Hi ha un bon grapat de votants partidaris de la independència de Catalunya que, per primera vegada, a les eleccions municipals de diumenge no votarà els partits que encara ara es fan passar per independentistes, malgrat que fa temps que ha quedat clar que no en són. Es tracta d’electors que no donaran suport ni a ERC ni a JxCat ni a la CUP, farts i fastiguejats de tots ells, però que de moment és una incògnita què faran i si són molts o pocs. S’abstindran? Votaran en blanc? Votaran nul? Votaran una altra força política? Quin percentatge representaran dels més de dos milions de vots que, pel cap baix, es calcula que arrossega l’independentisme?

Abstenir-se sembla l’opció més radical. És rebutjar participar en un procés electoral espanyol que els qui així ho defensen consideren que no concerneix els catalans. El que passa és que el resultat acostuma a ser absolutament innocu a efectes dels partits, que sempre es reparteixen el pastís, sigui més gros o sigui més petit, amb independència de la participació que hi hagi a cada elecció. Si és baixa, i per tant l’abstenció puja en referència a l’anterior convocatòria, en circumstàncies normals la nit electoral gesticularien una mica, farien veure el greu que els sap que passi, es conjurarien —verb que de tant com l'han fet servir els polítics, ha acabat no volent dir res— perquè no es repeteixi, i ja està. Fins a la següent. Però com que aquesta vegada pot tenir una connotació política innegable, pànic els fa a la vista de la reacció que estan tenint.

Votar nul o votar en blanc no és que, en teoria, valgui gaire més. El vot nul contribueix a moderar l’abstenció, però no compta per a res a l’hora del repartiment d’escons o de regidors —segons el tipus de comicis que siguin—, perquè no és considerat un vot vàlid. Votar, per exemple, amb la papereta del referèndum del Primer d’Octubre —com es preconitza des d’un sector d’aquest independentisme contestatari— no passarà, en conseqüència, de ser un divertiment, perquè els vots seran comptabilitzats conjuntament amb la resta de nuls, i ni tan sols se sabrà específicament quin percentatge han assolit. El vot en blanc sí que té la consideració de vot vàlid i serveix per definir el topall mínim del 3%, o del 5% en el cas de les eleccions locals, a partir del qual els partits poden accedir al repartiment d’escons o de regidors. Això vol dir que com més vots en blanc hi hagi més alt serà el límit en qüestió i més difícil ho tindran els partits petits per arribar-hi. És una acció, doncs, que beneficia clarament els partits grans i que, a més, a l’hora de procedir al repartiment d’escons o de regidors tampoc no compta, perquè aquest repartiment es fa exclusivament amb els vots vàlids a candidatures, de manera que els vots en blanc, tot i ser vàlids, en queden expressament exclosos. Molt diferent seria que els correspongués una assignació de cadires buides amb la mateixa proporció que les plenes de diputats, senadors o regidors.

Una altra sortida possible és votar un altre partit, mesura que d’entrada també ajudaria a frenar l’abstenció. Un independentista, tanmateix, no votarà mai una força espanyolista i unionista i el màxim que faria seria donar suport a una formació petita, sempre catalana, fins ara sense cap presència institucional, que si superés el topall mínim exigit per obtenir representació entraria en el còmput per fer el repartiment d’escons o de regidors, però que als partits grans, en el millor dels casos, no els faria res més que una mica de pessigolles i prou. I és que la legislació electoral vigent, espanyola a falta d’una normativa pròpia que els partits catalans han estat incapaços d’aprovar per desavinences en els càlculs partidistes des del 1980, fa més de quaranta anys, és especialment garantista amb les forces polítiques, sobretot les majoritàries, i les protegeix de qualsevol tipus de maniobra per disputar-los l’espai.

L’única manera que hi hauria que una acció d’aquestes característiques tingués un cert èxit fora que tots els votants desenganyats amb ERC, JxCat i la CUP es decantessin per una sola via en lloc de diversificar el rebuig. A Euskadi, Herri Batasuna, quan volia aprofitar una contesa electoral per manifestar el desacord amb el que fos, donava una consigna i els seus electors la seguien, de manera que sí que es podia comptabilitzar amb força precisió la resposta obtinguda. És el que va fer a les eleccions espanyoles del 2000, en què va demanar l’abstenció i els resultats van mostrar, amb una baixada molt notable de la participació, que efectivament els seus li havien fet cas. Un capteniment semblant és ara totalment impensable en el regne de taifes en què s’ha convertit el moviment independentista de Catalunya, i el resultat de la fragmentació serà que l’exhibició del desacord, malgrat que hi és, quedarà diluïda.

Però resulta que no són els votants, sinó els partits els que han de retre comptes de la seva actuació.

Sigui quina sigui l’alternativa que finalment triï cadascú serà, en tot cas, perfectament legítima i respectable. I aquí no hi tenen cabuda els discursos malintencionadament esbiaixats que, per intentar evitar el càstig als partits, literalment criminalitzen totes les conductes dissidents, que tot i fer veure que no passa res els molesten profundament per la significació política de desaprovació que comporten. N’hi ha de moltes menes d’aquests discursos, però bàsicament en circulen dos de principals. D’una banda, el que responsabilitza els independentistes farts de les formacions que han deixat de tenir la separació d’Espanya com a bandera de permetre que puguin governar les forces unionistes, des del PSC fins al PP, i ves a saber si passant i tot per Cs i Vox. D’una altra, el que interpreta que, si això succeeix, serà la primera vegada que els mateixos catalans no donaran suport majoritari, en el marc d’unes eleccions, a la independència.

Si un està carregat de demagògia, l’altre encara més, especialment perquè si un gruix de l’electorat independentista protesta no és perquè de cop i volta hagi deixat de ser-ne, sinó precisament pel contrari, per la manca de líders i partits realment independentistes que el representin. Tots dos discursos recorren a l’argument de la por per mirar d’esquivar un correctiu que es veuen a venir, bé en aquests comicis locals, bé en els espanyols de final d’aquest mateix 2023, bé en els europeus del 2024, bé en els catalans del 2025, o bé en tots alhora. I tant l’un com l’altre amb la intenció de traslladar la càrrega de la prova dels partits als votants i fer-los culpables de les conseqüències que se’n puguin derivar. Però resulta que no són els votants, sinó els partits els que han de retre comptes de la seva actuació.