L’únic que ens interessa de la guerra és tenir-la ben lluny. Sovint especulem morbosament sobre la quantitat de quilòmetres que ens separen de la batalla i, mentre veiem les notícies, recordem que Ucraïna o la Franja de Gaza són a poques hores d’avió. Fins i tot regalem la condició “mediterrània” a pobles dels quals, en el fons, no en tenim la més reputa idea, i així votem governs que ens en separen amb un mur de ciment. Proximitat falsa, empatia de cafè amb llet: a la guerra conjuguem platònicament i, en cas d'esquitxar-nos, resaríem perquè la bala li toqués al soldat que tenim a la vora. La sang és l’expressió més alta de la moral i comença per l’egoisme. Admirem l’èxode palestí i sovint ens estremeix veure com un dels expulsats de la seva llar du un xandall que podria ser la nostra disfressa de gimnàs: però en el fons, per molt que ens dolgui, tots plegats ens importen una merda.

Fa pocs dies, els terroristes de Hamàs demanaven als seus ambaixadors d’Europa que exportessin la guerra santa a tots els indrets del món. Quan vàrem saber que un nano francès havia matat un professor, de sobte ens va entrar la cagarel·la i tot déu va parapetar-se a casa, just in case. La gent recordà vivament l’atac a la Rambla i el cunyat, tot dinant, repetia compulsivament allò “que eren uns nanos d’aquí, que parlaven en català, la mar de normals, ja em diràs qui collons ho hauria d’haver dit.” La guerra comença quan hom sospita del veí, especialment si té la pell bruna. Massa vegades només prenem consciència de l’altre quan representa un perill; d’habitud, és només l’amo del paki de sota casa o l’individu que ens munta l’estanteria d’Ikea. Això val per a tothom; també pels cupaires que només han vist Gaza a les pel·lis i tenen l’existència blanca com la sotana del bisbe de Roma.

Si volem guardar-los una mica de respecte, hauríem d’escriure que la seva vida (bé, més aviat que la seva mort) ens importa molt menys que pagar la quota d’autònoms o que l’auge del preu de l’oli d’oliva

La guerra despulla la hipocresia, deia abans, i fixeu-vos si és així que —en el fons— la nostra mentalitat només és capaç de digerir-ne una. D’ençà que això dels israelians i palestins ha esclatat, hem oblidat el comediant del xandall d’Ucraïna i aquesta mòmia d’aparença immortal que es diu Vladímir Putin. De sobte, a Ucraïna no hi cauen bombes ni s’hi acumulen cadàvers; per no tenir cap cosa de valor, pobrets ucraïnesos meus, fins i tot s’han quedat sense corresponsals de guerra. Ara tots són al camp de batalla palestí buscant qualsevol columna de fum, ben lluny d’on hi cauran hòsties de veritat. Avui tots els països del món exigiran que Israel actuï amb responsabilitat i no s’acarnissi amb una població civil que no té cap culpa de ser representada per terroristes. Però, d’haver patit un atac semblant (recordeu l’11-S), les potències del planeta descarregarien el mateix nivell de bilis sobre Gaza.

Tots escrivim sobre la guerra des d’un confort excessiu que voldríem infinit. Per mantenir aquesta pau tan europea, ho va dir Josep Borrell (qui té aquella cosa tan entranyable dels ancians de dir la veritat sense gaires mandangues), seríem capaços de parapetar el nostre continent com si fos un jardinet a recer de les bardisses mal regades. Només acollírem quatre sirians, un parell d’ucraïnesos i ara, potser, un palestí mal comptat. Diria que, al capdavall, si volem guardar-los una mica de respecte, hauríem d’escriure que la seva vida (bé, més aviat que la seva mort) ens importa molt menys que pagar la quota d’autònoms o que l’auge del preu de l’oli d’oliva. Siguem, si més no, uns cínics de primera i no perdem el temps amb la cursileria. Avui veurem la guerra al telenotícies, fingirem una mica de llàgrima, i després soparem com bacons mentre esguardem la fina platja empordanesa.

De la guerra, només ens interessa tenir-la ben lluny. Mal que ens pesi.