M’entristeix constatar que vivim en una societat cada vegada més intolerant i curta de gambals. Abans es deia que la intolerància es combatia estudiant i llegint, però no cal que us digui —tot i que ho faré igualment— que aquesta no n’és la solució, perquè mai hi ha hagut tanta gent amb “estudis” i tanta intolerància (i perversitat) —crec que ha quedat prou clar amb el panorama social que tenim: o ets dels nostres o no ets. Sembla que a algunes persones els encantaria tornar a l’edat mitjana per poder apedregar legítimament tothom qui no pensi com ells (tot i tenir estudis per donar i per vendre per poder debatre com a éssers civilitzats). També és cert —cal que ho recalqui perquè, si no, no seria imparcial (un altre concepte que poca gent coneix, sembla)— que actualment estudiar vol dir fer quatre treballs de copiar-enganxar i acompanyar-los —sobretot!!— d’una bibliografia ricament adornada amb els recursos tipogràfics adequats (cursiva, negreta, cometes…) que imposa alguna de les tres-centes normatives que existeixen a Catalunya (una a cada facultat). La forma preval sobre el fons. L’estètica del treball és més important que el contingut. Si a un treball de fi de màster (per exemple) hi treus tot el que és palla (informació supèrflua que no aporta res o que ja s’ha repetit trenta vegades abans), ocuparia, com a molt, un parell de pàgines (i no dues-centes!). Molt simptomàtic i extrapolable a la societat actual. La bellesa, l’estètica, l’aparença, prevalen sobre el raonament, el pensament i l’estat psicològic de la gent. No ens espera un futur gaire plaent ni divertit, diria.
Sembla que a algunes persones els encantaria tornar a l’edat mitjana per poder apedregar legítimament tothom qui no pensi com ells
La intolerància no es combat col·leccionant màsters, postgraus, doctorats i operacions estètiques, i emmotllant la gent perquè encaixi (sigui com sigui) al sistema decadent en el qual vivim; es combat ensenyant-los a pensar i a contrastar la informació. Us semblarà molt agosarat el que us diré, però no passa res si la gent té idees diferents de les vostres; de fet, tot el contrari, això ens enriqueix com a societat. No es pot evolucionar sense la diversitat de pensament. I, quan dic evolucionar, vull dir anar cap a una societat que accepta les diferències i que, fins i tot, les defensa públicament! També seria interessant que, abans d’acusar algú d’alguna cosa, us informéssiu, contrastéssiu la informació que en teniu i sobretot escoltéssiu —fixeu-vos que faig servir el verb escoltar i no sentir, perquè hi ha d’haver la voluntat de parar atenció al que diu la gent— les altres opinions sense prejudicis (prejudici: jutjar abans d’escoltar).
Com en són d’importants, els significants i els significats, oi? Els hauríem de parar més atenció. Però entenc i comprenc que no és fàcil, perquè l’inconscient sempre ens juga males passades: parla per nosaltres sense que ens n’adonem. I és aquí on rau el problema i on podem trobar la solució: a l’inconscient. És a dir, que cal que la gent intolerant vagi urgentment al psicoanalista (que sigui bo, sobretot, i no un cantamanyanes) per descobrir d’on ve aquesta intolerància (que no sigui que en realitat hi hagi odi cap a un mateix), i així evitar que desplaci el símptoma a X (Twitter) i faci piulades criticant el físic d’algú —perquè aquest algú senti el dolor que ell/ella va sentir de petit/a quan els seus “companys” de classe l’assetjaven, per exemple— (en el millor dels casos), o que declari guerres o obligui les dones a tapar-se de dalt a baix perquè té pànic al descontrol, o ves a saber què (en el pitjor dels casos). Una societat intolerant no convé a ningú, n’estic segura.