Els actuals dirigents de la Unió Europea (UE) i dels estats que la integren hauran d’acabar donant explicacions, i com més aviat sigui, millor per a tothom, sobre les ingents quantitats de recursos econòmics que s’estan malgastant per armar Ucraïna fins a les dents per tal que pugui continuar la guerra amb Rússia. Mentrestant, resulta que en molts d’aquests països europeus —Espanya n’és un cas paradigmàtic— falten mitjans per atendre necessitats bàsiques i els seus responsables polítics no es cansen de lamentar que no n’hi ha prou per arribar a tothom i a tot arreu. I que ningú no s’equivoqui, posar els dos escenaris en contradicció no és demagògia, és una pura descripció de la realitat, perquè la demagògia, si de cas, és la que practiquen els dirigents que permeten que això estigui passant.

No hi ha dubte que Vladímir Putin es pot haver convertit en un monstre extremament perillós i que ell és l’únic responsable de la invasió d’Ucraïna. Sobre aquest fet no hi ha discussió possible. Una altra cosa és qui ha alimentat la bèstia, quines són les causes que han portat al conflicte armat. I aquí les culpes estan compartides per tota la comunitat internacional, que des de la caiguda de l’URSS el 1991 ha menystingut el paper i les possibilitats de la Rússia postsoviètica i, sobretot, ha incomplert els acords assolits en aquell moment segons els quals, davant la desaparició del Pacte de Varsòvia, l’OTAN no ampliaria les seves fronteres fins a la porta del menjador del Kremlin, que és justament el que ha fet. Aquesta comunitat internacional, a més, fa com si no hagués existit la revolució coneguda com l’Euromaidan, entre final del 2013 i començament del 2014, que, encoratjada de sotamà des de la UE, va provocar el derrocament del president democràticament escollit, el prorús Viktor Ianukòvitx, i va ser l’origen de la guerra del Donbass. Tanta pressió —una personalitat com Noam Chomsky ja advertia el 2015 de tot el que ara està succeint— ha acabat provocant aquesta explosió bèl·lica de conseqüències imprevisibles, de la mateixa manera que l’ofec que els guanyadors de la Primera Guerra Mundial van imposar a Alemanya va donar ales a un altre monstre com Adolf Hitler. Res, tanmateix, no justifica les atrocitats de llavors ni tampoc les d’ara, però hauria de fer pensar, en especial a un actor destacat en ambdós casos: Europa.

Qui realment està movent els fils de la conflagració armada en aquests moments són els Estats Units, amb la col·laboració entusiasta de l’OTAN, que fan ballar Europa al so de la seva música i fan servir Ucraïna d’ase dels cops

Una Europa que, ara amb la capa de la UE, sembla que no s’adoni que part del seu territori s’ha convertit en el camp de batalla no d’una guerra de Rússia contra Ucraïna, sinó d’una guerra dels Estats Units contra Rússia que es lliura a Ucraïna, que és molt diferent. I és que qui realment està movent els fils de la conflagració armada en aquests moments són els Estats Units, amb la col·laboració entusiasta de l’OTAN, que fan ballar Europa al so de la seva música i fan servir Ucraïna d’ase dels cops. Els més interessats que la guerra continuï són els Estats Units, que des de la distància són els qui, molt irresponsablement, n’estan obtenint més rèdits. El camp de batalla el tenen lluny, les fàbriques d’armament s’estan folrant i els ingressos per l’explotació de petroli i gas, de què són grans productors, s’han multiplicat exponencialment gràcies a l’augment de les vendes per cobrir les necessitats que té Europa un pic no pot abastir-se al mercat rus. Amb tots aquests incentius, algú pensa que tenen ganes que el conflicte bèl·lic s’acabi?

I encara més. Si es demostra que és certa la teoria del prestigiós periodista nord-americà Seymour M. Hersh, segons la qual Joe Biden i el seu equip, amb la complicitat de l’escolanet de l’OTAN Jens Stoltenberg, van planejar i ordenar el sabotatge dels gasoductes Nord Stream 1 i 2 abans que Vladímir Putin donés llum verda a la invasió d’Ucraïna, quedarà al descobert que l’únic que hi ha darrere de tot plegat és una guerra bruta dels Estats Units per apropiar-se del mercat energètic d’Europa que fins ara era proveït per Rússia, una guerra dels Estats Units per intentar deixar Rússia fora del concert internacional. Mentrestant, la UE es mira la punta del dit i no el que assenyala aquest dit. Perquè els Estats Units se surten amb la seva, però qui està pagant les conseqüències del conflicte armat, òbviament després de la població ucraïnesa que el pateix en carn pròpia —i sense oblidar que els habitants del Donbass ho fan des del 2014, que d’això tothom se’n descuida—, és la resta de ciutadans europeus, víctimes de la incapacitat dels respectius dirigents polítics que, amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, s’han pensat que val tot.

Amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, als europeus els han apujat astronòmicament els preus de l’energia, dels aliments i de tota classe de proveïments, de la vida en general. I, pitjor encara, ha estat la clau perquè les dites democràcies occidentals obrissin encara més, com qui no vol la cosa, la porta de les restriccions de drets i llibertats amb l’objectiu d’assenyalar els qui no combreguen amb rodes de molí i no compren el discurs oficial segons el qual Ucraïna és el bo i Rússia el dolent. És tot molt més complex que una simple dicotomia entre blanc i negre, hi ha moltes tonalitats de grisos que amaguen tot un seguit de responsabilitats compartides en aquesta conflagració bèl·lica que ja fa més d’un any que dura i que de moment no té indicis d’un final pròxim. És més, l’escalada armamentista continua desbocada i fora de control, amb increments de la despesa militar en tots els països de la UE que abans ningú no s’hauria imaginat, per armar un Volodímir Zelenski que mai no sembla que en tingui prou i la gestió del qual, a mesura que ha anat passant el temps, també desperta recels.

De fet, aquesta és la manera de perllongar eternament el conflicte armat i el patiment dels ucraïnesos, amb el risc afegit que comporta d’escalada i de generalització de la guerra si a algú se li acut prémer el botó nuclear. És el camí oposat a la recerca de la pau. I, tot i que cada vegada són més els que se n’adonen, encara no són prou els que s’atreveixen a denunciar-ho. Als Estats Units són curiosament els republicans, i no els demòcrates, els que han començat a qüestionar el paper que hi està jugant el seu país i a Europa hi ha massa silencis còmplices. És Occident qui ha bloquejat fins ara tots els intents de mediació i qui haurà d’acabar explicant en funció de quins interessos —potser inconfessables?— ho ha fet. Tot mentre la Xina es proposa de mitjancera, disposada a disputar-li l’hegemonia mundial a qui li toqui el voraviu més del compte.

Vladímir Putin serà tan malvat com es vulgui i més. Però de veritat que hi ha algú que es cregui que Volodímir Zelenski —que abans de ser elegit president d’Ucraïna ja havia interpretat el paper a la ficció en la seva etapa de comediant— és de fiar? Doncs això.