En un temps que presumeix d'igualtat, però que continua arrossegant velles inèrcies, convé recordar que moltes de les espatlles de gegant sobre les quals s'ha aixecat Europa han estat femenines. Algunes dones brillen en l'esfera pública, altres mai no van tenir reconeixement malgrat treballar braç a braç amb homes admirats; altres, les més, ho han fet en la discreció de la llar, sostenint generacions senceres sense reconeixement ni currículum. A aquestes àvies i mares que van ser esglaons silenciosos de l'èxit de les seves filles i netes els devem una historiografia més justa i un agraïment que gairebé mai no arriba a formular-se.
En aquest horitzó de dones extraordinàries s'inscriu la figura de Janne Haaland Matlary, a qui l'Institut Carlemany d'Estudis Europeus que dirigeixo va proposar fa uns dies per a ser reconeguda com a doctora honoris causa per la UIC. La concessió d'aquest reconeixement és l'esdeveniment acadèmic més alt d'una universitat, encara que en algunes ocasions s'hagin produït errors en la seva concessió, i no s'han salvat d'aquest error de diagnòstic excel·lents universitats de tot el món. No ens equivoquem amb Matlary, n'estic segura. Experta noruega en defensa, política energètica i geopolítica europea, Haaland ha ocupat càrrecs d'alta responsabilitat en institucions nacionals i internacionals, sempre amb una mirada atenta al sentit últim del projecte europeu. Per a ella, Europa no és només un mercat ni una suma de burocràcies, sinó una christianitas: una comunitat cultural i històrica que comparteix arrels i valors, un nosaltres fràgil, però real, que mereix ser cuidat.
Aquest feminisme humanista no vol dones condemnades al sacrifici silenciós ni atrapades en la lògica de la confrontació, sinó protagonistes de ple dret en tots els àmbits, també en la vida pública
Tanmateix, el mèrit de Haaland no s'esgota en la seva trajectòria acadèmica i política. La seva aportació més revolucionària se situa en el terreny del pensament sobre la dona. Davant de certs feminismes que semblen avergonyir-se de la diferència sexual o que redueixen l'emancipació a la imitació del model masculí, proposa un “nou feminisme” inspirat en l'humanisme cristià. Un feminisme que reconeix que dones i homes som diferents, dotats de talents específics, igualment valuosos i necessaris per construir una vida personal, social i política amb sentit.
Aquest "nou feminisme" no és un exercici teòric tancat als despatxos. Haaland l'ha difós en llibres de divulgació, com El tiempo de las mujeres o El amor escondido, i en conferències per Europa i Amèrica Llatina, on dialoga amb joves que desitgen una paraula diferent sobre la seva vocació professional, afectiva i familiar. Aquest feminisme humanista no vol dones condemnades al sacrifici silenciós ni atrapades en la lògica de la confrontació, sinó protagonistes de ple dret en tots els àmbits, també en la vida pública. Per això mateix, tampoc no menysprea aquelles que trien fer de la família el seu principal projecte vital, perquè entén que la domus —la llar— no és una renúncia, sinó un espai on es gesta el teixit invisible de la societat i es practica, en carn i ossos, aquesta economia de les cures que després es teoritza a les universitats
En dates en què es multipliquen els discursos sobre quant queda per fer —i, de vegades, desfer— en matèria d’igualtat, resulta esperançador que una universitat reconegui una dona que ha sabut unir rigor intel·lectual, compromís polític i una visió profundament respectuosa amb la identitat femenina. La vida i l’obra de Janne Haaland Matlary recorden, en la línia de Viktor Frankl, que l’ésser humà viu de sentit, i que les dones tenen una contribució insubstituïble a l’hora de mantenir encesa aquesta espurna que sosté les persones, les famílies i també Europa. Tant de bo aquest reconeixement acadèmic sigui també una invitació a mirar d’una altra manera el mapa del feminisme contemporani i a deixar espai, dins seu, a propostes que demanen menys soroll, més veritat i més esperança.