No hi ha dubte que d’un temps ençà la societat occidental està immersa en una greu crisi de valors. El mal causat per una suposada esquerra que teòricament ha fet bandera de la justícia social i, en nom d’aquesta, ha sacralitzat i, en molts casos, banalitzat, tan irresponsablement principis com els de l’antifeixisme, l’antiracisme, el feminisme, l’ecologisme, el gènere, la vulnerabilitat o la judeofòbia, entre d’altres, s’ha estès com una taca d’oli sobretot als Estats Units i a Europa. És el que s’ha anomenat wokisme, però que a la pràctica va més enllà d’una simple etiqueta per descriure les persones que han despertat —woke ve de l’anglès wake up, que significa justament despertar-se, desvetllar-se— a la crida progressista i que estan en guàrdia davant les injustícies.

El resultat d’aquest fenomen és una política de cancel·lació que pretén revisar tots els fonaments de la civilització occidental, d’arrel judeocristiana, i que fa de l’adoctrinament i el dogma la pauta a partir de la qual intenta bandejar i prohibir tot allò que li sembla que no li escau. I la conseqüència és que el que havia començat com un crit de protesta de les comunitats negres precisament dels Estats Units s’ha convertit en un instrument perillós de persecució de la dissidència de la nova ortodòxia de la correcció política, talment com la caça de bruixes que entre el 1950 i el 1956 van partir els mateixos Estats Units en mans del senador republicà Joseph McCarthy. Per extensió, d’aquella pràctica que veia comunistes pertot arreu, basada en delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra qualsevol sospitós de venerar la falç i el martell, se’n diu maccarthisme. I avui el terme s'utilitza més àmpliament per descriure també acusacions demagògiques, temeràries i sense fonaments i atacs públics a la reputació dels oponents polítics.

Per desgràcia, a Catalunya aquesta mena d’activisme sectari, classista, narcisista i amb ínfules elitistes penetra cada cop més a tots els segments de la societat. Abanderat per elements que majoritàriament responen a l’estatus de nens de papà que no han tingut l’obligació de treballar per guanyar-se la vida, que estan infiltrats a tots els partits autoanomenats d’esquerres —–bàsicament la CUP, els Comuns i ERC, però en alguns casos també el PSC i fins i tot JxCat—, i que, fruit de tot plegat, estan acostumats a viure sempre de l’erari públic, el seu objectiu és imposar la dictadura de la correcció política mitjançant un pensament únic que amenaça seriosament totes les llibertats, començant per la d’expressió, dels individus i dels col·lectius que en discrepin, que, fruit d’això, són automàticament anatematitzats com a supremacistes, racistes, xenòfobs, masclistes, sexistes, nazis, terroristes o el que més convingui en l’intent de desacreditar-los.

'El meu avi' ha esdevingut emblema de catalanitat i símbol de resistència a l’opressió 'woke'

El que ambiciona aquest tipus de personatges és, des d’una pretesa superioritat moral, donar lliçons de tot a tothom, del que està bé i del que està malament, del que es pot fer i del que no es pot fer. Així, posicions favorables a Israel o contràries a l’ús del vel islàmic en l’espai públic, per exemple, són blasmades, demonitzades i considerades pràcticament sacrílegues i les oposades —el suport a Palestina o la permissió que les dones àrabs es banyin vestides—, en canvi, són encimbellades als altars de la carallotada que han creat al seu voltant. Una tendència que sobretot a Europa ha crescut en paral·lel a la islamització creixent que pateix el Vell Continent, com es pot constatar en països com Suècia, Holanda, França o el Regne Unit, en altre temps paradigmes de l’estat del benestar i avui absolutament desconeguts a causa de la immigració musulmana que els ha envaït, i que està fent exactament el mateix a Espanya, sempre endarrerida en tot respecte de la resta de països europeus.

Un dels últims casos d’aquesta conducta que ha aixecat molta polseguera a Catalunya ha estat la prohibició d’interpretar El meu avi a la cantada d’havaneres que cada estiu es fa a Calella de Palafrugell i que enguany es va fer dissabte passat. L’ajuntament del municipi empordanès, en mans del PSC, va decidir, amb l’alcaldessa Laura Millán al capdavant, excloure la peça arran d’un controvertit documental de TV3 segons el qual el seu autor, Josep Lluís Ortega Monasterio, hauria estat presumptament vinculat a una xarxa d’explotació sexual infantil. Es tracta d’un cas, que està judicialitzat perquè la família del compositor l’ha portat als tribunals, especialment greu, perquè no tan sols no es respecta la presumpció d’innocència, sinó que s’obvia que l’encausat, mort el 2004, ja havia estat exculpat en sentències anteriors sobre la mateixa qüestió.

En aquest context, fulminar El meu avi del cartell de la cantada ha estat vist com un moviment més de la política de cancel·lació que practica impunement aquesta pseudoesquerra que, a més, es dona de menys de ser catalana, perquè sembla que li molesti tot allò que és català, i que, des d’un autoodi afegit, pretén rellegir i canviar la història que no s’adapta als seus nous cànons. La reacció de la majoria de la gent ha estat, tanmateix, exactament la contrària. És el que s’anomena l’efecte Streisand —per Barbra Streisand—, en virtut del qual l’havanera de Josep Lluís Ortega Monasterio ha rebut un suport que en circumstàncies normals no hauria tingut i que ha superat totes les expectatives. Només cal veure com va respondre el públic que dissabte era present a la cantada de Calella de Palafrugell, amb una sonora esbroncada —mocadorada i xiulada incloses— fins que va aconseguir que es cantés la cançó.

Altres han aprofitat l’ocasió per intentar desprestigiar-la fent notar que la flota d’ultramar amb què l’avi va anar a la guerra de Cuba, que va durar del 1895 al 1898, era la flota espanyola, com si no sabessin i de cop i volta s’haguessin adonat que Catalunya no és un estat independent —ho va ser de manera inapel·lable mentre els reis del casal de Barcelona van portar la corona d’Aragó i van dominar tota la Mediterrània— i forma part d’Espanya per la força de les armes des del 1714. Sembla ridícul que una havanera molt apreciada per la gent i que, més enllà de qui en sigui l’autor, ha esdevingut precisament emblema de catalanitat, i des d’ara també símbol de resistència a l’opressió woke, sigui perseguida per tota aquesta colla de sàtrapes. Una greu remor de maccarthisme fa temps que recorre perillosament Europa i a Catalunya, entre uns i altres, hi ha trobat un bon caldo de cultiu.