Ha arribat el moment de començar a anomenar les coses pel seu nom. I que li donem la raó, perquè la té, a Soraya Sáenz de Santa María. Si la majoria parlamentària independentista no sap posar-se d’acord per restaurar en la presidència Carles Puigdemont, tal i com havien promès als electors, que ho deixin estar. Que pleguin, perquè el ridícul ja fa massa temps que dura. Hi ha una senyora, la filla del policia, la fille du régiment, Na Inés Arrimadas, que està disposada a assumir la presidència de la Generalitat. Encara que no tingui prou vots a la cambra catalana, des de la Moncloa poden imposar-la legalment, al cap i a la fi, i gràcies a la genial idea de presentar Esquerra Republicana separada de Junts per Catalunya, el partit de Ciutadans ha estat, efectivament, el més votat. Si l’independentisme polític ha decidit entretenir-se en bizantines discussions legals perquè té por i no s’atreveix a dur a terme el que va prometre als electors, que l’espanyolisme ocupi ara el molt honorable seient de Pau Claris i de Francesc Macià. Si els diputats independentistes es donen per vençuts i volen suplicar clemència a Madrid, millor que s’enretirin i que facin com menys nosa millor. Que es tanquin a casa i que somiquin. Que col·laborin amb els que tampoc no volen veure Puigdemont novament a la presidència. Fins i tot, com a gest de bona voluntat i de completa submissió, podrien votar la diputada Arrimadas per ajupir-se encara amb més convicció a la legalitat vigent. Potser així alguns mantenen el càrrec. No seria la primera vegada que la Generalitat és governada per l’espanyolisme, com quan després d’empresonar el president Companys el 1934, el Govern d’Espanya va designar personalitats com Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares o Joan Pich i Pon com a governadors generals de Catalunya. O quan Alfons Sala va ser nomenat president de la Mancomunitat de Catalunya durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

Si del que es tracta és de governar una Generalitat autonòmica dins de la legalitat vigent, Na Inés Arrimadas ho pot fer molt millor, sobretot perquè creu en Espanya i en la Constitució Espanyola. Si Marta Pascal, a la que Carles Puigdemont no va voler a les llistes de Junts per Catalunya, creu ara, de sobte, que l’independentisme pot acceptar la legalitat vigent és que ni creu en l’independentisme ni tampoc creu en la legalitat espanyola. I que, per tant, és doblement indigna de confiança. La legalitat espanyola tal i com avui s’entén és la pura i simple arbitrarietat i el Govern absolut de la Moncloa a casa nostra. Mai no havia estat neutral, certament, però ara la legalitat espanyola ja és una altra cosa molt més temible. Vol que Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart es podreixin trenta anys a la presó. Vol castigar Carles Puigdemont pitjor que a un terrorista per escarment públic. Persegueix sense dissimular l’independentisme polític, el devastament de l’escola catalana, de tevetrès i dels altres mitjans de comunicació públics, persegueix la protecció i preeminència de la llengua catalana, la capacitat legislativa i política del Parlament català, la construcció d’un Estat Català que no governi en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Perquè acabi passant això sense que ningú no faci res positiu i, a sobre, haver de veure Marta Pascal arronsant-se d’espatlles, molt millor el somriure satisfet i venjatiu d’Inés Arrimadas. Almenys que l’autonomisme sigui gestionat per autonomistes. La legalitat espanyola és precisament el que l’independentisme polític havia promès desobeir pacíficament i democràticament perquè el dret a la desobediència cívica és l’única resposta digna i possible davant de la persecució de Catalunya, dels drets dels seus ciutadans i de la correcta administració dels seus diners. Precisament, per desobeir cívicament i pacífica aquesta legalitat espanyola moltes persones van sortir al carrer el passat 1 d’octubre, reclamant el dret democràtic a votar, a decidir civilitzadament quin ha de ser el futur per a la nostra nació. I no pas per tornar a l’estafa de l’autonomia. Si ara del que es tracta és de regentar una Generalitat convertida en una simple gestoria, en una diputació general, Inés Arrimadas és la millor opció. A més a més és una persona endreçada. I d’ordre, com aquells vells convergents que mai no moriran. Quan tot estigui ben desmantellat i desfet, tinguin la seguretat que, abans de tancar la porta amb set claus, aquesta dama apagarà els llums.