràs és la flamant presidenta, encara no fa cent dies.
La primera qüestió és feixuga. Tanmateix, no resulta gens complexa. La reunió de la Mesa del Parlament que es convoqui per abordar l’article 25.4 ha de ser amb l’abstenció, sota pena de nul·litat, de la mateixa Borràs. I no pot ser substituïda per cap altre diputat, que no sigui, com disposa el Reglament, la vicepresidenta primera. Dur, però clar. I a partir d’ara corbes tancades i costerudes. El Reglament no defineix què són delictes vinculats a la corrupció. Ha de ser cas per cas, el que introdueix les odioses comparances. Així, cap dels implicats en els delictes relacions amb 1-0, ha estat suspès, doncs, encara que se’ls imputen delictes propis dels funcionaris públics, res tenen a veure amb la corrupció: ningú ha tingut aquesta ocurrència. Més dubtós és el tema que afecta Borràs: la presumpta assignació de 18 contractes menors, fruit de la fragmentació i sense competència ni concurrència real de tercers, a una sola persona —també acusada—, durant quatre anys, per import de més de 330.000 euros. A parer meu, fa flaire de favoritisme, és a dir, de corrupció. Però no soc diputat ni, per tant, ho he de decidir.
Qui ha de decidir-ho és la Mesa del Parlament. I en un Parlament, les qüestions es decideixen per majories. El recurs a la Comissió de l'Estatut dels Diputats només té lloc si hi ha dubtes, no en el cas que no hi hagi unanimitat. O dit d’una altra manera: la presidenta Borràs podria ser suspensa en la seva condició de diputada si ho decideix la majoria de la Mesa. Si hi hagués dubtes respecte del caràcter corruptiu dels delictes, passaria, llavors sí, a dictamen de la referida Comissió. Al seu torn, decidiria, també per majoria, de forma vinculant per la Mesa, ja que si la seva opinió no fos vinculant, perdria tot el seu sentit aquesta previsió reglamentària.
La presumpció d’innocència en res es veu afectada amb l’article 25.4. En contra d’una estesa demagògia o ignorància, la presumpció d’innocència és un dret fonamental del qual gaudeix qualsevol justiciable dins dels palaus de justícia
La tercera qüestió que ara només hom pot enunciar rau a saber si, suspesa la presidenta de la condició de diputada, la substituirà fins que pogués ser restituïda o fineixi la legislatura per la vicepresidenta primera o bé caldria procedir a l’elecció d’una nova presidenta.
Dues observacions finals. La primera: atribuir l’obertura del judici oral contra Borràs a una persecució de l’independentisme resulta un posicionament potser agosarat vistos els fets que es relaten en les interlocutòries judicials conegudes a bastament. Dir que pels mateixos fets altres polítics no han estat perseguits judicialment també resulta agosarat. Sovintejaven les condemnes de càrrecs de la cosa pública que no han manifestat el capteniment oficial que la confiança dipositada en ells pel públic mereixia. Empíricament, no ens trobem davant un procediment fora dels estàndards habituals. En tot cas, el que no es veu encertat és reivindicar la igualtat en la presumpta il·legalitat. La igualtat només és predicable dins de la legalitat.
La segona qüestió ve referida a la presumpció d’innocència. Ara bé, ras i curt: la presumpció d’innocència en res es veu afectada amb l’article 25.4. En contra d’una estesa demagògia o ignorància, la presumpció d’innocència és un dret fonamental del qual gaudeix qualsevol justiciable dins dels palaus de justícia. Ni en l'opinió pública ni en l’arena política hi ha presumpció d’innocència. Si algú es veu desqualificat indegudament, pot acudir als tribunals civils o penals i defensar-hi la seva honorabilitat, però per atac al seu honor o a la seva imatge, no a la seva presumpció d’innocència.
Al cap i a la fi: som davant una convulsió totalment previsible a la que el Parlament hauria de respondre amb altura de mires, tal com li correspon. Només recordar quelcom elemental: el Parlament no és un ens abstracte, sinó que l’integren els diputats, fruit de la representació popular, que han estat triats de les llistes que els partits han decidit sobiranament. O sigui que, en dir Parlament, diem partits.