Ahir vam conèixer finalment l’escrit d’acusació de la Fiscalia contra Laura Borràs, Isaías Herrero i Albert Pujol. La imputació presumeix que s'ha vulnerat durant quatre anys, en benefici del Sr. Herrero, la lliure concurrència en la contractació pública, en concret, amb 18 contractes de la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual, com és sabut, Borràs va ser directora durant 5 anys.

Com ja vaig calcular dies enrere, estan en joc fortes penes de presó, fins a 6 anys, i d’inhabilitació, algunes incorrectament peticionades per la Fiscalia, atès que no té en compte els atenuants que sí que aprecia en el contractista i en qui, presumptament, li va donar parcial cobertura. En definitiva, s’acusa a tots de sengles delictes de prevaricació continuada (a Borràs, en concepte d’autora, i a Herrero i Pujol, en concepte de cooperadors necessaris) i de sengles delictes de falsedats continuades en document públic, siguin documents públics originaris o per destí —introduir un document no públic en un expedient públic, que sí que és un instrument públic (amb idèntics títols de responsabilitat criminal).

Temps tindrem per veure com es desenvolupa el judici oral, de quines proves se serviran la Fiscalia i les defenses, així com les estratègies de pacte o no amb el ministeri públic. Dins d’aquestes estratègies ja tenim anunciat un recurs per part de la defensa de Borràs sobre la inidoneïtat del tipus de procediment triat —es vol que sigui per jurat— i les impugnacions de les proves proposades per les acusacions. Ben segur, abans del judici, tindran lloc diversos incidents processals. O, dit d’una altra manera, el camí, fins al moment que l’uixer anunciï l’audiència pública, no serà una via automàtica.

A Espanya, com a molts altres ordenaments jurídics, no hi ha un delicte de corrupció, sinó diversos delictes relatius a la corrupció: prevaricació, falsedat, suborn, frau, malversació, manca d’imparcialitat...

Ara bé, la primera qüestió a dilucidar quasi immediatament és saber quina serà la situació en què quedarà parlamentàriament parlant Laura Borràs. En efecte, com és sabut, l’article 25.4 del Reglament del Parlament preveu la suspensió del diputat contra el qual s’obri un judici oral per delictes relacionats amb la corrupció. Aquest precepte va ser inclòs en el reglament —que, malgrat el nom, és una norma amb força de llei i és, de fet, la norma bàsica del Parlament— el 2017, com a conseqüència dels escàndols per corrupció en què van implicar Convergència Democràtica de Catalunya, cosa que, al cap i a la fi, ha acabat amb el partit. La data de la innovació del reglament és important: és anterior a l'1-O i el text va ser aprovat per unanimitat, és a dir, també pels hereus de CDC, que han anant passant per diversos altres partits, ara majoritàriament, però no exclusivament, a Junts per Catalunya.

Dues qüestions es debaten públicament des de bon temps abans que es fes públic l’escrit d’acusació. Laura Borràs i la seva formació, de la qual és flamant presidenta, advoquen per una doble objecció. La primera: es tracta, amb el judici al qual es veu empesa, d’una persecució política per la seva ideologia manifestament i obertament independentista. La segona: no ha comès cap delicte, la innocència és total i, en tot cas, no hi ha cap dada que avali la corrupció.

Comencem per la segona de les objeccions. L’al·legat d’innocència fet per Laura Borràs, al·legat absolutament natural, és conseqüència del dret constitucional a la presumpció d’innocència, que, a hores d’ara, no podem rebatre. Sí, en canvi, podem prendre posició respecte a si els hipotètics delictes imputats estan vinculats o no a la corrupció. D’entrada cal dir que, a Espanya, com a molts altres ordenaments jurídics, no hi ha un delicte de corrupció, sinó diversos delictes relatius a la corrupció: prevaricació, falsedat, suborn, frau, malversació, manca d’imparcialitat..., i poden arribar al delicte fiscal o l’organització criminal. La corrupció que s’esmenta en les euroordres és sinònima, segons el dret penal internacional, de suborn i, a tot estirar, de tràfic d’influències. Per això, en els delictes vinculats a la corrupció no cal legalment que l’autor tregui un benefici econòmic ni personal ni per a tercers. La corrupció és la denominació que des de la perspectiva politicocriminal es dona, en paraules de la Comissió Europea en el seu Informe sobre la lluita contra la corrupció en la UE (2014), quan hi ha “abús de poder per a obtenir rèdits privats”. Dit d’una altra manera: apartar les institucions públiques de les seves finalitats públiques.

Quant a la primera de les objeccions, la persecució judicial per motius ideològics, els fets estan deslligats materialment tant del 9-N com dels del 2017. És més, les diligències policials, en la seva gran part, dutes a terme pels Mossos d’Esquadra, van tenir lloc per una troballa causal en unes diligències per tràfic de drogues que se seguien contra Herrero. Si hi ha persecució politicojudicial, no es veu el vincle ni amb el procés ja ventilat al Tribunal Suprem ni amb les causes encara obertes contra dirigents independentistes, implicats, entre altres presumptes delictes, amb els de malversació o prevaricació. Respecte a aquests imputats, ningú ha demanat mai la suspensió de la seva condició de diputats, ja que els seus comportaments no tenen res a veure amb la corrupció.

En tot cas, la suspensió de la condició de militant del membre d’un partit contra el qual s’ha obert judici oral ve ordenada per la llei de partits [art. 3. 2. s)], suspensió que els estatuts de JxCat també recullen (art. 9). Si escau la suspensió de militància per delictes vinculats a la corrupció, és forçós reconèixer la de la condició de diputat.

Amb aquestes dades, penso que prou objectives, el lector podrà arribar a la conclusió que vulgui, que serà més clara si no ve enterbolida per apriorismes ideològics o partidistes.