Hi havia una època en què els partits polítics —i particularment els d’esquerres— tenien entre els seus dirigents homes i dones que a més de ser polítics eren intel·lectuals. Homes i dones que combinaven el pensament i l’acció, que quan els senties parlar no sabies ben bé on acabava el polític i on començava l’intel·lectual, i viceversa. En Jordi Borja era un d’aquests. Hi havia una època en què els polítics d’esquerres no es limitaven a intentar corregir en la mesura del possible les injustícies del capitalisme, sinó que maldaven per transcendir-lo i construir un socialisme democràtic, que permetés una societat realment basada en els ideals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. En Jordi venia d’aquesta època. Hi havia una època en què comprometre’s políticament i militar en els partits clandestins, en ple franquisme, suposava un risc personal considerable: molt probablement presó, a voltes tortures, o exili. Molts militants procedents de la classe treballadora, però també molts fills de la classe mitjana, van assumir-lo i van pagar el preu de lluitar per les seves idees en plena dictadura. En Jordi va ser un d’ells.
Ben segur, hi ha moltes altres persones més autoritzades que jo per escriure aquest article d’homenatge. Però no podia no acceptar la invitació d’El Nacional a fer aquestes línies. Perquè en Jordi Borja és una persona que, aquells que el vam conèixer de prop, vam admirar i estimar. I, sobretot, perquè no l’escric en tant com a Toni Comín sinó com a fill de l’Alfonso Comín, amb el qual el va unir una profunda i llarga amistat.
El meu pare i el Jordi van coincidir a la presó Model, l’any 1969. En sortir-ne, ells dos i en Jordi Solé Tura, el tercer d’aquell grup de tres amics íntims, van fundar Bandera Roja i van liderar l’organització durant quasi cinc anys. En Jordi venia molt marcat per la seva època d’estudis a París, on va viure en primera persona el Maig francès, i Bandera Roja va tenir, gràcies a ell, una forta empremta. Els tres dirigents creien que, més enllà del PSUC —el partit per antonomàsia de la lluita antifranquista— calia una força política a la seva esquerra que estigués lliure dels lligams d’aquell amb el bloc oriental i que es fes ressò de la revolució ideològica del 68, assumint la ruptura que això suposava respecte de la cultura dels partits comunistes tradicionals. Bandera Roja va ser una experiència valuosa i reeixida en què es trobarien universitaris —alguns dels quals farien després brillants carreres acadèmiques— amb obrers d’una indústria catalana en expansió, amb la voluntat de fer de punta de llança de les mobilitzacions contra el règim. Era una versió nova de l’aliança clàssica entre "les forces del treball i de la cultura".
A les portes de la transició, van entrar al PSUC. O més ben dir, els va venir a buscar Santiago Carrillo. A Itàlia agafava tota la seva potència el gir del PCI d’Enrico Berlinguer cap a l’eurocomunisme. L’eurocomunisme volia ser una posada al dia de la vella proposta del socialisme democràtic de plantejar una superació del capitalisme però sense renunciar a la democràcia pluripartidista i a les "llibertats formals". Si pels eurocomunistes la plena garantia dels drets econòmics i socials era incompatible amb el sistema capitalista, al mateix temps els drets civils i polítics eren irrenunciables en una societat que es volgués realment lliure. Era una nova versió del "ni/ni", ni reformisme socialdemòcrata ni autoritarisme estalinista, que el meu pare i tota la colla del FOC —com per exemple en José Antonio González Casanova, en Joan Gomis o en Pasqual Maragall— predicaven ja en la dècada dels cinquanta.
El PSC català i el PCE espanyol volien fer una operació similar a la italiana i fitxar els dos Jordis i l’Alfonso Comín com a alts dirigents del partit: era la manera més eloqüent de donar-li credibilitat. "Si se lo digo a los Jordis se cabrean, pero a Carrillo lo que le interesaba de verdad era tu padre —m’havia confessat en una ocasió l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán. Porque el no podia llegar a la democracia con la etiqueta de partido come-curas y anticlerical. Y poner a un intelectual cristiano tan reconocido como padre en la dirección del PSUC fue un golpe de efecto brillante, en este sentido".
De totes les peces que configuren el puzle de la transició a Catalunya, la del PSUC va ser sens dubte una de les més lloables i decisives. I en aquell PSUC en Jordi Borja hi va tenir un paper determinant.
Certament, en el cas de Catalunya i d’Espanya, el gir a l’eurocomunisme va tenir un capítol específic: que el PSUC i el PCE deixessin de ser partits oficialment ateus per passar a ser partits laics. Va ser una de les condicions que van posar ells tres per entrar-hi. A partir d’aquí, en Jordi Borja, en Jordi Solé i el meu pare van ser les cares més visibles del corrent eurocomunista durant els primers anys de la transició, aquells en què el PSUC va obtenir els seus millors resultats. La transició a la democràcia està feta de moltes contribucions, algunes molt nobles —com per exemple la mobilització social i popular— i d’altres no tant o no gaire —no entrarem ara en detalls—. Però de totes les peces que configuren el puzle de la transició a Catalunya, la del PSUC va ser sens dubte una de les més lloables i decisives. I en aquell PSUC en Jordi Borja hi va tenir un paper determinant.
Després, un cop ja iniciada la democràcia, la seva aportació política més important la va fer a la ciutat de Barcelona, com un dels homes claus dels governs de Pasqual Maragall. Allà l’expert en geografia urbana va posar tota la seva ciència i la seva intel·ligència al servei d’un objectiu: construir una "ciutat" que permetés als barcelonins viure realment com a "ciutadans", on la "ciutadania" fos una experiència i una vivència concreta, i no un concepte abstracte i buit. L’urbanista Jordi Borja sempre va pensar l’espai públic des de la seva doble dimensió: física i política. La ciutat com l’espai dels drets i de la lluita: com el lloc on es fa realitat la igualtat —perquè és en tant ciutadans que som iguals— i on es manifesta el conflicte —perquè ser ciutadans ens legitima per reivindicar nous drets i per enfrontar-nos al poder quan contravé el bé comú.
En Jordi va ser l’ideòleg del model de descentralització de Barcelona, plasmada en els deu districtes i la seva estructura institucional. Però, per a ell, descentralitzar no era dividir la ciutat en deu trossets per administrar-la de manera més eficaç. O no només. Era sobretot una manera de fomentar i garantir la democràcia: una manera de crear uns "demos" d’escala prou petita perquè la ciutadania s’hi pogués exercir de manera activa i directa. Era obrir els camins a la democràcia participativa, perquè quan la democràcia és exclusivament representativa, és una democràcia coixa. Ell, des de Barcelona, va ser un pioner d'allò que després s’ha fet en tants llocs del planeta: reinventar el govern municipal per convertir-lo en el lloc natural de la participació política.
Va ser inequívoc en la seva defensa del dret a l’autodeterminació i es va obrir a la idea de la independència si aquesta havia de servir per construir una Catalunya més justa
Darrere la seva contribució com a urbanista, per tant, hi havia una reflexió profunda sobre la democràcia i sobre la lluita per la justícia social que només aquesta permet. En un llibre que em va tocar coordinar sobre el futur de l’esquerra, ja a les portes del Procés, ell hi va col·laborar amb un assaig magnífic titulat precisament El dret a la ciutat. Al cap de poc, per cert, em va fer saber —amb la rotunditat que el caracteritzava quan manifestava un desacord— la seva desaprovació del meu salt a l’independentisme. No perquè estigués en contra de la independència, que no ho estava, sinó per la manera concreta com ho estava materialitzant jo. De fet, a les seves Cartes des de Londres, que durant aquella època enviava puntualment a una llista d’amics, va ser inequívoc en la seva defensa del dret a l’autodeterminació i es va obrir a la idea de la independència si aquesta havia de servir per construir una Catalunya més justa.
La seva militància, ja un cop fora de la política institucional, no va parar mai. Tal era el seu compromís. Ja fos com a president de l’Observatori DESC, ja fos com un dels padrins de Barcelona en Comú i un dels que va empènyer Ada Colau a fer el salt a la política institucional. Acompanyar l’assalt al poder municipal de Barcelona en Comú va ser, probablement, la seva darrera aventura política.
Per acabar, una anècdota i una abraçada. L’anècdota. Amb el meu pare eren molt amics, però amb la meva mare també es van estimar molt. Ella li feia, d’alguna manera, de consultora sentimental. La meva memòria infantil em diu que es quedaven llargues estones drets al rebedor de la nostra casa familiar parlant de temes personals, cada vegada que ell sortia de les reunions polítiques —encara molt més llargues— amb el meu pare. El problema era que en aquell rebedor hi havia una estanteria amb tota la col·lecció de llibres de novel·la negra que per aquella època publicava Laia, l’editorial que dirigia el meu pare. Cada vegada que en Jordi passava per davant d’aquella estanteria, al moment de marxar de casa, s’enduia un dels volums, de manera que la col·lecció s’anava escurçant irremeiablement. Fins que un dia la meva mare li va dir: "Prou Jordi, t’estimo molt, molt, però no tant perquè ens deixis sense la col·lecció de novel·la negra. A partir d’ara només et deixaré agafar un nou llibre si en tornes un dels que ja et vas endur".
L’abraçada, per la seva companya de tants anys, la Dolors Comas, que l’ha acompanyat amorosament de manera exemplar durant aquests darrers temps de la seva vida, certament difícils a causa de la malaltia. En Jordi Borja es farà enyorar, perquè mai deixava indiferent, brillant i indomable com era. Però perdurarà en la seva obra escrita i en la seva obra material, que és una ciutat, Barcelona, que si no fos per ell no seria com era. Com la cançó anònima de la qual no es coneix l’autor, moltes de les coses que fem avui a Barcelona, en l’àmbit polític, i moltes de les coses que veiem, en l’àmbit urbanístic, són obra seva encara que no ho sapiguem. Sens dubte, no es pot entendre la Barcelona democràtica, de la mateixa manera que no es pot entendre la història de la lluita antifranquista ni la història de l’esquerra catalana de la segona meitat del segle XX —i, per tant, la història del país que som— sense el nom d’en Jordi Borja.