103 són els anys que ens separen de l’any 1922, en què les efemèrides ens retornen a la col·locació de la primera pedra del camp del Futbol Club Barcelona, al Premi Nobel a Jacinto Benavente o a l’inici de l'ocupació britànica a Palestina. Aquell any van néixer Pasolini, Ava Gardner o Pierre Cardin. I la potent, sereníssima i dona catalana feliç Carme Gili, que divendres passat va anar a la Universitat Ramon Llull a parlar de la seva vida i de la fe protestant en una xerrada del cicle "Herències i futurs", en què una persona gran dialoga amb una persona jove sobre la vida. La condició: que el debat duri 50 minuts, i que siguin mínim 50 anys els que separen el protagonista del jove moderador. En aquesta ocasió, la seva neta Anna va conduir el debat en què aquesta catalana centenària —desheretada per haver-se convertit al protestantisme el 1940— va desgranar la seva vida. Només ha tingut por una vegada, quan la metralla va caure sobre el seu terrat i el seu pare va decidir que marxaven de Barcelona per refugiar-se a Vilafranca del Penedès. La família de la Carme era catòlica (apostòlica i romana, afegeix), “molt catòlica”. La decisió de la seva mare, del seu germà petit i d’ella —tenia 18 anys— d’abandonar el catolicisme i passar a la fe protestant (només la fe, només l'Escriptura) no va ser ben acollida, i, de fet, va perdre tots els lligams familiars. I l’herència. Però per a ella, “la millor herència és el Senyor”, referint-se a Jesucrist. És el valor més gran: “Et dona pau, serenor; la gent viu molta angoixada, jo els recomano Jesucrist”. I així ho fa amb els taxistes de Barcelona, a qui va repartint un petit llibret amb l’Evangeli de Joan.
Es reunien de manera clandestina, i recorda persones empresonades per gosar tenir una fe diferent de l'oficial
La Carme no és professionalment una pastora, ni s’ha dedicat a predicar —sí a cosir—, però podria guanyar un concurs de sermons sense despentinar-se. Té un desig: que algú, sentint-la, es converteixi. Està convençuda que se salvarà, tot i que de vegades no fa el que convé, però demana perdó. “I Déu perdona sempre”, explica amb parsimònia. Educada en el catolicisme, no va saber què volia dir ser creient fins que es va topar amb persones de fe evangèlica. "Jo era maldestre, no ho entenia. La meva mare sí." Durant el franquisme, anys en què no podien tenir les esglésies evangèliques obertes ni celebrar el culte, es va sentir sostinguda per la fe. Es reunien de manera clandestina, i recorda persones empresonades per gosar tenir una fe diferent de l'oficial.
No té por de morir, “però tampoc ganes”, però sap que el traspàs al final “serà agradable”. Encara s’indigna per coses, i no se'n desentén, com per exemple la preocupació per persones empresonades simplement per la seva fe. A la gent “gran” —gran de 80 o 90 anys— els recomanaria, des dels seus 103 anys, que tinguin “ànims”. Agraïda a la seva família i a la seva comunitat, posa Déu sobre totes les coses, com l’àvia de la Rosalía. I confessa que sovint “li pregunto a Déu: quan vindré amb tu?”. “Però no em respon, per ara”, afegeix resignada i contenta de continuar vivint. Quina dona, quina força. Quina herència.