Hi ha guerres que s'entenen i guerres que es pateixen. La de l'Iran pertany, per a la immensa majoria dels ciutadans europeus, a la segona categoria. I hi ha quelcom profundament revelador en aquesta distància entre el que ocupa la classe política i el que preocupa la gent corrent, perquè en aquest espai —en aquesta bretxa entre el gest i la vida— es cou gran part de la crisi democràtica que travessa Occident.

Convé començar per allò que hauria de ser obvi, però ningú no sembla disposat a formular amb claredat: en aquesta guerra no hi ha bons. No n'hi ha entre els qui l'han iniciada i no n'hi ha entre els qui la pateixen com a règim. Els Estats Units i Israel han llançat una operació militar contra l'Iran sense autorització del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, sense una amenaça imminent que justifiqui la legítima defensa i sense que ningú hagi explicat de manera convincent quin és l'objectiu estratègic final, més enllà d'una demostració de força les conseqüències de la qual ningú no sembla capaç de calcular. A l'altra banda, el règim dels aiatol·làs és una teocràcia brutal que reprimeix les seves dones, executa els seus dissidents i finança milícies armades per tot l'Orient Mitjà. Que un sigui inacceptable no converteix l'altre en just. I que un respongui a l'agressió de l'altre no el transforma en víctima innocent. Aquesta distinció elemental —que els adults comprenem sense dificultat— sembla escapar a tots els actors del debat públic, cadascun instal·lat en la seva meitat convenient de la veritat.

En aquest escenari, Pedro Sánchez ha recuperat el “no a la guerra” com si desempolsés un vestit d'un armari que no s'obria des del 2003. El gest té alguna cosa d'automàtic, de reflex pavlovià: hi ha un conflicte a l'Orient Mitjà, hi ha un president republicà a la Casa Blanca, hi ha una oportunitat de mobilitzar l'esquerra. Tres ingredients, una recepta coneguda. El problema és que les receptes funcionen quan els ingredients són frescos, i aquests fa temps que han caducat.

Cada vegada que un govern progressista prefereix la gesticulació internacional a la gestió domèstica, cada vegada que substitueix la resolució de problemes concrets per la fabricació d'enemics llunyans, està pavimentant el camí de l'extrema dreta

El “no a la guerra” de Zapatero el 2003 va funcionar perquè reunia tres condicions que avui no concorren. Primera, era coherent: Zapatero s'oposava a una guerra concreta des d'una posició que no contradeia cap altra de les seves decisions de política exterior. Segona, era creïble: provenia d'un líder que, en aquell moment, no arrossegava un historial de posicions oportunistes en matèria internacional. Tercera, connectava amb un sentiment ciutadà genuí i massiu que s'expressava espontàniament als carrers abans que cap partit el capitalitzés.

Sánchez, a part de no ser a l'oposició, no compleix cap de les tres condicions. El seu “no a la guerra” conviu amb el suport sostingut a l'enviament d'armes a Ucraïna, amb la presència de fragates espanyoles a la Mediterrània oriental, amb la pertinença activa a una OTAN que ell mateix ha contribuït a reforçar i amb la venda d'armes a l'Aràbia Saudita, que el seu propi govern va autoritzar mentre el règim saudita bombardejava el Iemen, sense que el “no a la guerra” fes acte de presència. No es pot cridar “no a la guerra” dilluns quan s'han signat contractes d'armament divendres. No es pot invocar el dret internacional com si fos un principi absolut quan s'ha aplicat de forma selectiva segons el conflicte i segons la conjuntura. La incoherència no la perceben potser els tertulians, però la percep la ciutadania, que té un olfacte més fi per a la impostura del que els polítics creuen.

Perquè aquí rau l'error de càlcul més profund. Sánchez analitza la guerra de l'Iran com un estrateg electoral: calcula quina posició mobilitza la seva base, quina el diferencia de la dreta, quina li permet erigir-se en referent moral. I en aquest càlcul no s'equivoca del tot: el “no a la guerra” activa un ressort emocional poderós en un sector de l'esquerra espanyola, que conserva, com un acte de fe, la memòria de les manifestacions de febrer de 2003. Però el que Sánchez no veu —el que poques vegades veuen els polítics quan miren el món des de la bombolla del poder— és que la immensa majoria dels ciutadans no està pensant en l'Iran. Està pensant en el preu de l'habitatge, en el contracte temporal de la seva filla, en la llista d'espera del centre de salut, en la factura de la llum, en si arribarà a final de mes o en si podrà arribar a temps a la seva destinació o el tren de torn el tornarà a deixar tirat. La guerra els agafa lluny. No perquè siguin insolidaris ni ignorants, sinó perquè tenen la jerarquia de preocupacions que tenen les persones que viuen en la realitat i no en un plató de televisió. Un president que dedica la seva energia comunicativa a un conflicte llunyà, mentre els problemes quotidians dels seus electors romanen sense resoldre, no està fent política: està fent teatre. I el teatre, quan es prolonga, genera un tipus de menyspreu silenciós que acaba expressant-se a les urnes.

I aquí ve la paradoxa que ningú a l'esquerra vol escoltar: cada vegada que un govern progressista prefereix la gesticulació internacional a la gestió domèstica, cada vegada que substitueix la resolució de problemes concrets per la fabricació d'enemics llunyans, està pavimentant el camí de l'extrema dreta. Perquè Vox i els seus equivalents catalans i europeus no creixen pel que diuen —que sol ser bastant rudimentari—, sinó pel que els altres deixen de fer. L'extrema dreta és el símptoma d'una esquerra que ha oblidat per què governa.

El millor “no a la guerra” no es pronuncia des d'un faristol ni s'escriu en un tuit. Es construeix cada dia, en silenci, resolent els problemes que la gent té quan apaga el televisor

Donald Trump, per la seva banda, ha comès un error simètric en entrar al drap de les declaracions de Sánchez. Qualificar-lo de “perdedor”, amenaçar de tallar relacions comercials, assenyalar Espanya com a “aliat terrible”: tot això dona a Sánchez exactament el que necessitava. El converteix en protagonista de l'escena internacional, l'eleva de president acorralat en la seva política domèstica a estadista que planta cara a l'home més poderós del món. Trump, que hauria de saber alguna cosa sobre l'art de no donar oxigen a l'adversari, ha regalat a Sánchez la millor campanya d'imatge que cap assessor hauria pogut dissenyar. Cada tuit irat, cada declaració agressiva, cada amenaça comercial reforça el relat que Sánchez necessita construir: el d'un líder valent davant d'un perdonavides global. Que aquest relat sigui en gran manera fictici és irrellevant; el que importa en política no és el que és, sinó el que sembla. I Trump ha fet que sembli exactament el que a Sánchez li convenia.

El més inquietant de tot aquest espectacle és el que revela sobre la distància entre la classe política i la ciutadania. Mentre els governs discuteixen sobre l'Iran, els ciutadans es pregunten si podran pagar la calefacció el pròxim hivern o agafar un tren que surti i arribi a l'hora. Mentre els líders calculen posicions geopolítiques, els joves calculen si podran independitzar-se abans dels quaranta. Mentre s'intercanvien insults transatlàntics, les llistes d'espera sanitàries s'allarguen i els trens es tornen a endarrerir. La guerra és real, terrible, i mereix una posició seriosa —no un eslògan reciclat ni un rampell de tuitaire—. Però la política seriosa exigeix una cosa que escasseja en ambdós costats de l'Atlàntic: l'honestedat de reconèixer que a l'Iran no hi ha bàndols nets, la coherència d'aplicar els mateixos principis a tots els conflictes i la humilitat d'entendre que als ciutadans els importa, abans de tot i sobretot, la seva vida quotidiana.

Perquè el millor “no a la guerra” no es pronuncia des d'un faristol ni s'escriu en un tuit. Es construeix cada dia, en silenci, resolent els problemes que la gent té quan apaga el televisor: resolent el problema de l'habitatge, escurçant les llistes d'espera, fent que els trens arribin a l'hora, garantint llocs de treball dignes i salaris que arribin per viure. Això és política. La resta —els eslògans reciclats, les declaracions institucionals sense conseqüència, les batalles d'ego entre líders que es necessiten mútuament com a adversaris— és soroll. Un soroll que, quan es dissipi, deixarà intactes tots els problemes que ningú va voler resoldre mentre estava ocupat gesticulant davant les càmeres. I aquests problemes intactes, no les guerres llunyanes, són els que al final decideixen les eleccions.