És a punt de veure la llum el llibre de memòries que ha escrit el rei emèrit d’Espanya. De moment només es podrà trobar a partir de dimecres 5 de novembre a les llibreries de França, amb tot el què té de significatiu per a un Borbó que una cosa així passi justament a França i no a Espanya, però això és un altre tema. En un dels passatges, Joan Carles de Borbó, lloa la figura del seu predecessor en el càrrec de cap d’Estat, Francisco Franco. Concretament diu d’ell que “el respectava enormement, apreciava la seva intel·ligència i el seu sentit polític. Mai vaig deixar que ningú el critiqués davant meu. Ningú va poder destronar-lo, ni tan sols desestabilitzar-lo, cosa que, durant tant de temps, és un èxit".

Caldria mirar si aquests passatges contravenen allò que diu la llei de memòria democràtica. Concretament, l’article 38 sosté: “es consideraran actes contraris a la memòria democràtica la realització d'actes efectuats en públic que comportin descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes o dels seus familiars, i suposin exaltació personal o col·lectiva, de la revolta militar, de la Guerra o de la Dictadura i dels seus dirigents”. Diria que, en aquest i altres passatges, el rei Joan Carles està exaltant la figura de Franco cosa que és constitutiva de delicte.

Caldria mirar si en alguns passatges de les seves memòries, Joan Carles de Borbó es salta la llei de memòria democràtica

La fiscal de memòria històrica i drets humans, Dolores Delgado, ha admès recentment que l’espanyol és un cas força peculiar pel què fa a restitució de la memòria democràtica. Delgado ho situa en dos àmbits: no hi ha hagut una transició en el poder judicial i ningú de l’antic règim ha retut comptes davant la ciutadania. (Ho diu Dolores Delgado, una dona que havia estat ministra de Justícia i fiscal general de l’estat). Vaig més enllà: crec que una cosa va directament relacionada amb l’altra: el fet que el sistema judicial espanyol encara tingui ressorts franquistes fa que, precisament, ningú -en cinc dècades- hagi aixecat el dit per obrir causes judicials contra dirigents franquistes. Bé, sí, ho va intentar Baltasar Garzón i el van expulsar de la carrera judicial condemnat per prevaricació.

Ara, però (tot i que millorable) hi ha una llei de memòria democràtica una sala de la fiscalia només dedicada a la persecució de delictes d’odi i de menysteniment o falta de respecte a aquesta memòria. Aquesta fiscalia disposa de 54 fiscals que poden obrir investigacions d’ofici. No costa tant llegir-se un llibre de 512 pàgines i comprovar si, quan es publiqui a Espanya el 3 de desembre (tres dies que se celebri l’aniversari de la Constitució espanyola), el text de l’exmonarca resisteix la memòria democràtica, és constitutiu de delicte i se’l pot imputar ja que des del 2014 no és rei i des del 2020 és fora de l’estat espanyol. Tinc la seguretat que si la justícia espanyola es va activar contra un regidor de Vic que va dir que “per fer una truita s’han de trencar els ous”,  també s’activarà contra qui digui que “apreciava Franco i el seu sentit polític” i que mantenir-se tant de temps amb el poder -per la força de les armes- “és un èxit”.

Igual que Franco, una part de la justícia espanyola es mou pel principi de posar Espanya per davant de la democràcia

I és que a les memòries, Joan Carles de Borbó ha estat més condescendent i benèvol amb el dictador (a qui compara amb un pare) que amb el seu propi fill, a qui fa responsable de la seva situació actual: viure fora de l’estat espanyol per no haver de retre comptes amb Hisenda. Algunes veus polítiques i mediàtiques de Madrid (les mateixes que li diuen ‘fugat’ a Carles Puigdemont) el tracten d’exiliat. Ben estrany és l’exili en què pots entrar i sortir del país del que t’exilies per fer unes regates de vela o una visita mèdica sense por a ser detingut. És més, el retret de Joan Carles al seu fill Felip recau més en l’àmbit personal que en el polític, perquè quan tracta el discurs que l’actual monarca va fer el 3 d’octubre del 2017, llavors sí que li dona ple suport.

Que l’estat espanyol encara no ha cosit la ferida del franquisme és evident. Encara ara, malgrat 50 anys després de la mort del dictador, la Fundación Francisco Franco continua difonent “el coneixement de Francisco Franco, en la seva dimensió humana i política, i, en particular a promoure i realitzar estudis sobre el pensament de Francisco Franco i sobre les realitzacions dels anys del mandat”, així com “contribuir a la projecció del seu ideari sobre el futur de la vida espanyola i exaltar la seva vida com a model de virtuts posades al servei de la Pàtria (sic)”. Així ho contemplen els seus estatuts, homologats per la justícia, que és qui ha de donar el vist-i-plau perquè una fundació pugui exercir com a tal. I potser és aquí, en la justícia, la mare dels ous de l’enquistament del franquisme a les institucions. Dir-li franquista a determinats comandaments judicials pot quedar antic i poc convincent, però si és té en compte que tant Franco com una part del poder judicial es mouen pel principi que posa Espanya per davant de la democràcia, llavors la comparació no queda tant llunyana.

A les memòries que ara sortiran publicades, Joan Carles explica com va ser la última vegada que va parlar amb un Franco moribund: “Estava assegut al seu costat, al llit de l’hospital. Em va agafar la mà i em va dir: ‘Altesa, només li demano una cosa: que mantingui la unitat del país’. Aquesta va ser la última voluntat. No em va demanar que preservés el règim tal com estava.” És a dir, Franco li va demanar a l’aleshores príncep Joan Carles que actués com més convingués però sempre preservant la unitat d’Espanya. I a fe de Déu que va complir-ho.