El rum-rum, o sigui l’especulació o l’expectativa, vaticina que com que l’agressió a l’Iran ha posat Pedro Sánchez en mode electoral com a adalil mundial del no a la guerra de Trump i Netanyahu, la conseqüència lògica és que convocarà eleccions més aviat que tard. Al calendari ja hi ha qui assenyala un diumenge de juny o juliol, a la vegada que les eleccions andaluses; dues convocatòries a les quals se sumaria una tercera, Catalunya, si el president Salvador Illa continués sense aconseguir el sí d’ERC als pressupostos. Tot és possible en política i ara, encara més. Però servidor és del parer que Sánchez nedarà i guardarà la roba, amb l’objectiu de tonificar el múscul electoral que té certament molt debilitat, i provarà d’acostar la legislatura fins al final. Pot aconseguir-ho? Vegem-ho.

L’escenari de caos i convulsió global és propici per als interessos de Sánchez perquè l’inquilí de la Moncloa és un animal polític que s’alimenta —i, sovint contra tot pronòstic, se’n surt— de la inestabilitat i la incertesa. Així va ser quan va ser defenestrat per la vella guàrdia socialista i va recuperar el control del PSOE en unes primàries amb tot el contra; quan va arribar a la Moncloa gràcies a una moció de censura contra el PP, el 2018; quan va guanyar les eleccions de l’abril del 2019 després de convocar-les perquè li van tombar els pressupostos, com va tornar a guanyar les de novembre del 2019, convocades perquè no va obtenir la investidura, per ser, ara sí, reinvestit president gràcies a Podemos; i quan, el 2023, va aconseguir el sí de Carles Puigdemont per continuar tot i haver perdut les eleccions. És aquest Sánchez, el supervivent, nascut i renascut mil i una vegades, el que ara planta cara a Trump i, malgrat que hagi acabat enviant a Xipre la millor fragata de l’Armada espanyola, enarbora el no a la guerra sense despentinar-se perquè en el mercat del relat, ha estat el primer a fer-se amb l’exclusiva de l'oposició a l'atac trumpista a l'Iran.

Sánchez ha passat Rufián per l'esquerra. L'operació que impulsa el líder d'ERC a Madrid s'ha quedat petita davant la magnitud del no del president espanyol a Trump

L'erren els qui acusen Sánchez d’haver-se col·locat en el cantó equivocat. L'error rau a llegir el que està passant amb les ulleres d’un ordre global periclitat, el que Trump ha enviat a la paperera de la història. Trump fa el que fa, actuar d'acord amb la llei del més fort, precisament perquè ja no hi ha cap ordre mundial que li posi límits. No som ni al món bipolar del 1960, en què la crisi dels míssils de Cuba va portar els EUA i l’URSS al caire del conflicte nuclear,  ni a la guerra del Golf del 1990, que els EUA van liderar perquè justament l'URSS s'ensorrava, o a la invasió de l’Iraq del 2003, legitimada per l’11-S i l'amenaça gihadista global. Som en un mapa que tendeix a crear àrees d’influència —Israel com a potència hegemònica de l'Orient Pròxim i Mitjà—  però sense que ningú tingui necessàriament garantida l’exclusiva del domini. És el punt en què s'ha trencat el sistema multipolar instaurat després de la Guerra Freda. L’atac a l’Iran, aliat de Rússia i Xina, precedit per la intervenció de Trump a la Veneçuela chavista, també aliada de Moscou i Pequín, n’és la prova. Ni Putin ni Xi Jinping, que no han mogut un dit per Khamenei, malgrat que la guerra s'ha escampat per tot el Golf Pèrsic, ni per Maduro, tampoc no activaran cap míssil nuclear si Trump envaeix Cuba. Tampoc Europa, malgrat el suggeriment de Macron de crear un paraigua nuclear comú, anirà a l’una. Sánchez intueix que ara no és obligatori estar amb Trump. Perquè Trump no és Occident. No és democràcia. Ni llibertat. És tan sols Trump. 

La tria entre Trump o Khamenei, negre o negre, convida a escapar-se i jugar per les bandes. La guerra de l'Iran és també la guerra de Sánchez. El president espanyol s’autoerigeix en negatiu de Trump fent trumpisme. Sánchez polaritza i confronta amb el PP i Vox, els partits ambigus o declaradament partidaris de Trump, però també amb l’esquerra desmobilitzada, disfressat de consciència crítica. És aquest segment el que li pot donar el salconduit a la victòria èpica o a una derrota reversible, com la del 2023. En pocs dies, Sánchez ha aconseguit oferir un eslògan per reagrupar al PSOE  tot l’espai centrifugat per Podemos i Sumar, el sempre efectiu, i emotiu, “No a la guerra”; però, a més, ha llançat una opa a l'espanyolisme d'esquerres i més enllà, embolicant-se amb la bandera de la sobirania  davant els capricis neoimperialistes de Trump, el seu nou desordre mundial i la genuflexa Europa. A les guerres s'hi va amb la bandera posada. 

La guerra de l'Iran és també la guerra de Sánchez. En l'ordre del dia de la guerra de Sánchez, la primera víctima serà l’Operació Rufián: el president espanyol aspira a reagrupar totes les esquerres en el PSOE per aturar el trumpisme a casa en clau de deure patriòtic. Sánchez ha passat Rufián per l'esquerra. L'operació d'unir les esquerres plurinacionals que impulsa el líder d'ERC a Madrid s'ha quedat petita davant la magnitud del no de Sánchez a Trump. Perquè, en el fons, unir-les per a què? Era la gran pregunta. I l'ha respost Sánchez. Al motiu (Trump), ara li ha afegit un eslògan (No a la guerra) i una bandera, (la de la sobirania espanyola), que li ha pres al PP i Vox. És el que sempre feien Felipe González, apel·lar al vot útil davant l’amenaça del “dòberman” del PP, i va fer Zapatero el 2004  empès per les gegantines manifestacions de Barcelona contra la guerra de l’Iraq, origen del mític lema ressuscitat per Sánchez, i la mentida d’estat d’Aznar en l’11-M. Sánchez té feina a casa, i, gràcies a Trump, guerra a l’Iran per estona. Les eleccions que compten per a ell poden esperar.