Guanyar la guerra cultural

La guerra que cal guanyar és la cultural. La política vindrà després, com ve sempre, tard, malament, a remolc. Podem parlar tot el dia sobre el procés, sobre l’autogovern i sobre la independència, i sobre les injustícies viscudes després de l’1-O: sempre, de fons, la guerra cultural és la important, la que fa que els parlaments es moguin en un sentit o un altre. Deveu haver observat, en aquest sentit, la clamorosa manca de protagonisme del Parlament de Catalunya els últims anys. No és casualitat: la política catalana ja no és el centre, perquè una regió sense conflicte o sense ambició no interessa ni als de dins ni als de fora. Quan ha despertat un mínim interès darrerament? Quan hi ha hagut els debats entre el president Illa i Sílvia Orriols, que és on hi ha alguna conversa que no vagi només sobre l’avorridíssima gestoria autonòmica. Ja sé que això és difícil en temps de diàleg, i de pactes a Madrid. Per això el moment és interessant: els despatxos han oblidat massa el pols del carrer, i el podrien perdre del tot. La política està anant massa al darrere de l’actual guerra cultural. Del plany social, del crit social. Del dolor i de la recança, tant social com cultural (o, per parlar clar, identitària). 

Per això les queixes a les xarxes sobre el que succeeix a TV3 i a Catalunya Ràdio són esperançadores: hi ha algú a l’altra banda. Els continguts no van adreçats a uns despatxos de polítics o a gurus del màrqueting, sinó a un poble. I aquest poble empassa, o bé empassa amb dificultats, o finalment acaba no empassant. Que la guerra era i és cultural ho van veure de seguida els socialistes, que en aplicar el 155 el primeríssim que van fer va ser canviar el nom de l’aeroport per associar-lo al règim del 78. O bé intervenint clamorosament en els continguts i entrevistats dels programes d’entreteniment, cada cop més clarament reclutats a la Festa de la Rosa de Gavà o a la famosa “ceja” de Zapatero. Tot això intenten i tot això han intentat, fins i tot amb l’argumentable legitimitat dels vots, però tot això també té un límit i la nació no és tan estúpida per no veure-ho. Ells creuen que a través de l’avorriment oblidarem, perdonarem, ens conformarem, contemporitzarem, però han oblidat que l’avorriment és una més que legítima causa de divorci. No només el maltractament: també l’avorriment, la manca de sentit. Tot això també crea desafecció, i després emprenyament, i a la següent fase desesperació i, finalment (si no s’hi posa remei), la recerca de solucions radicals o amargues. 

Qui sàpiga connectar millor amb la nostra versió més digna, la més atrevida i genuïna, encapçalarà la guerra cultural i guanyarà la guerra política

No estem desapareixent nacionalment, que ningú no s’alarmi: el país pot aguantar això i molt més, encara que de vegades pugui semblar el contrari. El paisatge ha canviat i el món gira a molta velocitat, i amb una considerable violència, però les nacions de debò aguanten això i molt més (vegeu l’esplendorós èxit de vendes i assistència a la Setmana del Llibre en Català). El que passa és que a Catalunya, més que enlloc, la cultura és política (enguany commemorem els cent anys del tancament del Palau de la Música i del camp del Barça, sense anar més lluny) i una cosa està enganxada inevitablement a l’altra. I, per tant, la decepció després de l’1-O, la sensació (només sensació) que no podem ser allò que ens proposem ser, la mediocritat dels continguts en els debats parlamentaris i en els continguts televisius, les invitacions interminables a un diàleg infèrtil, i la desconnexió amb les institucions que fins ara ens havien més o menys acompanyat, tot plegat, sembla que estigui traient una mala versió de nosaltres. No, no som nosaltres: és l’únic que aquesta mena de governs poden oferir a Catalunya. No és que Barcelona s’hagi espanyolitzat, són els madrilenyíssims gustos de l’alcalde i la seva cort. No és que Catalunya s’hagi espanyolitzat, és que la buidor sideral del “Govern de tothom” fa que així ho sembli de vegades. Els governadors ja ho tenen, això, venen a pacificar i a anestesiar, però duren el que duren. Com les dictadures, que Gaudí deia que eren “ponts”. Un senyor governador també estaria encantat que es ballessin sardanes ridiculitzadores als late nights. Fins i tot seria capaç de presentar-ho com a prova exculpatòria. 

El millor de nosaltres, la nostra millor versió en termes polítics, socials i culturals, i també creatius, tothom sap que va emergir durant el procés. Tothom ho va viure i ho va veure, i ho va protagonitzar: després dels Jocs del 92, el procés del 2017. Allí vam treure la millor imatge, les millors idees, la millor connexió entre societat i política, la millor mobilització, el projecte més cívic i engrescador, fins al punt que tot el país semblava una efervescent primavera del 31. Tota la resta, tot el que estigui per sota d’això, serà més fosc. Sempre. Per això no és estrany que, ara que els toca als anestesistes omplir de contingut el paisatge, tot resulti d’una inevitable i mediocre penombra. Que ningú no es confongui: Catalunya és una altra cosa. I qui sàpiga connectar millor amb la nostra versió més digna, la més atrevida i genuïna, encapçalarà la guerra cultural i guanyarà la guerra política.