Us he de confessar que em moria de ganes de fer un article sobre la mili. Però, amb la notícia que Alemanya recuperava el servei militar, m’han passat de cop. M’haureu de perdonar si en algun moment quan parlo de la “mili” ho faig sense rancúnia. És obvi que guardo un excel·lent record de les aventuretes i dels companys d’aquell any, per a alguns, perdut, i per a mi, d’extraordinari aprenentatge. Però el moment obliga a posicionar-se sobre la necessitat del servei militar amb una perspectiva completament diferent de la que tenia la meva generació a mitjans dels anys noranta, quan la mili es va discontinuar per cara i ineficient.
Alemanya, vuitanta anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, s’atreveix a proposar el retorn del servei militar per a les seves joventuts
La notícia ha estat poc comentada per l’impacte que generarà: Alemanya, vuitanta anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, s’atreveix a proposar el retorn del servei militar per a les seves joventuts, temorosa del conflicte armat que la vella Rússia ha portat de nou a les seves portes. Recordem que Alemanya era l’aliada fins fa poc de Moscou. Va ser la mateixa Merkel qui va fomentar el tancament de les centrals nuclears per substituir-les pel gas rus. La pregunta de veritat sobre què fer amb el conflicte armat a Ucraïna l’ha respost el govern alemany amb contundència: cal enviar homes a defensar les fronteres amb Rússia. Ho heu entès bé? No només diners i que hi vagin els americans: sinó homes i dones alemanys. En el seu cas, els besnets i besnetes dels qui van provocar desenes de milions de morts fa quasi un segle. Els soldats moren en guerres de les quals no són responsables. Quina culpa tenien la majoria dels soldats alemanys de Hitler i de les bogeries dels seus polítics i generals? La qüestió és que els europeus de la postguerra van decidir que no es podia deixar rearmar l’exèrcit alemany. I de cop, la nostra brillant intel·ligència política col·lectiva organitzada sortosament en forma de Comunitat Europea, sembla que no hi té res a dir. En tot cas, ningú ha plantejat seriosament una defensa unificada de les fronteres sota un exèrcit europeu. Obvi, perquè, no oblidem que, fins ara, teníem el germà gran, el potentíssim aliat americà disfressat d'OTAN, per treure’ns les castanyes del foc. No hi ha defensa possible de les fronteres amb Rússia sense l'OTAN. S’entén, doncs, que el que fan els alemanys és fer un pas endavant i anunciar que ells estan disposats a posar-hi molts soldats. Per aquí podem estar tranquils perquè serà un exèrcit d’alemanys controlat econòmicament, tecnològicament i tàcticament per l’exèrcit americà.
Això, em direu, als ciutadans de l’Estat espanyol, ni ens va ni ens ve. La frontera amb Rússia sempre ha quedat molt lluny. Si allò de la despesa del 5% en armament ens sembla una bogeria, organitzar tropes locals amb una mena de servei militar és ciència-ficció. Vaig al·lucinar aquests darrers dies mirant la BBC. Feien regularment programes a prime time sobre la vida dels seus joves militars. Hi vaig veure reflectida la meva pròpia mili: marxes, exercicis de combat, hores de lleure, maniobres, uniformes de camuflatge, pràctiques de tir, desfilades. Tot això també ho fèiem. L'única diferència és que, quan parlaven els oficials, sotsoficials i soldats anglesos, ho feien amb experiència de combat real. No enganyaven. I per a nosaltres la mili era una mena de gimcana, de foc de camp exigent però sense cap finalitat bèl·lica imaginable. A la BBC explicaven una manera de viure per servir el país posant la vida en perill. S’estan preparant per fer el reclutament, per ara voluntari, el més atractiu possible, sense enganyar més del que és necessari. A l’Estat espanyol ja hi ha tropes i comandaments que han servit en missions de combat. Poques, però n’hi ha. I no descarteu que d'aquí a poc temps comencem a veure programes com els de la BBC.
L’actitud americana del govern de Trump, encara que ridiculitzada per l’estultícia de l’individu, vull dir per la poca vergonya que té Trump jugant amb foc, canvia l’escenari de defensa europeu, i torna a la política de deixar que els mateixos europeus siguin qui proveeixin de tropes per defensar les seves fronteres.
I aquí és on enyoro les entranyables “Historias de la puta mili” publicades a la revista el jueves, creades pel genial Ivà. Ara segurament no farien gràcia. Però per als qui vam dedicar un any a simular que ens preparàvem per defensar una pàtria amb un armament i una estructura militar obsoleta, ens van servir per passar el temps en garites tronades mentre fèiem guàrdies inútils. Ara no vull ni pensar què voldrà dir tornar a fer que els nostres joves hagin de defensar les fronteres europees. Alemanya tornarà a tenir exèrcit. Poca broma. Comencem a preguntar-nos què voldrem fer quan ens demanin incrementar els prop de 70.000 soldats de terra que té l’exèrcit espanyol. Perquè això passarà. I no fa gràcia.