Malgrat que Pedro Sánchez és l'única persona que té la potestat de convocar eleccions anticipades, el cap de l’Executiu espanyol no té gens assegurada la seva continuïtat al càrrec fins al 2027, com ha repetit cada dia mirant de guanyar temps. El problema per continuar el té a casa, així que els càlculs ja només se centren en quina serà la data elegida per convocar a les urnes.
Sánchez es pensava que no hi havia cap perill perquè era conscient que a cap dels seus aliats parlamentaris li convé un govern de PP i Vox i, amb lleis o sense, amb pressupostos o sense, podia continuar fent la viu-viu. Ara, però, les coses han canviat, perquè el que està perdent Sánchez és el principal aliment d’un líder, és a dir, la confiança dels seus.
Els episodis d’assetjament sexual silenciat per la cúpula en un partit que ha fet bandera del feminisme marca una inflexió en el funcionament del propi partit i en el lideratge de Pedro Sánchez, que està perdent el principal aliment d’un líder: la confiança dels seus
Els episodis d’assetjament sexual silenciat per la cúpula en un partit que ha fet bandera del feminisme marca una inflexió en el funcionament del propi partit i en el lideratge de Pedro Sánchez. Els casos de corrupció que afecten Ábalos, Cerdán o Leire Díez eren, des del punt de vista de la militància socialista, qüestions menors comparades amb la corrupció generalitzada del Partit Popular. Tanmateix, el #MeToo del PSOE posa al descobert una xarxa de complicitats inconfessables en l’entorn del secretari general de les quals no se’n pot desentendre. No només Ábalos i Cerdán i tants alcaldes llefiscosos. Sánchez pretenia substituir Cerdán per Francisco Salazar, un dels seus col·laboradors més estrets tant a la seu del PSOE com a la Moncloa, i el van aturar precisament les dones que coneixien l’historial del personatge.
A la decepció de les feministes socialistes amb el nucli dur de Sánchez s’hi sumen totes les conspiracions pendents contra el secretari general, que són moltes més de les que ells volen i diuen, i el moviment habitual de les rates que s’afanyen a abandonar el vaixell abans que s’enfonsi
A la decepció de les feministes socialistes amb el nucli dur de Sánchez s’hi sumen totes les conspiracions pendents contra el secretari general, que són moltes més de les que ells volen i diuen, i el moviment habitual de les rates que s’afanyen a abandonar el vaixell abans que s’enfonsi. Així que l'única manera que té Sánchez d'aconseguir que les bases socialistes tanquin files amb un únic objectiu comú és, precisament, convocar eleccions. I necessita fer-ho aviat perquè, si triga gaire, el fang el pot ofegar. I ves a saber, potser aquest cop el CIS de Tezanos l’encerta i el PSOE torna a guanyar. El darrer baròmetre no només atorga la victòria als socialistes, sinó que atribueix més vots a les esquerres que a les dretes...
El foc adversari no sol fer caure els governants; ans al contrari, el foc adversari afavoreix el tancament de files entorn del líder. És el foc amic el que fa caure el líder. Al Regne Unit és quelcom recurrent. Margaret Thatcher, Tony Blair, David Cameron..., els primers ministres se’ls carrega el seu propi partit. Tenim també exemples més propers no gaire coneguts. Van circular moltes teories sobre la dimissió d’Adolfo Suárez, però el cert és que va decidir dimitir quan quaranta diputats del seu partit es van oferir al PSOE per sumar-se a una moció de censura. I Felipe González no va convocar les eleccions del 96 pels casos de corrupció ni perquè li fallés el suport de CiU, sinó perquè la UGT i els diputats controlats per Alfonso Guerra es van declarar en rebel·lia contra les polítiques econòmiques i laborals de l’Executiu. González va perdre les eleccions després de perdre la confiança dels seus.
La importància de tenir garantits els suports interns la va deixar clara Alfonso Guerra quan va dir: “mejor perder con los nuestros que ganar con los suyos”. El partit pot perdre les eleccions, però continuarà existint i algun dia les guanyarà. Tanmateix, perdre el poder al partit, encara que guanyi les eleccions, és quedar-se fora de joc per sempre. Els perdedors han de tornar les claus de la seu, marxar cap a casa i buscar-se una altra feina.
I un apunt sobre l’oposició. Amb tants fronts oberts, interns i externs, com té Pedro Sánchez, és difícil imaginar un escenari més apropiat per a una moció de censura. Encara que no sigui per guanyar-la. El país mereix saber quina alternativa hi ha. Feijóo no ha presentat la moció de censura no per por de perdre la votació, sinó pel risc de perdre el duel parlamentari amb Pedro Sánchez... Feijóo sap que, si el perdés, no seria Sánchez sinó Abascal qui capitalitzaria la seva derrota i es dispararien les conspiracions internes al PP sobre la idoneïtat del candidat. El foc amic sempre és el més perillós.