En política, el foc amic és com el carbó: quan sembla apagat, encara pot deixar-te la camisa com un colador. El PSOE, que durant més de set anys va perfeccionar la deshumanització de l'adversari fins a convertir-la en un art de precisió, ha decidit —potser sense advertir-ho— girar el canó cap al seu propi campament. El que abans era una maquinària afinada per triturar l'independentisme s'anomena avui "guerra dels títols": un exercici d'arqueologia curricular que excava en el passat acadèmic fins a donar amb l'esquerda, la falsificació o el màster fantasma.

La diferència és que ara la pólvora no és retòrica, sinó documental. Contra l'independentista n'hi havia prou amb un relat inflamat, un titular manufacturat i un cor de mitjans subvencionats disposats a recitar-ho com a salm. Amb els títols no hi ha epopeia que valgui: o tens el diploma o no el tens. No hi ha metàfora salvadora ni Tribunal Suprem per reinterpretar. Aquí mana el paper timbrat, la firma reconeguda i la data d'expedició. En aquest territori, l'artilleria de campanya serveix menys que un paraigua en un incendi.

El sarcasme de l'escena és de manual: qui va agitar aquesta bandera amb més entusiasme és avui un dels seus damnificats. No és que no preveiés el risc, és que va creure que l'arma que havia funcionat tan bé contra altres era d'ús exclusiu del tirador. Pensar això en política és com deixar un ganivet sobre la taula i girar-li l'esquena: el desenllaç no requereix ser Maquiavel per imaginar-se'l.

I així apareix en escena el ministre de Transport, criatura híbrida entre gestor públic i community manager a temps complet, costejat amb diners de tots. Mentre la xarxa ferroviària a Espanya i Catalunya s'enfonsa en els retards —trens que no arriben, estacions saturades, infraestructures de museu—, ell dedica hores cada dia a fer tuits. No per donar ordres que modernitzin la xarxa, ni per coordinar solucions o evitar que un AVE quedi encallat al mig del no-res, sinó per ficar-se en debats digitals com si Twitter fos l'avantsala del Butlletí Oficial. La paradoxa és perfecta: la seva gestió s'encalla com els trens a la via morta, però el seu timeline funciona amb la precisió d'un rellotge suís.

Si vas mentir, no va ser per patriotisme ni per una causa sagrada ni per la indissoluble unitat de la nació espanyola, sinó per pura conveniència personal, agreujada pel menyspreu envers la veritat sobre el teu propi recorregut

La comparació amb la guerra contra l'independentisme és inevitable. Llavors, la deshumanització de l'adversari no només es tolerava: se celebrava. L'independentista, juntament amb el seu entorn, es va convertir en un subjecte sense drets, que es podia perseguir, humiliar i arruïnar amb total impunitat. La maquinària mediàtica, fiscal i policial va afinar la punteria fins a aconseguir que deixés de ser persona per convertir-se en un símbol negatiu, modelat per justificar qualsevol abús. El resultat va ser devastador: carreres truncades, feines perdudes, famílies marcades, salut destruïda i una mort civil que per a molts encara continua vigent. I tot sense un sol diploma fals, sense un màster inventat: únicament per sostenir una idea política legítima que incomodava el poder o defensar els seus líders.

Avui, la cacera no és d'idees, sinó de papers. En política, un títol o un màster poden engalanar un currículum, però no són imprescindibles per governar. El que sí que és innegociable és l'honestedat de no mentir en el més essencial: qui s'és i com s'ha arribat fins allà. En la "guerra dels títols" no hi ha zones grises: o tens el que afirmes tenir o no ho tens. Aquí no hi ha relat que matisi ni ministre capaç de convertir un certificat inexistent en una anècdota simpàtica.

Per això, quan alguns socialistes demanen avui ponderació i respecte davant de la falsificació i la malversació, els qui sobrevivim a la lapidació pública observem l'espectacle amb la serenitat —i l'escepticisme— de qui ja va tastar el sabor amarg de la mort civil. Nosaltres ho vam perdre tot abans fins i tot que el botxí decidís mirar-se al mirall.

El cas del ministre de Transport és, a més, exemplar. Dirigeix una de les carteres més delicades, crida a unir territoris i persones, però a Espanya i Catalunya s'ha convertit en un catàleg de frustracions i despropòsits. El ferrocarril, columna vertebral en països on la modernitat es mesura en minuts de puntualitat, aquí sembla retre un homenatge involuntari al segle XIX. I mentrestant, el seu màxim responsable prefereix mesurar el seu èxit en retuits abans que en trens que arribin a l'hora.

Qui viu de campanyes de descrèdit n'acaba protagonitzant una. I quan això passa, la compassió que mai no vas oferir no ve a ajudar-te. Els independentistes, el seu entorn i els seus advocats ho sabem bé

La ironia major és que la tàctica que va servir per arruïnar vides per raons ideològiques ara erosiona les carreres dels qui la van practicar. La "guerra dels títols" no necessita fiscals complaents ni premsa dòcil: n'hi ha prou amb demanar un document oficial i comparar-ho amb la biografia pública. És la política passada per la navalla d'Ockham: l'explicació més senzilla sol ser la correcta, i aquí la més senzilla és que, si no vas estudiar el que vas dir, vas mentir. I si vas mentir, no va ser per patriotisme ni per una causa sagrada ni per la indissoluble unitat de la nació espanyola, sinó per pura conveniència personal, agreujada pel menyspreu envers la veritat sobre el teu propi recorregut.

Per això el vell recurs del "i tu més" sona buit. No és el mateix fabricar un enemic amb adjectius que encarar l'evidència d'una falsificació. No és el mateix viure de titulars inventats que convertir-se en el titular. I no és el mateix collar qui defensa una idea política legítima que sorprendre el teu propi ministre maquillant el seu currículum mentre la seva cartera crema.

La lliçó, per evident que sembli, continua sense aprendre's: qui viu de campanyes de descrèdit n'acaba protagonitzant una. I quan això passa, la compassió que mai no vas oferir no ve a ajudar-te. Els independentistes, el seu entorn i els seus advocats ho sabem bé: fa anys que paguem un preu altíssim, no per un títol fals ni per un màster inventat, sinó per defensar una causa política legítima i els seus representants. El perdut és irrecuperable. El ministre i els seus, si decideixen retirar-se, ho faran amb pensions, contactes i contractes editorials. La mort civil és una altra cosa: és no tenir espai per refer la vida, carregar sempre amb una etiqueta i no poder tornar a l'anonimat.

Mentrestant, a les andanes de mitja Espanya i Catalunya la rutina es repeteix: retards eterns, connexions impossibles, trens atapeïts. El ministre de Transport, probablement, ja estigui preparant el pròxim tuit. I els qui vam ser diana de les seves campanyes —i ara veiem com la mateixa trituradora engoleix els qui la manipulaven— sabem que la política, com el tren, té el seu propi horari: tard o d'hora, sempre passa la factura.