El govern Aragonès aprovarà pressupostos malgrat tenir només 33 dels 135 diputats. Açò és, agafa oxigen i consolida la legislatura. Punt i seguit. No hi haurà eleccions aquest any. Perd clamorosament Waterloo que va precipitar una moció de censura encoberta amb aquest objectiu. Punt final.

La malvolença antirepublicana va precipitar un nyap. Resultat? Dividir el seu partit, deixar en entredit l'autoritat de Turull i provocar primer la immolació de Puigneró (va sortir del Govern en coet) i tot seguit forçar la sortida dels seus consellers de Govern amb la cua entre cames. Això sí, finalment va rebentar l’acord signat entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez al Soler de N'Hug. Val a dir que Sànchez —que quan tenia galons els exercia— va desoir Puigdemont que no volia investir Aragonès ni per mal de morir. El que malament comença… el balanç és que ja no són Govern i Sànchez ja no té galons.

Amb aquella moció de censura —en forma de moció de confiança— qui més hi va guanyar va ser Illa (PSC) que alhora va recuperar el lideratge de l’Oposició que li havia manllevat Laura Borràs. Ara, a la penombra. Ni a les fotos de Trias la deixen sortir.

Davant l'aprovació de Pressupostos, Turull ha sortit a la desesperada a proclamar que havia tornat el Tripartit. El mantra convergent de tota la vida. Ara com a part de la farsa. Més el ‘tites, tites’ pujolista. A Turull li semblava rebé que el conseller Giró —un perfil amb projecció perquè és un equivalent al de Trias i antagonista dels perfils Cuevillas— negociés els pressupostos amb el PSC a cel obert. A en Turull li ha faltat temps per córrer teatralment a esquinçar-se les vestidures fent comèdia. La impostura permanent. Per l’amor de Déu, Jordi! Que tenim una edat.

La farsa és de tal magnitud que han soterrat el compromís congressual de sotmetre a consulta el pacte de la Diputació. El del ‘155’, el pacte més plàcid de tots. Núria Marín té els juntaires de reposapeus i per passar el motxo. Aquest sí que és un ‘tites, tites’ que ningú gosa qüestionar. No fos cas que s’acabés el pinso. La pregunta és òbvia: com és possible que convisquin amb aquest servilisme a can PSC i tot fos un incendi a ca n’Aragonès? Waterloo rules.

Més encara, si Trias suma amb Collboni pactaran segur a la capital de Catalunya. Sense cap mena de dubte. Per molt que ara hi neguin. Excepte Trias que és bastant més honest. També és veritat que Trias és més Sànchez que no pas Turull i si bé prefereix la sociovergència és capaç de desafiar qui sigui i acabar pactant amb Maragall. A saber!

La sociovergència no només es mantindrà a la regió metropolitana sinó que anirà a més. Com a Sabadell. I si poden, a Terrassa. Seran la crossa municipal del PSC. Tota la resta, fum. A l'Hospitalet (i similars) no pas. Però no per falta de ganes sinó senzillament perquè ja no hi són al Consistori. Ni se’ls espera. Com a Santa Coloma de Gramenet, plaça en què Gabriel Rufián aspira a portar els Republicans a liderar l’Oposició a la socialista Núria Parlon.

Illa ha acabat votant els pressupostos a Aragonès. De fet, és ell qui s’ha empassat un gripau rere l’altre tot i fer-se pregar. Ha fet gruar Aragonès públicament. Però gairebé no li ha tret res de tangible. Res de res en l’aeroport més enllà de reivindicar que el Prat sigui un aeroport global i no subsidiari de Barajas. Res en el Hard Rock que segueix on era. De 9 casinos a 1 en el millor dels casos.

I pel que fa al Quart Cinturó el més calent és a l’aigüera. Tot i que el candidat republicà a Sabadell, Gabriel Fernández, ara treu suc al seu inesperat protagonisme. I Rodalies? Res del contracte-marc d’Illa. Exigeixen el traspàs. També volia Illa un compromís explícit amb la legalitat constitucional. Ni cinc. Volia limitar la projecció internacional de Catalunya i també s’han quedat amb un pam de nas l’exministre.

L’únic que queda són els tuits hilarants del Pepe Zaragoza erigint-se com a braç armat de la gran Patronal.